Tota una vida fent créixer oliveres

A mit­jans del segle pas­sat, el pri­mogènit d’una família de page­sos nai­xia amb el futur escrit. És el cas de Fran­cesc File­lla, nas­cut fa vuit dècades a la Palma d’Ebre: “Als 13-14 anys vaig començar a anar amb el pare al tros. A casa teníem una petita explo­tació d’oli­ve­res i amet­llers i jo, que era el gran de qua­tre ger­mans, no tenia cap altra opció que con­ti­nuar amb l’explo­ració agrària fami­liar.” Ara, tot i que fa anys que podria estar jubi­lat, con­ti­nua tre­ba­llant cada dia. “Alguns com­panys no ho ente­nen i em pre­gun­ten per què tre­ba­llo encara, però als que hem vis­cut al mateix ritme de la natura i hem fet que la nos­tra feina formi part de la nos­tra existència ara se’ns fa molt difícil ple­gar”, explica. Ser pagès és esti­mar la terra i cap edat et con­di­ci­ona a l’hora d’esti­mar.

Per això File­lla es queixa de la situ­ació que patei­xen molts page­sos quan com­plei­xen els 65 anys: “Som els que tenim el règim de pen­si­ons més baix però, en canvi, l’admi­nis­tració i la Segu­re­tat Social ens fan la vida impos­si­ble mar­cant-nos uns límits perquè si no ens pre­nen la poca pensió que tenim”, lamenta, i afe­geix: “Avui dia, als 65 anys encara no ets gran, hi hau­ria d’haver una certa tolerància i dei­xar tre­ba­llar el pagès set o vuit anys més.” A par­tir de la jubi­lació, com que ja es cobra una pensió, el règim d’ajuts no és el mateix, i el pagès pot que­dar al marge de les con­tra­par­ti­des econòmiques en situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals. En el cas File­lla, tot i que les seves fin­ques d’oli­ve­res van que­dar afec­ta­des pel gran incendi que l’estiu del 2019 va arra­sar la Ribera d’Ebre, no es va poder bene­fi­ciar de cap de les línies d’ajuts de la Gene­ra­li­tat perquè no es trac­tava d’un pagès pro­fes­si­o­nal. El mateix li va pas­sar quan es van repar­tir aju­des per les afec­ta­ci­ons a les oli­ve­res per les gela­des del tem­po­ral Filo­mena. “Per què han d’eli­mi­nar els page­sos del sis­tema? Que els dei­xin, que ja s’eli­mi­na­ran pel seu pro­pis pes”, sen­ten­cia.

A la Palma d’Ebre hi abunda el con­reu de l’oli­vera, i l’oli que se’n fa ha rebut diver­sos reco­nei­xe­ments. “Enguany, que sem­bla que s’acabi tot, el podrem liqui­dar una mica més bé, però els dar­rers dos o tres anys no anava al valor que li cor­res­pon”, explica el veterà pagès. És l’etern pro­blema de qui tre­ba­lla la terra, mol­tes hores de dedi­cació i uns preus poc jus­tos. “Ara els page­sos han de por­tar molta terra i pro­duir més per gua­nyar el mateix”, es queixa. Fa memòria i recorda quan ell va començar. “La vida de pagès amb el pare era molt dura, amb la mula, el carro... Pràcti­ca­ment ho havies de fet tot a mà. Després, quan vaig tenir noció del que repre­sen­tava viure de l’agri­cul­tura em vaig haver d’espa­vi­lar a ampliar l’explo­tació com­prant ter­res a la gent que no tenia des­cendència”, recorda. El pri­mer gran canvi en l’agri­cul­tura no va arri­bar fins als anys sei­xanta amb la meca­nit­zació del camp. “La feina era dura, però podies viure del teu esforç”, explica. A la comarca, el canvi impor­tant de debò va arri­bar amb el rega­diu: “En els anys noranta ja em vaig poder bene­fi­ciar del pri­mer rec gota a gota perquè tenia ter­res a Flix i a les Gar­ri­gues i després amb la presa del riu Mont­sant i un dipòsit regu­la­dor a la Palma ja vaig poder regar tot el ter­reny. Allò va ser un gran canvi, perquè aquí tenim una plu­vi­o­me­tria molt baixa i amb el rec t’asse­gu­ra­ves la collita.” El pagès, però, no viu mai tran­quil i tot i tenir aigua “després –explica– els jor­nals es van dis­pa­rar en relació amb el preu del fruit”. Fins fa poc por­tava tot sol entre 25 i 30 hectàrees d’oli­ve­res i amet­llers i con­trac­tava cada any cinc o sis jor­na­lers que l’aju­da­ven amb la collita. Ara ha deci­dit arren­dar part de la terra “no per fer negoci, sinó perquè no es perdi”. Ell en con­ti­nua tre­ba­llant l’altra perquè: “Amb les pen­si­ons que tenim no n’hi ha per fer volar coets.”

Sobre el futur de la page­sia? “S’haurà de con­cen­trar la mateixa pro­ducció amb més pocs page­sos i a la llarga alguna mul­ti­na­ci­o­nal ho aca­barà aga­fant”, pro­nos­tica. Tot i així, ell, que des del prin­cipi es va impli­car en els sin­di­cats agra­ris, en la coo­pe­ra­tiva del poble i en la defensa del sec­tor, reclama més mesu­res per pro­te­gir l’agri­cul­tura i fomen­tar el relleu gene­ra­ci­o­nal. “Si t’ho mires fre­da­ment, la mit­jana d’edat del sec­tor fa esgar­ri­far, i si con­ti­nuem així arri­barà un moment que no es collirà prou per abas­tir el mer­cat”, lamenta. Reco­neix que la vida al camp no sem­pre és fàcil, però quan se li pre­gunta què faria ara si pogués tor­nar a triar ho té molt clar: “Tor­na­ria a fer el mateix. No em queixo, he tin­gut una vida molt digna i he anat acon­se­guint tot el que m’havia mar­cat.”