Tota una vida fent créixer oliveres

A mitjans del segle passat, el primogènit d’una família de pagesos naixia amb el futur escrit. És el cas de Francesc Filella, nascut fa vuit dècades a la Palma d’Ebre: “Als 13-14 anys vaig començar a anar amb el pare al tros. A casa teníem una petita explotació d’oliveres i ametllers i jo, que era el gran de quatre germans, no tenia cap altra opció que continuar amb l’exploració agrària familiar.” Ara, tot i que fa anys que podria estar jubilat, continua treballant cada dia. “Alguns companys no ho entenen i em pregunten per què treballo encara, però als que hem viscut al mateix ritme de la natura i hem fet que la nostra feina formi part de la nostra existència ara se’ns fa molt difícil plegar”, explica. Ser pagès és estimar la terra i cap edat et condiciona a l’hora d’estimar.

Per això Filella es queixa de la situació que pateixen molts pagesos quan compleixen els 65 anys: “Som els que tenim el règim de pensions més baix però, en canvi, l’administració i la Seguretat Social ens fan la vida impossible marcant-nos uns límits perquè si no ens prenen la poca pensió que tenim”, lamenta, i afegeix: “Avui dia, als 65 anys encara no ets gran, hi hauria d’haver una certa tolerància i deixar treballar el pagès set o vuit anys més.” A partir de la jubilació, com que ja es cobra una pensió, el règim d’ajuts no és el mateix, i el pagès pot quedar al marge de les contrapartides econòmiques en situacions excepcionals. En el cas Filella, tot i que les seves finques d’oliveres van quedar afectades pel gran incendi que l’estiu del 2019 va arrasar la Ribera d’Ebre, no es va poder beneficiar de cap de les línies d’ajuts de la Generalitat perquè no es tractava d’un pagès professional. El mateix li va passar quan es van repartir ajudes per les afectacions a les oliveres per les gelades del temporal Filomena. “Per què han d’eliminar els pagesos del sistema? Que els deixin, que ja s’eliminaran pel seu propis pes”, sentencia.

A la Palma d’Ebre hi abunda el conreu de l’olivera, i l’oli que se’n fa ha rebut diversos reconeixements. “Enguany, que sembla que s’acabi tot, el podrem liquidar una mica més bé, però els darrers dos o tres anys no anava al valor que li correspon”, explica el veterà pagès. És l’etern problema de qui treballa la terra, moltes hores de dedicació i uns preus poc justos. “Ara els pagesos han de portar molta terra i produir més per guanyar el mateix”, es queixa. Fa memòria i recorda quan ell va començar. “La vida de pagès amb el pare era molt dura, amb la mula, el carro... Pràcticament ho havies de fet tot a mà. Després, quan vaig tenir noció del que representava viure de l’agricultura em vaig haver d’espavilar a ampliar l’explotació comprant terres a la gent que no tenia descendència”, recorda. El primer gran canvi en l’agricultura no va arribar fins als anys seixanta amb la mecanització del camp. “La feina era dura, però podies viure del teu esforç”, explica. A la comarca, el canvi important de debò va arribar amb el regadiu: “En els anys noranta ja em vaig poder beneficiar del primer rec gota a gota perquè tenia terres a Flix i a les Garrigues i després amb la presa del riu Montsant i un dipòsit regulador a la Palma ja vaig poder regar tot el terreny. Allò va ser un gran canvi, perquè aquí tenim una pluviometria molt baixa i amb el rec t’asseguraves la collita.” El pagès, però, no viu mai tranquil i tot i tenir aigua “després –explica– els jornals es van disparar en relació amb el preu del fruit”. Fins fa poc portava tot sol entre 25 i 30 hectàrees d’oliveres i ametllers i contractava cada any cinc o sis jornalers que l’ajudaven amb la collita. Ara ha decidit arrendar part de la terra “no per fer negoci, sinó perquè no es perdi”. Ell en continua treballant l’altra perquè: “Amb les pensions que tenim no n’hi ha per fer volar coets.”

Sobre el futur de la pagesia? “S’haurà de concentrar la mateixa producció amb més pocs pagesos i a la llarga alguna multinacional ho acabarà agafant”, pronostica. Tot i així, ell, que des del principi es va implicar en els sindicats agraris, en la cooperativa del poble i en la defensa del sector, reclama més mesures per protegir l’agricultura i fomentar el relleu generacional. “Si t’ho mires fredament, la mitjana d’edat del sector fa esgarrifar, i si continuem així arribarà un moment que no es collirà prou per abastir el mercat”, lamenta. Reconeix que la vida al camp no sempre és fàcil, però quan se li pregunta què faria ara si pogués tornar a triar ho té molt clar: “Tornaria a fer el mateix. No em queixo, he tingut una vida molt digna i he anat aconseguint tot el que m’havia marcat.”