Quan tothom era sospitós

Al seu Diccionari sobre el franquisme, Manuel Vázquez Montalbán va deixar escrit que la Brigada d’Investigació Social (la brigada politicosocial), popularment coneguda com “la secreta” era “la veritable guàrdia pretoriana” de la dictadura. Des del primer instant, el règim havia fonamentat la seva supervivència en l’extermini i la persecució sistemàtica d’aquells que considerava adversaris polítics, i es va dedicar en cos i ànima a aquesta funció. La repressió es va mantenir fins al darrer alè del dictador (i fins i tot després de la mort d’aquest) i va aconseguir immobilitzar una bona part de la població, encara més després del drama de la Guerra Civil i de les execucions sumaríssimes dels primers anys de la postguerra.

Tal com explicava el ministre de Governació Ramón Serrano Suñer a les seves memòries, els partidaris de la República eren considerats “enemics interiors”, destinats a ser reprimits amb contundència. Ja des d’abans del final de la guerra, els sollevats van començar a legislar contra aquells que havien contribuït a “crear o a agreujar la subversió de tot ordre de què es va fer víctima Espanya i que a partir del 18 de juliol del 1936 s’hagin oposat al Movimento Nacional amb actes concrets o amb passivitat greu”. El text anterior, que forma part de la llei de responsabilitats polítiques aprovada el 9 de febrer del 1939, deixava fora de la llei totes les “agrupacions polítiques i socials” que haguessin format part del Front Popular, els seus “aliats, les organitzacions separatistes i totes aquelles que s’hagin oposat al Movimento Nacional”.

Gairebé al mateix temps es començava a gestar la Brigada Politicosocial, el principal instrument de la repressió franquista. La primera vegada que apareix esmentada a la premsa és el 18 d’abril del 1939, en un article de La Vanguardia Española que fa referència a la detenció de Segimon Mas, un militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (el POUM), amic íntim d’Andreu Nin, que havia participat en la lluita contra el cop d’estat del 18 de juliol a Cambrils. Dos anys després d’aquesta primera referència, es creava la Brigada d’Investigació Social que es va encarregar, juntament amb els serveis d’informació de la Guàrdia Civil i de la Falange, de la repressió política a través de seguiments, confiscacions de correspondència privada, intervencions telefòniques i detencions.

La Brigada d’Investigació Social i, en conjunt, tot l’aparell de repressió política, es va fer a imatge i semblança del model alemany. Tal com destacava un informe del Foreing Office britànic del 1949, revelat per l’historiador Pablo Ancántara, els arxius de la BPS “estan basats en el model nazi, assegurant una vigilància sistemàtica de tots els enemics sospitosos de l’Estat”: “Tots els casos polítics entren dins de la brigada politicosocial, que actua per ordre del cap superior de policia.” El document també resumia els “mètodes” de la BPS, que es van mantenir inalterables fins a la mort del dictador: “L’interrogatori a un presoner pot incloure l’ús de cruels artefactes, que tendeixen a forçar les declaracions, posteriorment anomenades confessions. Quan s’acaba el dossier, el presoner és traslladat a una de les presons de l’Estat i passa a la jurisdicció militar.” Ja des d’abans del final de la guerra, Heinrich Himmler, cap de la Gestapo i comandant en cap de les SS, va proposar un conveni de cooperació entre les policies espanyola i alemanya. L’acord, que es va subscriure el 31 de juliol del 1938, es va segellar en una visita de Himmler a finals del 1940.

Tal com destaca Antoni Batista, autor del llibre La Brigada Social (Empúries, 1995), aquesta policia política era l’encarregada de perseguir “tot allò que en democràcia no és perseguible, tots aquells drets la prohibició dels qual defineix per passiva una dictadura: pensament, ideologia, expressió, reunió, manifestació, vaga”. Els de la brigada disposaven d’espies a les organitzacions antifranquistes, a les universitats, a les fàbriques i fins i tot a les esglésies. Els arxius dels governs civil conserven alguns dels seus informes, que permeten fer-se una idea de l’obsessió del règim per controlar-ho tot i per detectar enemics a tot arreu.

Persecució malaltissa

Durant els anys de funcionament, la brigada politicosocial va practicar un espionatge malaltís, amb pràctiques malaltisses. El periodista Antoni Batista va buidar fa anys les fitxes policials. Entre els lligalls del “Grupo II de Actividades Anticalatalanistas” va trobar-hi la fitxa d’un personatge tan perillós com Salvador Espriu. Al document es destacava que “gaudeix de gran prestigi entre els elements catalanistes” i que “sempre s’ha manifestat com a catalanista progressista, tot atacant el règim”: “Gaudeix d’especial prestigi pel seu llibre La pell de brau, en què apareixen conceptes injuriosos contra el règim”. En realitat, els conceptes injuriosos eren peticions de diàleg entre Catalunya i Espanya. En una altra nota es feia referència a una conferència que havia fet Josep Maria Castell sobre el mateix Espriu i es deixava anar que el principal fet punitiu era que “parlen en català”.

Salvador Espriu és un exemple de la persecució sistemàtica a què van ser sotmesos artistes, obrers, polítics i fins i tot capellans. L’expedient d’Espriu estava a les carpetes de “catalanoseparatistes”, al costat dels de Josep Benet, Joan Manuel Serrat, Oriol Bohigas, Alexandre Cirici, Joan Brossa, Romà Gubern i Quico Pi de la Serra, entre d’altres. Una altra de les seves bèsties negres era el cantautor Lluís Llach. En un dels molts informes que acumulava, es remarcava que “la lletra de les seves cançons, totes en llengua vernacle, és d’un marcat caràcter catalanoseparatista que deixa entreveure a les seves estrofes l’opressió a la qual està sotmesa Catalunya i que el moment del seu alliberament s’apropa”. Però el que més els neguitejava era que “abans i durant la interpretació de les seves cançons, excita el públic, que l’interromp nombroses vegades amb aplaudiments”, una pràctica que es convertiria en marca de la casa dels concerts de Lluís Llach.

La cançó catalana va ser objecte d’un control sistemàtic. Es tractava d’una plataforma de mobilització de masses, i tant el que passava als concerts com les lletres de les cançons, generaven urticària entre el règim. Un bon exemple el trobem en l’informe del conegut concert que va oferir Raimon al Palau d’Esports de Barcelona el 30 d’octubre del 1975, un mes després de l’afusellament de Txiki. Segons l’informe policial, ple de paranoies, a l’acte hi van assistir unes 10.000 persones “en la seva majoria joves d’entre 20 i 22 anys, tots ells grenyuts”: “I durant les cançons, la gent “aplaudia i llançava crits de «llibertat, llibertat» i «fora l’actual règim». Els espectadors actuaven com una massa enfurismada.”

Però també es perseguien els capellans, amb alguns casos ben coneguts, com ara Lluís Hernández, que va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet; Lluís Maria Xirinachs, senador i un referent de l’independentisme, i Joan Subirà, que va combinar el magisteri amb el periodisme. En aquest cas, la seva fitxa indicava que tenia una “ideologia obertament marxista i separatista hostil al règim”, amb abundants “antecedents relacionats amb elements de Comissions Obreres”. I amb una puntualització extremadament perillosa: “Envia dolços als detinguts.”

Alguns fracassos

La brigada politicosocial també va tenir sonors fracassos. Accions de l’oposició que no va poder evitar o que, quan va intervenir, ja era massa tard. Una d’aquestes va ser durant la Caputxinada. Quan el règim va tenir coneixement de l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona ja era massa tard. El règim va enviar la Brigada d’Investigació Social en pes i un batalló de la Policia Armada i va practicar un munt de detencions, però es va veure obligat a violar el concordat amb la Santa Seu i no va poder evitar el ressò informatiu de l’acte, amb l’ingredient afegit que fins i tot un equip de la televisió francesa que casualment feia un reportatge sobre Raimon va poder filmar la càrrega de la cavalleria grisa contra una seguda pacífica de pares caputxins a l’esplanada del convent.

Tampoc van aconseguir aturar la celebració de la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya, la principal plataforma de l’oposició antifranquista, tot i que els informes asseguraven que es tractava d’una “preocupació constant” del cap superior de la policia. El diumenge 7 de novembre del 1971, polítics de totes les tendències i representants dels moviments socials van aconseguir reunir-se a l’església de Sant Agustí i elaborar un manifest per la democràcia i l’autonomia.

La torna, però, es va produir dos anys després, quan la Brigada d’Investigació Social, en col·laboració amb la Policia Armada, va aconseguir detenir la Comissió Parlament, 113 persones reunida a l’església de Maria Mitjancera. En aquest cas, la xarxa de delators de la policia els havia permès conèixer el dia precís de la trobada. A partir d’aquesta informació, van establir un dispositiu de vigilància en centres religiosos, els espais habituals de les reunions de l’Assemblea. La Brigada Social va seguir de prop els moviments de l’Assemblea de Catalunya i va aconseguir frustrar la primera sessió gràcies als informes d’un delator, que els facilità el lloc de les cites prèvies i el nom de la contrasenya. A partir d’aleshores, van intervenir els telèfons del doctor Joan Colomines, que consideraven “l’ànima organitzadora” del moviment” i també d’altres personatges com ara Josep Andreu Abelló, Antoni Gutiérrez Díaz, Marià d’Abadal i Joan Raventós, als qui atribueixen la responsabilitat “d’avisar per a l’assistència a l’Assemblea de Catalunya”.