Josep Maria Galceran Ubach

En Josep Maria tenia 19 anys quan la guerra va arri­bar a la seva fi. Mobi­lit­zat per l’exèrcit repu­blicà, havia estat en com­bat al front, prop de Coll de Nargó, on va ser ferit i tras­lla­dat a un hos­pi­tal de la rere­guarda, a Ripoll. Des d’allí, va fugir cap a França amb un cone­gut que tre­ba­llava a la mateixa fàbrica que el seu pare.

Ens consta que a França va estar inter­nat al camp del Bar­carès i a Port­ven­dres. Des de Port­ven­dres, el 17 de març va ser tras­lla­dat a l’Antic Hos­pi­tal Mili­tar de Per­pinyà perquè tenia febre tifoide. En Josep Maria va escriure a la família des de l’hos­pi­tal. A la carta, ara per­duda, els expli­cava totes les vicis­si­tuds que havia patit durant els dar­rers mesos: els com­bats, les feri­des, l’exili… i ara, l’ingrés en un hos­pi­tal de Per­pinyà. Segons en Josep Maria, el tifus que l’havia emma­lal­tit l’hau­ria con­tret en men­jar neu con­ta­mi­nada, pro­ba­ble­ment durant el tra­jecte cap a França. Ja fos per tran­quil·lit­zar la família o bé perquè en el moment d’escriure la carta es tro­bava millor, els deia que ja estava gai­rebé res­ta­blert i que ben aviat rebria l’alta. Segons la família, la carta, escrita en català, va tri­gar tres mesos a arri­bar a casa, retin­guda per la cen­sura.

Tenint en compte que els pares d’en Josep Maria feia temps que no tenien notícies del seu fill, l’arri­bada de la carta els devia pro­duir un veri­ta­ble res­pir, però malau­ra­da­ment, en Josep Maria ja havia mort, i la trista notícia no va tri­gar a arri­bar. La família con­serva un petit paper, escrit en francès i a mà, en què s’indica on i quan va morir. Des­co­nei­xen de quina manera els va arri­bar aquest docu­ment, però tenint en compte que en Josep Maria a la carta deia que es tro­bava bé i que aque­lla mena de cer­ti­fi­cat de defunció no tenia cap segell ofi­cial enlloc, els van envair els dub­tes.

El pare d’en Josep Maria, jun­ta­ment amb un amic, va voler anar a França a com­pro­var si el que deia el cer­ti­fi­cat de defunció era cert o si, per con­tra, ho eren les notícies de millora que s’indi­ca­ven a la carta. A Per­pinyà no van poder loca­lit­zar cap infor­mació, ni de l’estada d’en Josep Maria a l’hos­pi­tal, ni de la seva defunció i, evi­dent­ment, tam­poc en Josep Maria, que era l’espe­rança que tenien. Els intents de fami­li­ars i amics per obte­nir infor­mació que con­firmés la vera­ci­tat d’aquell docu­ment escrit a mà i que donava la pit­jor de les notícies van ser diver­sos (sem­bla que fins a set).

En total, vui­tanta-dos anys d’incer­tesa que van fina­lit­zar el novem­bre del 2021, quan la Lour­des Gis­pert-Sauch, neboda neta d’en Josep Maria, va con­tac­tar amb nosal­tres per veure si la podíem aju­dar a tro­bar el seu oncle, germà de la seva mare. Les inves­ti­ga­ci­ons fetes als arxius depar­ta­men­tals, al regis­tre civil i al cemen­tiri ens van pro­por­ci­o­nar la cer­tesa de la defunció i la loca­lit­zació de l’enter­ra­ment.

La Lour­des va assis­tir a l’acte cele­brat el 18 de febrer en home­natge als refu­gi­ats enter­rats al cemen­tiri de l’Oest de Per­pinyà. Pocs dies després ens escri­via per dir-nos que pre­nia aquell acte com el fune­ral que mai no es va poder fer.