Ambrosio Pedro García-Sabes Torrecillas

L’agost del 2021 vam rebre un correu electrònic de la Jenifer Martín García en què ens explicava que seu besavi Ambrosio havia desaparegut al final de la guerra sense que la seva esposa, Soledad Ródenas Gómez, en tingués mai més cap notícia. Pocs dies abans d’escriure’ns, l’Ajuntament de Salobre (Albacete), lloc de residència de l’Ambrosio, havia contactat amb la família. El motiu era comunicar-los que el Consolat General d’Espanya a Perpinyà els informava que tenia algun indici de la seva estada al camp de concentració d’Argelers.

La pista que els indicava el consolat sobre l’estada de l’Ambrosio al camp d’Argelers va portar a la família a contactar amb l’historiador Gregory Tuban, estudiós d’aquest camp de concentració, i estirant diversos fils van acabar esbrinant que havia mort a l’antic Hospital Militar de Perpinyà el 25 de juny del 1939. En aquest punt va ser quan es van posar en contacte amb nosaltres.

La recerca feta als arxius del Rosselló ens va permetre completar la informació i saber que havia ingressat a l’antic Hospital Militar el dia 1 de juny del 1939, a les 10.50 del matí (sala A, llit 87), procedent del camp de concentració d’Argelers. Efectivament, va morir el dia 25 a conseqüència de l’una febre tifoide. L’endemà va ser enterrat al cementiri de l’Oest de Perpinyà.

Les darreres notícies que la Soledad havia tingut del seu espòs eren que havia estat ferit en combat i que hauria estat en convalescència en algun hospital d’Alacant, València o Múrcia. Això succeïa l’any 1937 o potser el 1938. A partir de llavors, cap més notícia. Durant anys la família va viure amb la incertesa de no saber si havia mort o els havia abandonat.

Quan el 1978, el govern d’Adolfo Suárez va promulgar un decret llei (35/1978, de 16 de novembre) segons el qual s’havien de concedir pensions als familiars de les persones mortes com a conseqüència de la guerra, molta gent va fer intents per tal d’esbrinar què havia passat amb tots aquells desapareguts que mai més no van tornar. Va ser en aquell moment quan la Soledad va obtenir un document segons el qual l’Ambrosio hauria mort en combat, probablement a prop de Vilafranca del Penedès. Malgrat aquesta informació, però, la Soledad mai no va cobrar la pensió de viudetat i mai se li va reconèixer que hagués estat casada amb l’Ambrosio.

La Soledad va morir als 94 anys, i des del moment en què li van dir que l’Ambrosio no tornaria de la guerra, va portar dol. Aquesta és la primera vegada que se li fa referència com a esposa i vídua, un gest merescut després de tot el patiment sofert i que la seva família aprecia com a retorn de la dignitat.