Isidre Vilà Gili

Isi­dre Vilà Gili va néixer a Vim­bodí, a can Xuplina. Els seus pares eren Josep Vilà Fran­quet i Filo­mena Gili Mes­tres. La seva història la conei­xem gràcies a Clara Bellera Arbós, ja que l’Isi­dre era tiet de la seva àvia materna.

De jove, l’Isi­dre havia anat a Bar­ce­lona a apren­dre l’ofici de pas­tis­ser, i allà va conèixer la seva esposa, Roser Costa Gost. L’Isi­dre i la Roser van obrir una pas­tis­se­ria a Bar­ce­lona, però el negoci no va aca­bar de fun­ci­o­nar. Així doncs, es van tras­lla­dar a Vim­bodí, on també van obrir una pas­tis­se­ria, situ­ada al número 64 del car­rer Major.

Els detalls que la família recorda de l’Isi­dre durant el temps de la guerra són con­fu­sos i incon­ne­xos. Sem­bla que en algun moment va mar­xar de Vim­bodí, pot­ser perquè va ser mobi­lit­zat. Tot i que la família creu que podria haver estat amb l’exèrcit rebel, cre­iem que és més pro­ba­ble que hagués ser­vit a l’exèrcit repu­blicà a par­tir del moment en què la seva lleva va ser cri­dada, el setem­bre del 1938. Només va retor­nar a Vim­bodí per poder conèixer el seu fill aca­bat de néixer. En aquell moment, es van plan­te­jar la pos­si­bi­li­tat que es quedés a casa ama­gat, una situ­ació que l’Isi­dre va deses­ti­mar per no per­ju­di­car ningú.

Va fer la reti­rada i va ser inter­nat al camp de Sant Cebrià. El 19 de març del 1939, va ser tras­lla­dat a l’antic Hos­pi­tal Mili­tar de Per­pinyà, on va ingres­sar amb un diagnòstic de febre tifoide. El dia 22 de març va morir a causa d’una bron­copneumònia. Aquell mateix dia va ser enter­rat al cemen­tiri de l’Oest de Per­pinyà.

L’Isi­dre i la Roser van tenir tres fills, i tots tres van morir ben joves. Havent per­dut fills i espòs, la Roser va viure amb una ger­mana del seu marit, la Maria, fins que aquesta també va morir. Lla­vors, es va tras­lla­dar a viure amb una neboda de l’Isi­dre, a cal Peüc de Vim­bodí.

La Roser par­lava poc del seu marit, i per això la família sap ben poques coses d’ell. La Clara coneix la major part de la infor­mació per la seva mare i per les tie­tes, que al seu torn li havien sen­tit expli­car a la mare d’elles, la Mont­ser­rat, àvia de la Clara i neboda i fillola de l’Isi­dre. Per ella saben que l’Isi­dre era molt cata­la­nista i que per això havia esco­llit per a ella el nom de Mont­ser­rat. També que sem­pre duia posat un anell tipus segell, amb les seves ini­ci­als. La Mont­ser­rat sem­pre els va dir que hau­ria vol­gut anar a Per­pinyà perquè sabia que el seu tiet Isi­dre havia mort allà. Ella mai no ho va poder fer, però l’agost del 2021, la Clara va visi­tar el cemen­tiri de l’Oest i va poder dei­xar unes flors a l’ossera, on des­can­sen les res­tes de l’Isi­dre.