Una operació d’estat

Barcelona es preparava per lluir al món el seu potencial amb la celebració d’uns Jocs Olímpics que l’havien de projectar internacionalment i que l’havien canviat radicalment, amb l’obertura al mar de la ciutat i la construcció de les rondes. S’havia fet molta feina des que el 17 d’octubre del 1986 Juan Antonio Samaranch va anunciar al món que la capital de Catalunya era l’escollida per organitzar els Jocs que havien de modernitzar la ciutat. Havien passat cinc anys i mig i tot estava a punt per al gran esdeveniment del 1992. El Barça havia guanyat la segona lliga i la primera copa d’Europa, Felipe González acabava la seva tercera legislatura com a president del govern amb majoria absoluta i Pasqual Maragall era l’alcalde que havia transformat Barcelona i, si els Jocs anaven com havien d’anar, garantia per al PSC l’alcaldia de la ciutat diversos mandats més i era la plataforma idònia per arribar a manar en una Generalitat que des del 1980 estava governada per Jordi Pujol. Certament, hi havia hagut tensions polítiques. Samaranch volia que els Jocs es fessin a la seva ciutat, que ja havia vist com la seva candidatura perdia davant la del Berlín nazi el 1936, i això va provocar compensacions: Madrid seria nomenada Capital Cultural i Sevilla tindria una Expo, a banda que la primera línia d’AVE uniria aquestes dues ciutats i no el que dictaminava el sentit comú, que era unir Madrid i Barcelona amb Europa. Maragall s’havia guanyat el qualificatiu de gota malaia per part de Felipe González per les seves demandes per a la ciutat, però tots els entrebancs s’havien superat, les grans obres s’havien construït en els terminis previstos i Barcelona es preparava per celebrar els millors Jocs de la història, com així va ser segons el president del COI.

S’havia signat una mena de treva olímpica. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, havia jugat bé les seves cartes per evitar que Catalunya i la seva llengua, el català, quedessin engolides per una onada d’espanyolisme que es preveia espectacular. Finalment, la llengua del país tindria presència als Jocs. Per a Espanya, els Jocs eren sinònim de presentar-se al món con un estat modern i democràtic governat per un mandatari socialista que havia fet oblidar la dictadura franquista després de deu anys al poder, però hi havia núvols que amenaçaven el que havia de ser un estiu espectacular. S’ha publicat que l’Estat havia pactat amb ETA. Ningú ho podia demostrar, però es negava amb la boca petita. Finalment, no hi va haver atemptats durant els Jocs, tot i la gran activitat terrorista de la banda, de la qual Barcelona i Catalunya van patir les conseqüències anys després. Tanmateix, els poders de l’Estat no estaven tranquils. Tres anys abans, durant la inauguració de l’Estadi Olímpic, entremig d’una pluja que va deixar al descobert degoters i mancances profundes, el rei d’Espanya, Joan Carles I, havia rebut una xiulada que va fer la volta al món. Hi va ajudar que arribés molt tard, i després es va saber que les ocupacions habituals, de caire personal, que anys després li van costar la corona, eren les causants d’aquell retard injustificat. Aquella xiulada va alertar el que ara anomenem l’estat profund. Era cert que les negociacions amb Jordi Pujol havien pactat una certa pau olímpica, però també ho era que el president havia demanat a la seva gent que es visualitzés Catalunya i la seva llengua. La campanya Freedom for Catalonia en va ser l’exemple més reeixit. La realització de TVE va haver d’esforçar-se a fons el 13 de juny del 1992 per no mostrar al món les protestes que hi va haver durant l’arribada de la flama olímpica a la platja d’Empúries, però no va poder amagar el gran seguiment que va tenir la campanya durant el recorregut de la flama arreu del país.

A Catalunya, Terra Lliure, l’organització armada independentista que havia estat fundada catorze anys abans, estava en una fase terminal. El 1991 ja havia abandonat la lluita armada que, al llarg dels anys i amb la col·locació d’artefactes explosius, havia provocat cinc morts, quatre dels quals membres de la mateixa organització. Àngel Colom i altres dirigents de la Crida que havien entrat a Esquerra Republicana de Catalunya i que amb Josep-Lluís Carod Rovira n’havien aconseguit el control van negociar amb el gros de l’organització i van aconseguir que deixessin les armes. Molts independentistes es van donar d’alta al partit republicà, que va fer d’intermediari amb l’Estat. Hi havia, però, un petit grup que per qüestions ideològiques no va voler pactar cap procés de reinserció i que es mantenia actiu tot i que, com es va comprovar després, estava perfectament controlat per la policia.

Va ser en aquest moment, poques setmanes abans que comencessin els Jocs, quan es va produir el que es va batejar com l’operació Garzón, pel nom del jutge titular del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiencia Nacional que la va dirigir. L’Estat espanyol se sentia fort i sabia que els Jocs serien un èxit, però també sabia que un atemptat o, sobretot mobilitzacions massives al carrer en defensa del país i la llengua, com la del Freedom for Catalonia, que pretenia donar un missatge pacífic del que era i representava Catalunya, podien espatllar el missatge que es volia fer arribar al món. L’avís de l’arribada de la flama i l’activisme de la JNC, ERC, la Crida o Acció Olímpica d’Òmnium Cultural van encendre totes les alarmes i van activar els mecanismes sempre foscos dels serveis secrets espanyols i del que ara coneixem com l’estat profund. De fet, feia dos anys que l’operació estava preparada. Com va reconèixer en un llibre el mateix jutge Garzón, els serveis secrets tenien un infiltrat a l’organització. Aquest infiltrat hauria rebut formació per part de Mikel Legarza Lobo, l’agent que s’havia infiltrat i provocat una gran caiguda dins d’ETA anys abans. Al marge del que va publicar el mateix jutge anys després, en cap dels judicis celebrats contra els militants de Terra Lliure va sorgir la figura de Josep Maria Aloy, cosa que va fer sospitar la resta de detinguts. L’espurna que va donar inici a l’operació Garzón es va produir el dia 25 de maig del 1992, quan un artefacte contra unes oficines de l’INEM a Barcelona va provocar setze ferits. I l’operació pròpiament dita es va iniciar la matinada del 29 de juny, quan es van descobrir dos artefactes a la ciutat de Girona i un a Barcelona, uns artefactes que no van explotar ni causar cap mal, però que van trigar hores a ser desactivats i que van provocar molt enrenou mediàtic. Aquella mateixa nit, i de manera simultània, van ser detingudes set persones: Josep Musté, Ferran Ruiz, Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comellas, Joan Rocamora i Teresa Mas, que va ser alliberada poc després. Els detinguts per la Guàrdia Civil van ser traslladats a Madrid i van denunciar que havien estat torturats abans de ser posats a disposició del jutge Garzón.

Aquells primers activistes detinguts ho van ser en relació amb aquells estranys artefactes desarticulats a Girona. Que tots els detinguts estaven controlats ho evidencia la manera com van ser enxampats i els interrogatoris que els van practicar a Madrid. Aquelles detencions van alertar el món independentista i van causar preocupació en cercles polítics, però no van alarmar el conjunt de la societat catalana fins que es va produir una cadena de detencions en els quinze dies següents, en què va quedar clar que no es pretenia actuar contra la gent que formava part de Terra Lliure, sinó que s’actuava contra un conjunt de ciutadans només pel fet que s’havien declarat independentistes i que no havien tingut cap relació amb la lluita armada. Van ser les detencions indiscriminades a Girona, Banyoles, Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Tarragona, Benicarló i València les que van provocar alarma social. El dia 1 de juliol van ser detinguts Jaume Oliveras, Vicent Conca, Ramon López i Josep Maria Granja. L’endemà, Francesc Xavier Tolosana. El 4 de juliol, al seu domicili, l’artista Marcel Dalmau, que estava acompanyat per la seva dona i una periodista d’El Punt, alliberades poc després. El 6 de juliol van detenir Antoni Infante, Eduard López, Francesc Puy, Ramon Piqué, Eduard Pomar, Artur Escútia, Vicent Coll i Josep Poveda. A Eduard López, periodista d’El Punt, se’l van emportar de casa seva i va estar dos dies desaparegut. El 7 de juliol els detinguts van ser Oriol Martí, Carles Bonaventura, Josep Bou, Xavier Ros, Xavier Alemany, Xavier Puigdemont, Oriol Malló, Joan Durà, Guillem de Pallejà, Andreu Cabot i Oriol Montserrat. El 9 de juliol, Jordi Manyé, Marc Vila i Enric Cot. I el 14 de juliol, Geroni Salvador i Àngel Pitarch. Hi va haver dues onades més de detencions. El 25 de setembre van ser detinguts Miquel Casals, que havia fugit durant la primera ràtzia, Lluís Quintana i Antoni Capdevila, i el 8 de desembre del mateix any, Jordi Vera, Salvador Soutullo, Agustí Cerdà i Gustau Navarro. Les darreres detencions van ser ordenades pel magistrat Carlos Bueren.

Aquestes detencions indiscriminades van ser les que van alertar una part de la societat catalana. Després dels acusats de col·locar artefactes, havien detingut gent sense cap relació amb la lluita armada. Van detenir periodistes com Eduard López i Oriol Malló, llavors a la revista El Temps, i gent relacionada amb el periodisme, com ara el corrector Carles Bonaventura, que llavors treballava al Diari de Girona i militava a ERC. Entre els detinguts hi havia militants del Moviment de Defensa de la Terra, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, d’Esquerra Republicana de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, del grup ecologista Alternativa Verda i l’alcalde de Ribera d’Urgellet, Antoni Capdevila. Es van registrar seus del MDT a Barcelona, la seu d’El Temps a València i en el darrer moment es va evitar que es fessin registres a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona i de diverses seus d’ERC sembla que per la intervenció del delegat del govern espanyol a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, i del governador civil de Girona, Pere Navarro. Mai es va aclarir del tot el nombre de gent investigada i fins i tot retinguda, tot i que es va parlar de més de seixanta persones.

La segona fase de les detencions va ser la que va comportar més enrenou mediàtic i que s’aixequessin veus contra la detenció de persones en funció només de les seves idees. L’operació Garzón va tenir una gran cobertura. El diari El País la va qualificar com “una operació necessària” en un dels seus editorials. La màquina dels serveis secrets, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, i de l’Audiencia Nacional va facilitar gran quantitat d’informació, molta de la qual inflada o directament falsa, als mitjans afins. El corresponsal d’El País a Girona va dimitir per manipulació dels seus textos. El diari es va justificar sempre dient que la majoria dels detinguts van ser encausats. No donava crèdit als maltractaments i tortures. En els primers dies, només diaris com El Punt i l’Avui i el setmanari El Temps van alertar dels excessos del que estava passant, i posteriorment s’hi van afegir TV3 i Catalunya Ràdio. A la tertúlia L’Orquestra de Catalunya Ràdio, dirigida per Jordi Vendrell, en què participaven Modest Prats i Josep Murgades, amb Josep Maria Terricabras com a convidat, aquell 10 de juliol se’n va parlar a fons i es van denunciar les tortures i la intencionalitat política de l’operació. Pressions polítiques van provocar la clausura immediata del programa, que ja no va tornar mai més a l’antena de la ràdio pública tot i la seva audiència.

Hi va haver molta indignació popular, però també el silenci còmplice de molts polítics. La societat civil es va organitzar indignada pel que s’anava coneixent. Les tortures van ser denunciades per part dels detinguts. Marcel Dalmau es va intentar suïcidar després d’haver estat torturat de manera salvatge, llançant-se de cap contra la paret de la cel·la. Carles Bonaventura, llavors militant d’ERC, van estar més de tres dies en mans de la Guàrdia Civil, que el va traslladar a Madrid, on va ser vexat i torturat. Els forenses miraven cap a un altre cantó, i el jutge no volia saber res de tortures. Quan va ser alliberat, Bonaventura va viatjar en autobús a Barcelona, on va ser rebut de matinada per part de la direcció del seu partit. Els signes d’haver estat torturat eren inequívocs. Ho va denunciar l’endemà al telenotícies que dirigia Salvador Alsius a TV3, just abans d’haver de ser ingressat a l’Hospital Josep Trueta. Mai va ser acusat ni va haver d’anar a judici.

A poc a poc, la societat civil va reaccionar. Hi va haver manifestacions i actes de suport, a la Casa de Cultura de Girona, a Banyoles i al Palau de la Música de Barcelona. Van aixecar la seva veu polítics destacats com Francesc Ferrer Gironès, llavors senador independent pel PSC, o Joan Saqués, de Convergència, advocats com Tià Salellas, l’alcalde de Salt Salvador Sunyer o el bisbe de Girona Jaume Camprodon. A poc a poc es van fer sentir veus de polítics respectats com Jordi Pujol i l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, o intel·lectuals com Manuel Vázquez Montalbán, que es preguntava què quedaria del globus de les detencions, al marge del terror que li inspirava un director general de la Guàrdia Civil “incapaç de preguntar-se què pot portar un detingut a l’autolesió llevat que sigui forçar per si mateix el límit de desesperació al qual l’estan portant els altres”.

Les tortures denunciades van ser fer seure de genolls sobre una mena d’estelles que es clavaven a la carn, la bossa de plàstic al cap o cops indiscriminats al cap, al ventre i als testicles. I maltractament psicològic continuat amb amenaces als familiars dels detinguts enmig d’insults a Catalunya i amenaces de violació. La junta de portaveus del Parlament de Catalunya va demanar el 14 de juliol del 1992, deu dies abans dels Jocs, la convocatòria d’un ple extraordinari o d’una declaració pública de protesta per les detencions. El diari El Punt va organitzar un enviament massiu de postals al jutge Garzón que va inundar l’Audiencia Nacional espanyola. També a autoritats polítiques demanant-los que trenquessin el seu silenci còmplice.

El diari El Punt i la majoria de mitjans comarcals del país van organitzar el concert Catalunya vol viure en llibertat, que va apelgar més de 15.000 persones a la Devesa de Girona, amb un cartell que va reunir Lloll Bertran, Els Pets, Sopa de Cabra, El Último de la Fila, Josep Tero, Kitsch, Umpha-pha, Lluís Llach i la Companyia Elèctrica Dharma. El va presentar Santi Arisa, i el periodista Manuel Vázquez Montalbán va llegir un manifest crític amb les detencions i la tortura. El lema utilitzat, al marge de Catalunya vol viure en llibertat, va ser Mai més, en referència a a les tortures, les detencions i també la lluita armada.

L’operació Garzón va provocar la reacció de molta gent que no podia estar d’acord que es perseguís gent només en funció de les seves idees polítiques. Els Jocs es van celebrar amb gran èxit internacional, però al setembre i al desembre hi va haver més detencions. El mateix govern espanyol estava incòmode amb l’actuació de la Guàrdia Civil, perquè es va considerar que podia ser pitjor el remei que la malaltia i que es posava en risc els esforços negociadors fets per posar fi a Terra Lliure, que ja havia abandonat l’activitat armada i que es va dissoldre tres anys després. Oficialment, es van detenir quaranta-cinc persones, però per les mans de la Guàrdia Civil van passar prop de seixanta persones. Moltes d’elles com Carles Benítez, Carles Castellanos, Carme Porta, Narcís Sellas i Alfred Ferrer, entre d’altres, van ser encausats i van haver de declarar. Tres anys després van jutjar vint-i-cinc detinguts a l’Audiencia Nacional, dels quals sis van ser absolts: Ramon López, Vicent Conca, Eduard Pomar, Eduard López, Josep Poveda i Artur Escútia. Els altres van ser condemnats a diverses penes, però el mateix fiscal en va demanar l’indult total o parcial. No va restar ningú a la presó per aquella causa. Josep Musté i Joan Antoni Rocamora, que tenien altres acusacions, van ser indultats pel govern d’Aznar el 1996.

Les tortures denunciades per disset dels detinguts mai no van ser investigades a l’Estat espanyol. Un grup de quinze detinguts van iniciar un procés legal que va ser ignorat per l’Audiència de Madrid, l’Audiencia Nacional i el Constitucional. L’advocat Sebastià Salellas va decidir recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que el 2 de novembre del 2004 va condemnar a l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures denunciades i va obligar a indemnitzar les persones que havien denunciat haver estat torturades.

Aquest va ser el final de l’operació Garzón, però les seqüeles d’aquelles detencions i tortures van durar molt de temps i per a alguns afectats encara duren. El 2005 alguns d’ells van formar l’Associació Memòria contra la Tortura. Els Jocs Olímpics es van celebrar amb gran èxit i la imatge de Barcelona, Catalunya i Espanya en va sortir reforçada davant del món, però no es pot oblidar que per preservar aquells èxit es van vulnerar els més elementals drets humans i es van practicar fets incompatibles amb l’estat de dret. Després, Terra Lliure es va dissoldre; Luis Roldán, el director general de la Guàrdia Civil, va ser detingut i empresonat per lladre i corrupte; José Luís Corcuera, el ministre de l’Interior que va dir que no s’havia repartit ni un cop als detinguts, va dimitir, i Rafael Vera, responsable de la seguretat de l’Estat (finalment va reconèixer que se’ls havia anat la mà) va ser condemnat pels GAL i va acabar a la presó amb José Barrionuevo, el ministre de l’Interior anterior a Corcuera. Baltasar Garzón, el jutge estrella que va donar nom a l’operació, ja no és jutge, condemnat pels seus per mala praxi. I en trenta anys han passat coses que no ens podíem ni imaginar el 1992, quan l’estat de dret va ser conculcat per garantir uns Jocs Olímpics tranquils i espanyols.