Independentisme centenari

El 8 de juliol del 1922, la sala d’actes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (el CADCI), emplaçat a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, es va convertir en l’escenari d’un “acte d’afirmació nacionalista”. El local era ple de gom a gom, tot i que se celebrava a una hora força intempestiva, a dos quarts d’onze de la nit. Al carrer, les mesures de seguretat eren extremes, fins al punt que alguns periodistes es preguntaven si “les autoritats havien previst la reconquesta d’Annual”, un territori del nord d’Àfrica en què l’exèrcit espanyol havia sofert una contundent derrota pocs mesos enrere.

Entre els oradors, hi havia algunes figures eminents del nacionalisme, com ara Vicenç Albert Ballester, director del setmanari La Tralla, creador de la bandera estelada i president de la Unió Catalanista, l’entitat organitzadora; Fermí Palou, de la Federació Democràtica Nacionalista; Josep Riera Puntí, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; i el doctor Josep Murillo, editor de La Nova Catalunya, una publicació que mantenia la flama catalanista a l’altra banda de l’Atlàntic.

Tanmateix, el principal atractiu de la vetllada era Francesc Macià. El diputat de les Borges Blanques feia anys que havia deixat l’exèrcit com a protesta per l’assalt a les redaccions del diari La Veu de Catalunya i del setmanari Cu-Cut! I, des d’aleshores, havia evolucionat cap a posicions cada vegada més properes al sobiranisme. Tal com es comentava des d’una publicació conservadora, “de la Solidaritat ençà (Francesc Macià) ha anat personificant un sentit radicalment protestatari i inconformista del catalanisme”. Algunes setmanes abans, a la Conferència Nacional Catalana, convocada per dissidents de la Lliga Regionalista, el principal partit del catalanisme, Macià havia intentat convèncer els assembleistes de la necessitat “d’anar a la creació de l’Estat Català”. En la seva intervenció, va resumir la història del catalanisme en els darrers disset anys, des dels anys de la Solidaritat Catalana fins a l’Assemblea de Parlamentaris, i va recordar que ell s’havia oposat al projecte d’autonomia perquè no podia acceptar “que aquell que regís els destins de Catalunya fos nomenat pel poder central”. La seva proposta consistia a convocar una nova assemblea per crear un partit nítidament independentista. Tal com va aclarir, no pretenia “que Estat Català quedés constituït ipso facto, sinó que s’acordés que s’hi arribaria tan aviat com fos possible”. La proposta, que estava avalada per tots els elements de la Unió Catalanista, la Federació Democràtica Nacionalista i més de seixanta entitats macianistes va ser rebutjada per 211 vots contra 76. La Conferència, doncs, no va donar com a resultat un partit independentista, sinó un altre que se situaria un xic més a l’esquerra que la Lliga Regionalista i que s’anomenaria Acció Catalana.

Aquell “acte d’afirmació nacionalista” representava, doncs, una nova oportunitat per fer realitat el seu projecte polític. Macià no era un orador brillant, més aviat el contrari, però parlava amb el cor, sense artificis. I, d’aquesta manera, aconseguia atreure l’atenció dels oients. En el seu discurs va recordar els esforços que havia fet “per acoblar tots els nacionalistes”, tot i haver de lluitar contra “un pessimisme descoratjador”. També va fer referència a l’escenari internacional i espanyol i va remarcar la necessitat d’organitzar-se “perquè Catalunya no s’hi trobi arrossegada”. El diputat de les Borges va afirmar que calia “aixecar l’ideal edifici de la llibertat de Catalunya; que cada pedra que s’hi col·loqui sigui ferma per sempre”, i que quan s’acabés l’edifici, hi onejaria dalt de tot l’ensenya de l’Estat Català. Es tractava de la primera referència a una nova organització que prendria com a model l’independentisme irlandès, el gran mirall en aquells moments.

Al final de la seva intervenció, Macià es va adreçar al públic i, com si es tractés d’un jurament de fidelitat, va demanar: “Esteu disposats a treballar per Catalunya amb totes les vostres forces?” La pregunta, com us podeu imaginar, va ser contestada amb un sí unànime. Alguns assistents, a més, es van alçar i, amb el braç enlaire, van ratificar el compromís de “sacrificar-se, si és necessari, per la pàtria catalana”. L’acte va acabar amb Els segadors, que la gent va cantar a cappella.

Aquell dia es va col·locar la primera pedra d’Estat Català, el primer partit obertament “separatista”, segons la terminologia de l’època. Una pedra laboriosa i que només havia estat possible col·locar quan el catalanisme havia assolit la majoria d’edat. Les mobilitzacions de Solidaritat Catalana, la frustració de la campanya per l’autonomia i la participació estèril de la Lliga en la governabilitat a Espanya, entre d’altres, es van convertir en etapes d’una societat en què el catalanisme va créixer fins a esdevenir l’eix articulador de la vida política i en què els postulats “separatistes” van començar a fer forat. Tal com ha destacat l’historiador Frederic J. Porta, Estat Català oferia “un separatisme nítid i una ideologia sui generis que combinava nacionalisme radical i qüestió social”. De fet, van ser aquests ingredients, juntament amb la defensa d’un espai nacional que incorporava tots els Països Catalans, els elements més característics del nou partit i, en termes generals, del fil roig de l’independentisme. Pel que fa referència a la seva base social, Estat Català va arrelar sobretot entre joves treballadors, popularment coneguts com a saltataulells o pixatinters.

Des del primer moment, Macià i el nou partit es van convertir en el blanc de la premsa conservadora. Des del diari ABC, per donar-ne exemple, van dedicar una sèrie d’articles a “la realitat del pensament separatista a Catalunya”. En un d’aquests apareixia una reflexió plenament vigent. El diari recordava: “Fa molts anys que estem esperant que els catalans que es creuen espanyols, que se senten orgullosos de ser espanyols, mostrin la seva opinió en públic i s’alcin contra les mentides.” Tanmateix, hom havia de reconèixer que “havia perdut l’esperança”.