Família i famílies

Hi ha un fenomen important, de què es parla poc –o gens– i que neix arran de les ruptures de parelles amb fills: les famílies reconstituïdes o enllaçades. La família s’ha convertit en famílies, en plural. Que els vincles que s’aniran generant funcionin dependrà, i molt, de com hagi estat el procés de divorci o separació de les parts implicades. Per si quedaven dubtes de com és de necessari fer un bon procés, satisfactori per a totes les parts. Apunta la sociòloga Rebeca Cordero: “Hem de donar resposta a les famílies reconstituïdes. Com es fa mediació entre tots? Es generen molts conflictes.” No tenim dades de com de gran és el col·lectiu. “Tot i que és una realitat, i cada vegada més, les famílies enllaçades són invisibles.” Cordero, per tancar, parla d’un altre model familiar que els investigadors comencen a veure: parelles separades amb fills que quan estableixen noves relacions no conviuen, sinó que cadascú viu a casa seva amb els fills.

Sigui quina sigui la situació familiar, amagar la brutícia sota l’estora és fatal. Cal diàleg, coincideixen totes les fonts. Dialogar durant la relació facilita que es mantingui i farà més senzill, si hi ha ruptura, seguir-ho fent en el postdivorci, pel bé propi, dels fills i de totes les relacions i vincles de família nous.

Andreu Gatuellas és psicòleg, entrenador (coach) i formador. “Les parelles creixen a través de converses difícils.” Potser el que passa és que no en tenim l’hàbit. “Són aquelles converses que saps que calen, perquè hi ha qüestions que tard o d’hora s’hauran de parlar i resoldre. Sabem que la conversa serà incòmoda. Pot ser un tema sexual, dels fills, econòmic, sobre la distribució del temps d’oci...” Si no es tenen aquestes xerrades... “T’ho calles i te’n ressents. M’ho callo i t’odio una mica. Al final, ens acabem evitant. Si volem que una parella duri molt temps o que evolucioni, n’hem d’aprendre. I se n’aprèn.” Gatuellas proposa als alumnes un exercici que practicava el psicòleg nord-americà Carl Rogers i que explicava quan li preguntaven com s’ho feia per seguir casat després de tants anys. Tenien una norma: “Seure els dos i, primer l’un i després l’altre, explicar per què estem molestos o enfadats. Cadascú procura fer-ho amb prou detall perquè, després, l’altre pugui fer un retorn del que ha entès: «Si ho entès bé, estàs molest per aquest motiu i aquest altre…»” Gatuellas segueix explicant: “Per torns, un ha de fer l’esforç d’explicar amb calma, claredat i concisió, i l’altre ha de fer l’esforç d’escoltar de manera que, després, pugui donar una versió tan ajustada com sigui possible a allò que se li ha dit.” Què s’aconsegueix? “Fem servir l’empatia cognitiva, entendre l’altre: per què reacciona com reacciona, per què se sent com se sent. Es tracta que de debò s’entengui la postura de l’altre i s’evitin les interpretacions simplificades de per què actua o sent.” Segur que alguna vegada han dit o els han dit: “Sempre fas el mateix!” Això és una interpretació estereotipada, simplista. Hi ha un altre benefici, diu Gatuellas: “Quan s’està explicant, el sol fet d’escoltar-se ja ajuda la persona a posar la situació en perspectiva. Mentre t’ho guardes dins, vas fent mala sang; quan ho verbalitzes, t’obligues a posar-ho en ordre per traduir-ho en paraules i el cervell comença a sentir-ho d’una altra manera. Es rebaixa la intensitat emocional.”

És clar: “Ens hem de poder enfadar i discutir, tenint present que l’objectiu és solucionar el problema, que no és tenir la raó, humiliar l’altre, guanyar. Som adults i volem solucionar-ho o arribar a un acord suficient per a totes dues parts. L’espècie humana, però, no ho sap fer.” Ens n’haurien d’ensenyar ja de petits. Per exemple, hauríem de saber que la ràbia i la por són emocions que si ens dominen no ens deixaran arribar a l’entesa. “Por de quedar-me sense res, de sentir que he fracassat, ràbia perquè m’has fet tal cosa, l’odi que em genera... Quan la ràbia o la por són molt potents, perdem el control conscient del comportament. Té importància saber-ho de cara a les converses difícils, en què no hem de perdre de vista l’objectiu. Haurem d’anar més enllà de la ràbia, la por, l’orgull, l’ego.” Mantenir aquestes converses i així, apunta, “reduir possibilitats de separació o divorci”: “La satisfacció d’haver tingut una bona conversa uneix.” “Augmenten les possibilitats d’arribar a acords perquè cadascun tingui la vida que vol tenir. Hem d’aprendre a tenir converses incòmodes per poder estar còmodes, discussions que tinguin per objectiu la pau.”