Contra els matrimonis forçats

PREVENIR

Una noia adolescent explica als seus professors de l’institut que aviat haurà de marxar de viatge al país dels seus pares i que es perdrà algunes classes. Aquest és un indicador clar de risc que a aquella jove la puguin comprometre en matrimoni. Si s’encenen les alarmes, es pot intentar neutralitzar el risc parlant amb la família, però per això cal informació i formació. El curs passat es va fer una prova pilot en una classe de l’Institut Vallvera de Salt, introduint el tema dels matrimonis forçats en tallers sobre violència masclista. El resultat va ser tan bo que el curs vinent s’ampliarà a sis classes. En aquests tallers hi participen tant noies com nois. “Qui és més vulnerable en aquesta situació són les noies, però també hi ha nois que es poden sentir pressionats”, explica Aya Sima. Ruth Rosique, tècnica d’integració social també a Valentes i Acompanyades, puntualitza: “Ells poden arribar a tenir una segona dona, o fins i tot una tercera. També poden continuar amb la seva feina, tenir els seus amics... En canvi, les noies han de deixar de treballar o estudiar, perquè han de cuidar el marit i pujar els fills. Es trenca completament qualsevol altre projecte de vida diferent. Les pressions existeixen, però el punt de partida entre nois i noies és molt diferent.”

les noves generacions

“Una filla és una càrrega. Se l’ha de casar per treure’s despeses de sobre. De vegades el matrimoni es concerta amb un familiar o un amic que ha deixat diners, per pagar el deute”, remarca Huma Jamshed, presidenta de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de dones Pakistaneses (ASECOP), amb seu al barri del Raval de Barcelona. Jamshed és doctora en química i viu des de fa més de vint anys a Barcelona, on la seva família porta una agència de viatges. “Quan vaig arribar, aviat em vaig convertir en un referent, ajudant a fer tràmits i traduccions. I finalment vam constituir l’associació, amb l’objectiu d’afavorir la integració de les dones al teixit social i laboral de la ciutat”, explica. Però canviar les mentalitats és molt difícil. De fet, es mostra dolguda perquè encara es mantenen costums molt tancats. “Parles amb líders religiosos i et diuen que les dones són lliures, però després veus que no poden sortir soles, que no poden anar a la platja, que han de fer el que manen els marits...”, afegeix. És molt crítica i està molt enfadada per haver hagut de sentir comentaris retrògrads sobre les noies de Terrassa assassinades al Pakistan quan intentaven trencar els seus matrimonis forçats. “M’han arribat a dir que els va passar això perquè s’havien desmarcat del camí adequat”, lamenta amb incredulitat. Després d’haver intentat mobilitzar dones del col·lectiu per despertar consciències, veu que molts dels seus compatriotes només es reuneixen quan es tracta de compartir estones d’oci. “Per a la resta hi ha molt d’individualisme, molt poc sentit de comunitat”, afegeix. En el seu cas, com a mínim, cap dels seus fills –noi i noia, adults joves– s’ha casat. Hi ha motiu per a l’esperança en les noves generacions? “No podem viure d’esperances, s’ha d’actuar de seguida. Ens arriben joves cada dia demanant ajuda. Tal com està la situació, jo no veuré el final dels matrimonis forçats, encara han de canviar massa coses”, assegura.

Com una confirmació de les seves preocupacions, en el moment d’acabar l’entrevista entren al despatx de l’associació dos joves agafats de la mà. Ella mostra uns ulls vius sobre la mascareta que li amaga part de la cara. Ell té un posat més seriós. Porten motxilles i podrien passar per una parella de turistes que visiten la ciutat a les hores més caloroses del dia. En realitat, arriben per demanar ajuda. Estan enamorats, es volen casar, però les famílies no ho permeten i ja tenen emparaulats altres compromisos. El primer que fa Jamshed és explicar-los que a l’Estat espanyol el matrimoni forçat es considera un delicte que es pot castigar amb fins a tres anys de presó. La parella l’escolta atentament sense deixar-se anar les mans. Intentaran ajudar-los, però els queda un llarg camí.

entre dues aigües

El cas de la parella pakistanesa no és el més habitual. Normalment són les noies soles les que han de fer front al debat intern entre seguir el que mana la família o defensar la pròpia llibertat. “Et trobes entre dues aigües, amb molta pressió i un enorme sentiment de culpabilitat”, recorda Sima.

Com a tècnica blanca, Rosique explica que una de les coses que ha après és que resulta molt fàcil jutjar des de fora, pensar que el matrimoni forçat es tracta d’una barbaritat i una bestiesa, sense posar-ho en context. “Tots ens fem la pregunta: com pot ser que una mare que ja hagi passat per això ho repeteixi amb la seva filla? La resposta ens la donen les noies mateixes, que ho arriben a interpretar com un acte d’amor per part de les mares. I és que les mares també estan sotmeses a la pressió de buscar un bon casament per a les filles”, indica. A les comunitats que practiquen el matrimoni concertat, aquest és un fet completament natural. De fet, seràs bona mare en funció del bon casament que aconsegueixis per a la teva filla. Per a les famílies, que algú interfereixi en aquestes decisions és un atac a la seva intimitat.

“Volem incidir en el paper de les mares. Sabem que pateixen molt i volem saber com pensen, com ho viuen. Ens trobem sovint que si les filles trenquen amb la família, les mares són les que tenen més neguit i fan passes perquè es pugui recuperar la relació”, explica Rosique. Es qüestió d’una mentalitat adquirida, de pensar que això ha estat així sempre i no es pot canviar. “Ho tenen integradíssim –afegeix– i defensen que són elles les que saben què convé a les seves filles. Però aquestes filles són noies que ja han nascut aquí i que han fet tota la seva vida aquí, i no ho accepten. En canvi, moltes mares no s’han integrat, no entenen la llengua, no surten de la seva comunitat, i la pressió que senten és molt gran. Els costa entendre que aquí es pot ser una dona lliure.” De fet, Aya Sima explica el cas d’una mare gambiana que ja havia intentat fer marxa enrere en el seu propi matrimoni al país d’origen, però que no ho va aconseguir per la pressió familiar. “Si no tens un pla B, com ho fas?”, es pregunta.

DOS ANYS PER REFER-Se

És per aquest motiu que és tan important que les noies tinguin suport i acompanyament. El paper de les referents és clau perquè no se sentin tan soles. “Les referents som dones que hem passat per una situació semblant. Quan veuen que nosaltres ens n’hem sortit ja no se senten tan soles”, indica. En la majoria dels casos es pot aconseguir que no hi hagi un trencament familiar, que és molt traumàtic per a tothom. Un bon argument sol ser l’econòmic. “Quan les famílies entenen que una noia que continuï els seus estudis podrà trobar una feina i podrà contribuir a l’economia familiar, es rebaixa molt la pressió”, explica Sima. L’incentiu d’un futur millor econòmicament pot ajudar a superar costums que tenen un component emocional tan important. En el cas que el trencament sigui inevitable –si no es poden reconciliar posicions o si hi ha violència física– les joves poden rebre ajuda habitacional. L’entitat té ara mateix dos pisos en lloguer social, on aquestes joves víctimes poden estar-hi fins a recuperar el seu projecte vital. L’estada mitjana és de dos anys.