Contra els matrimonis forçats
És una pràctica tan habitual com invisible a casa nostra, un tipus de violència contra les dones que s’ha d’abordar oferint suport, mitjans i acompanyament a les joves valentes que decideixen trencar aquest cercle viciós
Aya Sima tenia 14 anys quan es va acordar el seu compromís oficial amb un parent llunyà a qui pràcticament no coneixia. Nascuda a Girona de família gambiana, va deixar clar que no es casaria d’aquesta manera, per molt que els seus pares hi insistissin. Amb la seva negativa va aconseguir que es desfés el compromís i ara, anys després, és una de les figures referents de l’entitat Valentes i Acompanyades, amb seu a Salt, al Gironès. Es tracta d’una entitat que treballa per aturar els matrimonis forçats, amb un nom que no pot ser més encertat: valentia i acompanyament és el que necessiten les joves que s’atreveixen a trencar aquest cercle viciós.
No és una tasca fàcil, perquè el matrimoni forçat és un tipus de violència contra les dones que es produeix al si de les famílies i que té poca visibilitat. Valentes i Acompanyades es va crear el 2014 com un projecte pilot, primer sota el paraigua del desaparegut GRAMC (Grups per a la Recerca i Actuació sobre Minories Culturals i Treballadors Estrangers) i després dins de la Coordinadora d’ONG Gironines i de l’Alt Maresme. Ara en continua formant part, però ja com a entitat independent.
Una de les impulsores va ser la periodista Carme Vinyoles, actual secretaria de l’entitat, que arran dels contactes que mantenia amb les comunitats d’origen va veure créixer els fills i les filles d’immigrants nascuts aquí i va detectar que aquesta pràctica no era aïllada, sinó que passava de manera habitual. Un cop reconegut el problema, calia començar a actuar amb els mitjans a l’abast. Finalment, Valentes i Acompanyades s’ha convertit en la primera –i de moment única– organització de l’Estat que es dedica exclusivament a la lluita contra els matrimonis forçats. Des dels seus inicis, ja ha atès i ajudat més de 150 noies. Només en la primera meitat d’aquest any n’han sigut una cinquantena, gairebé les mateixes que tot l’any passat.
“Per poder ajudar, hi ha d’haver una entitat amb recursos. Si ets una noia i has de trencar amb la família, no en fas prou amb bona voluntat, necessites suport emocional, psicològic, laboral, acadèmic, d’habitatge, d’assessorament legal... La feina de l’associació es fa en equip, per veure quines són les necessitats en cada cas. Les decisions sempre es prenen de manera pactada amb la jove”, explica Aya Sima.
L’entitat només fa intervencions en el casos de majors d’edat, ja que si es tracta de menors se segueix el circuit específic, que implica la fiscalia i els serveis d’atenció a la infància. “En aquestes ocasions nosaltres podem fer assessorament i acompanyament. Per sort, no són gaires casos, però n’hi ha”, afegeix Sima.
PREVENIR
Una noia adolescent explica als seus professors de l’institut que aviat haurà de marxar de viatge al país dels seus pares i que es perdrà algunes classes. Aquest és un indicador clar de risc que a aquella jove la puguin comprometre en matrimoni. Si s’encenen les alarmes, es pot intentar neutralitzar el risc parlant amb la família, però per això cal informació i formació. El curs passat es va fer una prova pilot en una classe de l’Institut Vallvera de Salt, introduint el tema dels matrimonis forçats en tallers sobre violència masclista. El resultat va ser tan bo que el curs vinent s’ampliarà a sis classes. En aquests tallers hi participen tant noies com nois. “Qui és més vulnerable en aquesta situació són les noies, però també hi ha nois que es poden sentir pressionats”, explica Aya Sima. Ruth Rosique, tècnica d’integració social també a Valentes i Acompanyades, puntualitza: “Ells poden arribar a tenir una segona dona, o fins i tot una tercera. També poden continuar amb la seva feina, tenir els seus amics... En canvi, les noies han de deixar de treballar o estudiar, perquè han de cuidar el marit i pujar els fills. Es trenca completament qualsevol altre projecte de vida diferent. Les pressions existeixen, però el punt de partida entre nois i noies és molt diferent.”
les noves generacions
“Una filla és una càrrega. Se l’ha de casar per treure’s despeses de sobre. De vegades el matrimoni es concerta amb un familiar o un amic que ha deixat diners, per pagar el deute”, remarca Huma Jamshed, presidenta de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de dones Pakistaneses (ASECOP), amb seu al barri del Raval de Barcelona. Jamshed és doctora en química i viu des de fa més de vint anys a Barcelona, on la seva família porta una agència de viatges. “Quan vaig arribar, aviat em vaig convertir en un referent, ajudant a fer tràmits i traduccions. I finalment vam constituir l’associació, amb l’objectiu d’afavorir la integració de les dones al teixit social i laboral de la ciutat”, explica. Però canviar les mentalitats és molt difícil. De fet, es mostra dolguda perquè encara es mantenen costums molt tancats. “Parles amb líders religiosos i et diuen que les dones són lliures, però després veus que no poden sortir soles, que no poden anar a la platja, que han de fer el que manen els marits...”, afegeix. És molt crítica i està molt enfadada per haver hagut de sentir comentaris retrògrads sobre les noies de Terrassa assassinades al Pakistan quan intentaven trencar els seus matrimonis forçats. “M’han arribat a dir que els va passar això perquè s’havien desmarcat del camí adequat”, lamenta amb incredulitat. Després d’haver intentat mobilitzar dones del col·lectiu per despertar consciències, veu que molts dels seus compatriotes només es reuneixen quan es tracta de compartir estones d’oci. “Per a la resta hi ha molt d’individualisme, molt poc sentit de comunitat”, afegeix. En el seu cas, com a mínim, cap dels seus fills –noi i noia, adults joves– s’ha casat. Hi ha motiu per a l’esperança en les noves generacions? “No podem viure d’esperances, s’ha d’actuar de seguida. Ens arriben joves cada dia demanant ajuda. Tal com està la situació, jo no veuré el final dels matrimonis forçats, encara han de canviar massa coses”, assegura.
Com una confirmació de les seves preocupacions, en el moment d’acabar l’entrevista entren al despatx de l’associació dos joves agafats de la mà. Ella mostra uns ulls vius sobre la mascareta que li amaga part de la cara. Ell té un posat més seriós. Porten motxilles i podrien passar per una parella de turistes que visiten la ciutat a les hores més caloroses del dia. En realitat, arriben per demanar ajuda. Estan enamorats, es volen casar, però les famílies no ho permeten i ja tenen emparaulats altres compromisos. El primer que fa Jamshed és explicar-los que a l’Estat espanyol el matrimoni forçat es considera un delicte que es pot castigar amb fins a tres anys de presó. La parella l’escolta atentament sense deixar-se anar les mans. Intentaran ajudar-los, però els queda un llarg camí.
entre dues aigües
El cas de la parella pakistanesa no és el més habitual. Normalment són les noies soles les que han de fer front al debat intern entre seguir el que mana la família o defensar la pròpia llibertat. “Et trobes entre dues aigües, amb molta pressió i un enorme sentiment de culpabilitat”, recorda Sima.
Com a tècnica blanca, Rosique explica que una de les coses que ha après és que resulta molt fàcil jutjar des de fora, pensar que el matrimoni forçat es tracta d’una barbaritat i una bestiesa, sense posar-ho en context. “Tots ens fem la pregunta: com pot ser que una mare que ja hagi passat per això ho repeteixi amb la seva filla? La resposta ens la donen les noies mateixes, que ho arriben a interpretar com un acte d’amor per part de les mares. I és que les mares també estan sotmeses a la pressió de buscar un bon casament per a les filles”, indica. A les comunitats que practiquen el matrimoni concertat, aquest és un fet completament natural. De fet, seràs bona mare en funció del bon casament que aconsegueixis per a la teva filla. Per a les famílies, que algú interfereixi en aquestes decisions és un atac a la seva intimitat.
“Volem incidir en el paper de les mares. Sabem que pateixen molt i volem saber com pensen, com ho viuen. Ens trobem sovint que si les filles trenquen amb la família, les mares són les que tenen més neguit i fan passes perquè es pugui recuperar la relació”, explica Rosique. Es qüestió d’una mentalitat adquirida, de pensar que això ha estat així sempre i no es pot canviar. “Ho tenen integradíssim –afegeix– i defensen que són elles les que saben què convé a les seves filles. Però aquestes filles són noies que ja han nascut aquí i que han fet tota la seva vida aquí, i no ho accepten. En canvi, moltes mares no s’han integrat, no entenen la llengua, no surten de la seva comunitat, i la pressió que senten és molt gran. Els costa entendre que aquí es pot ser una dona lliure.” De fet, Aya Sima explica el cas d’una mare gambiana que ja havia intentat fer marxa enrere en el seu propi matrimoni al país d’origen, però que no ho va aconseguir per la pressió familiar. “Si no tens un pla B, com ho fas?”, es pregunta.
DOS ANYS PER REFER-Se
És per aquest motiu que és tan important que les noies tinguin suport i acompanyament. El paper de les referents és clau perquè no se sentin tan soles. “Les referents som dones que hem passat per una situació semblant. Quan veuen que nosaltres ens n’hem sortit ja no se senten tan soles”, indica. En la majoria dels casos es pot aconseguir que no hi hagi un trencament familiar, que és molt traumàtic per a tothom. Un bon argument sol ser l’econòmic. “Quan les famílies entenen que una noia que continuï els seus estudis podrà trobar una feina i podrà contribuir a l’economia familiar, es rebaixa molt la pressió”, explica Sima. L’incentiu d’un futur millor econòmicament pot ajudar a superar costums que tenen un component emocional tan important. En el cas que el trencament sigui inevitable –si no es poden reconciliar posicions o si hi ha violència física– les joves poden rebre ajuda habitacional. L’entitat té ara mateix dos pisos en lloguer social, on aquestes joves víctimes poden estar-hi fins a recuperar el seu projecte vital. L’estada mitjana és de dos anys.
CONCERTAT O FORÇAT?
La línia fina que separa un matrimoni forçat d’un de concertat només es distingeix quan els dos contraients són completament conscients i lliures del que fan. La realitat és que hi ha noies que acaben acceptant un matrimoni concertat per la pressió, el xantatge emocional, per por de quedar-se soles, per no enfrontar-se a la família o perquè no veuen cap altra solució. Es pot pensar que es tracta de matrimonis acordats, però es converteixen en forçats en el moment en què aquella esposa vol separar-se i no se li permet. Dins d’aquests matrimonis hi pot haver violència sexual, violència emocional, agressions físiques i psicològiques, amenaces... El pas de demanar ajuda és difícil quan implica trencar amb la família. El més important és que hi hagi algú acompanyant, alguna persona de confiança amb qui es pugui parlar. A partir de llavors, hi ha mecanismes per buscar solucions. “S’han posat en contacte amb nosaltres per alertar de casos familiars indirectes, amigues, professors d’institut o fins i tot d’universitat, serveis socials, centres de joves, professionals del CAP o també els Mossos d’Esquadra, quan la noia afectada ho vol fer saber, però no vol posar denúncia per no perjudicar els pares”, expliquen les responsables de Valentes i Acompanyades.
XOC DE MENTALITATS
Per aconseguir que una comunitat canviï se l’ha de fer partícip del canvi. Cal diàleg i compartir molta informació. És important crear espais on les mares puguin expressar a les seves filles sentiments, dubtes o les seves pròpies experiències. “Se les ha d’escoltar, perquè mai han tingut l’oportunitat de dir res. Però queda clar que cal involucrar tothom. Al final, a la majoria de famílies qui acaba decidint és el pare. És important que els homes s’hi impliquin, que entenguin que el matrimoni forçat és un tipus de violència que ataca directament el dret de les joves. Si aconseguim això, tindrem molt de guanyat”, explica Aya Sima. Ruth Rosique, per la seva banda, creu que es podrà avançar força amb les noves generacions, com ja s’ha fet en el cas de la mutilació genital femenina. Sima, però, no ho té tan clar. “Detecto que les resistències augmenten. El fet d’estar en una societat més oberta no fa que s’obrin les ments. De vegades la zona de confort és mantenir-te en els valors que coneixes. Si notes que estàs en terreny hostil, et tanques més, per marcar la diferència entre tu i els altres. L’extrema dreta i els discursos racistes no hi ajuden”, insisteix.