El llegat del pujolisme
La confessió del 2014 i els escàndols que han sacsejat la seva família han enterbolit la imatge de Jordi Pujol. Quin serà el llegat del pujolisme? Serà possible destriar l’obra de govern i l’aportació política del deteriorament de la imatge pública? Ho preguntem a sis personalitats que van coincidir amb ell
UN ÍDOL CAIGUT
Durant molts anys va ser un personatge idolatrat o, com a mínim, respectat. I, de cop i volta, es va convertir en un àngel caigut, un autèntic empestat destinat a viure en l’ostracismeCARME LAURA GIL
“Pujol ha estat el polític més important de la nostra història contemporània, el reconstructor de la nació i el nacionalisme”CARME LAURA GIL
Qui va ser consellera d’Ensenyament en els darrers governs de Pujol, afirma: “La confessió em va causar un profund impacte emocional”JOAQUIM NADAL
“El temps situarà Pujol en el paper rellevant que ha tingut en la política catalana, i els escàndols se situaran en el que podríem anomenar angles morts”“Un esguerro.” El president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, Jordi Pujol, utilitzava aquesta paraula per resumir allò que va començar amb algunes informacions periodístiques i es va confirmar amb una confessió pública que va commocionar la societat catalana. El concepte apareix al llibre Entre el dolor i l’esperança, una llarga entrevista que li va fer el periodista i escriptor Vicenç Villatoro en què es parlava profusament del cas Pujol i de quina manera havia capgirat la imatge del president de la Generalitat. Pujol, a més, utilitzava una metàfora molt gràfica per intentar explicar aquell escàndol, la d’un tapís encarregat a un “bon artista” que apareix amb un “esguerro”. La conclusió, seguint aquesta metàfora, era molt clara: “El mestre artesà que el va fer potser, amb el temps, seguirà sent valorat. Però sempre se li recordarà que, per desídia o per precipitació, o en tot cas per una falla personal, si bé el tapís potser serà valorat, ell quedarà sempre tacat per un error. Per un esguerro del qual és responsable.”
El cas de Jordi Pujol és excepcional. Durant molts anys, es va convertir en un personatge idolatrat o, com a mínim, respectat. De cop i volta, però, va esdevenir un àngel caigut, un autèntic empestat condemnat a viure en l’ostracisme. És cert que, des del 2014, han sorgit iniciatives per recuperar el seu llegat i que fins i tot hi ha hagut una certa rehabilitació pública, però la tendència majoritària consisteix a fuetejar el personatge. El mateix Pujol, en l’entrevista amb Vicenç Villatoro, incideix en la mateixa metàfora del tapís esguerrat: “Hi ha molta gent que va a veure el tapís amb l’esguerro. I uns creuen que es pot perdonar, que és un error humà, que la perfecció no existeix o que és molt difícil. O simplement que la resta del tapís ha quedat molt bé i que malgrat tot continua sent valuós. D’altres creuen que no, que l’esguerro fa malbé tot el tapís. També hi ha gent a qui no li agradava el tapís, en general, i ara l’esguerro li serveix d’excusa per criticar-lo sencer. I n’hi ha que esperaven amb candeletes que l’artesà que havia rebut l’encàrrec acabés fent l’esguerro –ho estaven desitjant–, perquè, en el fons, es van prendre molt malament, ja de bon principi, que el tapís no se’ls encarregués precisament a ells.”
Des de La República hem volgut copsar l’opinió de persones que, des de diferents projectes polítics, hi van coincidir durant l’etapa en què Jordi Pujol va liderar la política catalana. Alguns van compartir-hi govern; d’altres s’hi van enfrontar des de l’oposició. La idea, bàsicament, és intentar esbossar quin és el llegat del pujolisme i si serà possible destriar-lo del cas que ha esquitxat la seva família i el seu antic partit. Es tracta de Carme Laura Gil, consellera d’Ensenyament durant la darrera legislatura de Pujol; Joaquim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de Política Territorial i Obres Públiques, que s’hi van enfrontar electoralment el 1995 com a cap de llista del PSC; Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del primer govern catalanista i d’esquerres i antic dirigent d’ERC; Josep Curto, que va ser diputat del PP i va rivalitzar amb Pujol durant vint anys i cinc legislatures; Jaume Bosch, exdiputat d’ICV, i Núria de Gispert, expresidenta del Parlament i exconsellera de Justícia i d’Interior.
L’impacte inicial
La major part d’ells reconeixen que es van sentir sorpresos per la confessió de Jordi Pujol el 25 de juliol del 2014, si bé Joaquim Nadal puntualitza que “potser no tant pel que confessava com per la confusa estratègia que se’n desprenia”. I afegeix: “A hores d’ara, encara no s’ha aclarit ben bé què en treia Jordi Pujol, d’aquella confessió, ni quines amenaces tractava de dissipar fent-la.” Núria de Gispert, expresidenta del Parlament, té molt clar que “tot va sorgir des que el president Pujol va dir en diverses declaracions que era independentista” i pensa que “es va equivocar fent la declaració”. Per la seva banda, Carme Laura Gil hi afegeix un component personal: “La confessió em va causar un profund impacte emocional.” Josep Curto, que va teixir amistat amb Pujol des de la discrepància política, reconeix que “la sorpresa va ser majúscula” i que va sentir “un efecte d’incredulitat per tot el que Pujol representava”. En canvi, Jaume Bosch, exdiputat ICV, parla d’una “sorpresa relativa”: “No m’ho esperava d’ell, però hi havia molts rumors sobre la seva família i sobre CiU.”
El mateix Pujol
Alguns dels entrevistats, com ara Josep Curto i Joaquim Nadal, deixen clar que la confessió no va canviar la imatge que tenien del personatge. Carme Laura Gil, que es defineix com “una dona de la seva generació, que coneixia la seva història”, conclou que la confessió no en va variar la seva imatge “en absolut”. Per la seva banda, l’exdiputat del PP destaca: “El que va ser el meu partit ha estat condemnat per corrupció en tres sentències de l’Audiencia Nacional i va arribar a tenir més de vuit-cents imputats. La reacció immediata va ser: «Qui soc jo per jutjar Jordi Pujol?»” Josep-Lluís Carod-Rovira, en canvi, reconeix: “La imatge em va quedar tocada”, i afegeix que “va deixar tothom en una situació desconcertant”: “De cop, tots els rumors que circulaven de feia temps sobre família i càrrecs del seu partit van prendre cos d’una forma dolorosa, inesperada i tèrbola per la falta d’informació.” Bosch, finalment, destaca que “sempre l’havia vist com un polític consistent” i, per tal d’exemplificar el canvi d’imatge que es va viure entre la ciutadania, recorda el cas d’una “senyora de l’Empordà que va tirar a les escombraries una medalla que havia rebut en un homenatge a la gent gran”.
Llums i ombres
Serem capaços, en el futur, de destriar els escàndols familiars de la trajectòria política? Joaquim Nadal pensa que sí. I ho argumenta així: “El temps situarà Pujol en el paper rellevant que ha tingut en la política catalana, i els escàndols esmentats se situaran en el que ara en terminologia contemporània podríem anomenar angles morts. Pujol té angles morts, però costa d’entendre que hi hagi escàndols en el terreny de la corrupció que l’esquitxin quan Pujol ha viscut sempre amb austeritat i amb poques vel·leïtats per a l’ostentació i l’exhibicionisme.” L’exdiputat d’ICV Jaume Bosch creu que el pas del temps permetrà “destriar millor la trajectòria política dels escàndols”, però, afegeix: “No penso que els serveis a Catalunya puguin tapar una conducta [...] que, en tot cas, no ha estat ètica”, i sentencia que “la trajectòria d’un polític no es pot valorar prescindint de la seva honestedat”. Josep-Lluís Carod-Rovira, per la seva banda, creu que “en certa manera, això ja comença a passar ara”. I afegeix: “Entre els que justifiquen les irregularitats perquè són un frau econòmic a Espanya o perquè Espanya castiga Pujol i els propers pel seu catalanisme i aquells que, pel fet de ser Pujol, ja l’han condemnat abans de jutjar-lo, hi ha d’haver espai per a una altra cosa”. Carme Laura Gil també considera que hi ha hagut un procés de canvi en la reacció de la gent: “En els anys transcorreguts des de l’autoconfessió s’ha passat a un estat diferent, i ha quedat ofegada per l’escàndol de l’operació Catalunya.”
Com serà recordat?
Finalment, però, com serà recordat Jordi Pujol? Carme Laura Gil és contundent: “Jordi Pujol ha estat el polític més important de la nostra història contemporània, el reconstructor de la nació i el nacionalisme català del qual, sense ell potser programar-ho, ha brollat l’independentisme d’avui”. Núria de Gispert, per la seva banda, afegeix: “Els afers pels quals l’acusen passaran a la història; en canvi, la seva contribució a la reconstrucció de Catalunya ha estat importantíssima.”
De fet, tots els testimonis coincideixen a valorar la seva aportació, però són Joaquim Nadal i Josep-Lluís Carod-Rovira, que durant molts anys van exercir d’oposició als governs de Pujol, qui s’estenen més en aquesta qüestió. El segon posa en valor que “Pujol va liderar un catalanisme moderat, amb un accent catòlic i moralista molt marcat, capaç de sumar complicitats per la seva ambigüitat i un estil popular i proper.” I afegeix: “Ens va fer creure que érem i teníem més del que en realitat teníem i érem [...] Deixava la porta a imaginar que, en el fons, volia anar més lluny.” Carod-Rovira, apartat de la primera línia política, també remarca: “Aquesta mena d’animals polítics, procedents de l’antifranquisme, avui ja no hi són”.
Carme Laura Gil
Exconsellera
“El fet autoinculpat era incoherent amb els valors ètics i la seva intel·ligència política”
