LA PRIMERA CONVOCATÒRIA

La primera celebració de gran ressò de la Diada fou la de l’11 de setembre del 1886. Per entendre aquesta primera fita s’han de tenir en compte dos elements: un és l’històric cultural i l’altre és llegir la primera Diada com a resultat d’un bienni mobilitzador excepcional com fou la conjuntura política de 1885-1886.

El primer element, com hem dit, fa referència al pes del món de la literatura i de la poesia catalanes que, des de la meitat del segle XIX, cantava als màrtirs i els protagonistes, els que havien esdevinguts llegendaris (Josep Moragues o Rafael Casanova), però també els de ficció que havien de popularitzar personatges com el mestre Jordi d’El Fossar de les Moreres, de Frederic Soler, Serafí Pitarra (1884), o el mestre Oleguer, de l’homònim monòleg teatral d’Àngel Guimerà, que esdevindrà, des de la dècada del 1890, la peça teatral patriòtica per excel·lència. Si el mestre Jordi reiterava que “al Fossar de les Moreres no s’enterra cap traïdor: fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”, el mestre Oleguer remarcava que el poble català i el castellà no podien viure junts i afegia: “Hi ha qui diu que són germans. Sí, prou: se semblen com l’aigua al foc, i com la nit al dia.”

Si la literatura forjava en la resistència del 1714 un espai simbòlic de referència del nacionalisme català, la vida política catalana i espanyola ajuda a entendre la gestació i l’èxit de la Diada.

A partir de la dècada del 1880, el polític republicà federal Valentí Almirall havia estat el gran organitzador del naixent catalanisme polític, impulsant dos congressos catalanistes i liderant el Centre Català, organització nascuda el 1882 com a primera entitat obertament política que plantejava allunyar-se dels partits d’obediència espanyola, hegemònics a Catalunya com a tot l’Estat. El 1885, el Centre Català havia liderat el Memorial de Greuges, el moviment que protestava en contra dels tractats comercials que Espanya havia fet amb Anglaterra. Aquests tractats privilegiaven l’exportació del blat espanyol, però no defensaven la producció industrial catalana. El Memorial reivindicava també la institucionalització de la llengua catalana (proscrita de tot els àmbits de l’administració pública espanyola) i el manteniment del dret català, amenaçat per la possible imposició d’un dret civil uniforme a tot Espanya. El Memorial de Greuges s’havia materialitzat en l’entrega al rei Alfons XII d’un text que resumia les peticions catalanes perquè el monarca les defensés a les corts, tal com era previst en la Constitució espanyola del 1876. La premsa espanyola havia reaccionat amb una campanya d’acusacions contra els promotors del Memorial de Greuges.

L’any següent, el 1886, la crispació havia anat in crescendo ja que al Principat es feren diferents mítings proteccionistes que acusaven els polítics madrilenys de voler destruir la indústria catalana. En un d’aquests mítings, el juliol del 1886, el metge republicà federalista Narcís Roca Farreras acabà el seu parlament afirmant: “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!” Les paraules de Roca Farreras foren repetides pels principals diaris espanyols i van aixecar una polseguera considerable. El mateix personatge també havia estat pioner a reivindicar l’Onze de Setembre al diari republicà La Publicidad tant el 1879 com el 1881. En aquest marc, el jovent del Centre Català decidí convocar un funeral a l’església barcelonina de Santa Maria del Mar pels caiguts de l’Onze de Setembre. L’acte estava dedicat a la memòria dels “que moriren en defensa de les llibertats catalanes, destruïdes per Felip V amb la presa de Barcelona.” La missa tingué lloc el matí del 10 de setembre a Santa Maria del Mar, que fou embellida amb una gran bandera catalana amb el llaç negre de dol. Segons la premsa catalanista fou un èxit de participació; en canvi, per a les autoritats espanyoles hi participaren 148 persones. Les autoritats religioses, orientades pel capità general Arsenio Martínez Campos, prohibiren que mossèn Jaume Collell hi pronunciés un sermó patriòtic. La premsa catalanista va criticar que el bisbe de Barcelona, Jaume Català, es doblegués a la voluntat del poder polític i va remarcar que era una paradoxa permetre la celebració del funeral, acte religiós per excel·lència, i prohibir el sermó, considerat un element més transitori. De tota manera, en els dies següents, el debat a la premsa es mantingué viu, i el citat Roca i Ferreras comparava la Diada catalana amb la del Dos de Maig, ja que ambdues dates celebraven una lluita popular contra l’invasor estranger. A més, en subratllava la vigència, ja que era un deure “recordar lo 11 de setembre i treballar amb fe i constància per recuperar lo que el tirà perjur nos usurpà”.

La crisi al si del Centre Català provocà la falta d’institucionalització de l’Onze de Setembre en els anys següents. Tot i això, els grups més joves i radicals del catalanisme se l’havien fet pròpia: la Diada del 1886 havia permès dipositar una llavor que fructificaria des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat.