EL NAIXEMENT DE LA DIADA

L’11 de setembre del 1894 va ser la primera vegada que joves de diversos centres de la Unió Catalanista van anar a dipositar corones de llorer al peu de l’estàtua de Rafael Casanova, que aleshores es trobava molt a prop de l’Arc de Triomf i era una de les vuit erigides a diversos personatges de la història de Catalunya abans de l’Exposició Universal del 1888 a l’espai del Saló de Sant Joan. Ho feren després de celebrar vetllades commemoratives als respectius estatges. La Unió Catalanista no era un partit polític ni es presentava a les eleccions. Era una confederació molt diversa de clubs patriòtics, però el 1892 havia formulat les primeres bases d’un autogovern de Catalunya. El 1894 no es va produir cap reacció per part de les autoritats de l’Estat a la col·locació de corones al monument, i aquella cerimònia va tenir una ressonància molt limitada.

El 1900, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat celebrà una missa a l’església dels Sants Màrtirs Just i Pastor en sufragi pels màrtirs de l’Onze de Setembre. Seria un costum anual fins a la primera meitat dels anys trenta.

El 1898 va tenir lloc la pèrdua de les darreres colònies espanyoles i va augmentar el descrèdit de l’estat de la Restauració. Fins aleshores, si es negava l’autonomia a Cuba era incongruent demanar la de Catalunya. Ara s’esvaïa entre els catalans la identificació amb Espanya en tant que imperi colonial, una dificultat menys per al creixement del catalanisme polític.

El 1899, un moderat projecte de descentralització regional formulat pel Foment del Treball Nacional, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, l’Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial va ser ignorat pel govern de Silvela, que abans havia semblat favorable a la idea. La resposta a Catalunya fou el tancament de caixes: la negativa dels petits empresaris a pagar un recàrrec de les contribucions, un moviment que fou reprimit i ofegat per les autoritats governatives.

El maig del 1901, tingueren lloc eleccions generals legislatives. Per primer cop a Barcelona els candidats ministerials foren totalment derrotats i a la ciutat guanyà els comicis el primer partit polític catalanista: la Lliga Regionalista de Catalunya, un partit nou que era autonomista i no independentista. A partir d’aleshores,cap dels dos partits monàrquics espanyols no tornarien a guanyar les eleccions a Barcelona. A les municipals del novembre d’aquell mateix any, a Barcelona es repetí el fracàs dels monàrquics espanyols.

L’11 de setembre del 1901, els joves catalanistes que portaven corones de llorer al peu del monument a Casanova es trobaren encerclats per la policia, i vint-i-tres d’aquells joves foren empresonats. En favor d’ells es van fer innumerables gestions. No hi havia cap base legal per a l’empresonament i es convocà una manifestació el diumenge 15 des de la plaça de Catalunya fins a l’Arc de Triomf, que congregà 15.000 persones en solidaritat amb els detinguts i per dipositar una gran corona de llorer al monument a Casanova. Barcelona tenia aleshores poc més de mig milió d’habitants. Els detinguts hi pogueren participar perquè van ser posats en llibertat el dia 13. La repressió desmesurada havia provocat l’efecte contrari del que es volia. Havia nascut la Diada Nacional de Catalunya. Bandera, himne, diada nacional: Catalunya ja tenia tots els signes d’identitat d’una nació, a més de la llengua pròpia.

Els joves que havien estat empresonats fundaren una organització: la Reixa, que estava formada per aquells que havien estat empresonats per lluitar per la llibertat de Catalunya. L’entitat volia auxiliar els perseguits per aquesta causa. El primer president d’aquesta associació fou el jove escriptor Josep Maria Folch i Torres, novel·lista que més tard es faria famós per fundar i dirigir la revista En Patufet.