ABANS DEL COP D’ESTAT

Fins al 1923, la commemoració de l’Onze de Setembre s’havia anat consolidant a Barcelona, però també en diversos indrets de Catalunya, tot i que les manifestacions al carrer es concentraven sobretot a la capital catalana. Allà hi confluïen gent de diverses edats, condició social i de totes les idees. La Comissió organitzadora d’aquell 1923 havia manifestat que volia aconseguir que tingués “el caràcter de Festa Nacional de Catalunya”.

El context era d’una certa crispació social, de crisi econòmica per la postguerra europea i de descontentament pels frustrats intents autonòmics dels estatuts de 1918 i 1919. A tot això calia sumar-hi la reunió que havien tingut a Barcelona representants de les forces nacionalistes de Galícia, el País Basc i Catalunya per firmar el pacte anomenat de la Triple Aliança. Una trobada plantejada amb la voluntat de treballar conjuntament per aconseguir la llibertat nacional dels tres pobles. Simbòlicament, s’havia escollit la data de l’11 de setembre per firmar l’acord als locals del CADCI.

Com era costum, els actes a l’entorn de la Diada van començar dies abans en nombroses poblacions de Catalunya. Diversos ajuntaments havien organitzat festivals i conferències i havien aprovat mocions per enviar representants del consistori a Barcelona per fer ofrenes florals al monument de Rafael Casanova. El mateix CADCI va preparar per al dia 10 al vespre un acte multitudinari amb representants de les tres nacionalitats del Pacte, mentre La Falç convocava a manifestar-se, també a la nit, al Fossar de les Moreres. Tot plegat vigilat de ben a prop per la policia.

Els principals protagonistes organitzadors eren grups socioculturals (Pomells de Joventut, orfeons, associacions nacionalistes) a més de la majoria de partits polítics i d’entitats oficials (no hi van faltar les ofrenes florals de la Mancomunitat ni de l’Ajuntament). Arreu hi havia celebracions religioses i laiques amb ballades de sardanes i el cant d’Els segadors.

Des de bon matí, les rodalies del monument de Casanova es van anant omplint de gent i de corones; s’intuïa una gernació com cap altre any, i així va ser. L’ambient era tens però pacífic. Tanmateix, cap al migdia es va produir una càrrega policial brutal i desproporcionada, amb cops de sabre desembeinat cap a la multitud, que va causar nombrosos ferits i detinguts. La causa de l’agressió no queda clara, podria haver estat per uns crits contra Espanya, per l’arribada dels representants catalans, gallecs i bascos a l’ofrena al monument o per l’exhibició d’una estelada, considerada un desafiament a la unitat d’Espanya.

A la tarda, la presència de persones va continuar sent nombrosa, i cap al vespre es van reproduir xocs entre la policia i els manifestants, amb més ferits i empresonats. Es va parlar de provocadors a sou de la policia, d’unes agressions desacostumades i d’un clima d’enfrontaments no habitual. A la nit, un grup d’homes van destrossar i cremar les ofrenes florals del monument a Casanova, així com una bandera catalana que anava de costat a costat de carrer, davant la passivitat policial.

Tot plegat va provocar unes tènues notes de protesta de la Mancomunitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Altres incidents i condemnes de consistoris catalans no es poden conèixer, perquè immediatament es va produir el pronunciament militar de Primo de Rivera, capità general de Catalunya, i la premsa i les revistes setmanals ja van quedar sotmeses a una estricta censura.

El que sí que es va fer evident és que fou una Diada d’una bel·licositat inusual, que va posar de manifest una radicalitat catalanista més estesa i combativa i que no fou del tot aliena a la rapidesa amb què es va imposar dos dies després la dictadura primoriverista. A partir d’aquell moment, les commemoracions de l’Onze de Setembre es van haver de celebrar en la clandestinitat fins al 1930. Cap manifestació va ser autoritzada, tampoc cap ofrena floral ni cap acte religiós, i tots els comerços havien d’obrir obligatòriament. Com és conegut, una conseqüència d’aquestes prohibicions fou l’empresonament durant unes hores d’Antoni Gaudí, a més d’una multa, per haver volgut assistir a una missa l’11 de setembre del 1924 i haver-se negat a declarar en castellà. La primera dictadura militar del segle XX s’havia imposat.