UNA COMMEMORACIÓ ESPERANÇADA

La Diada del 1931 fou celebrada enmig d’un gran ambient d’eufòria. Recordem que el 14 d’abril d’aquell mateix any, Francesc Macià havia proclamat la República Catalana, convertida, tres dies després, en Generalitat de Catalunya. La nova institució era el resultat d’un pacte amb el govern republicà de Madrid, segons el qual es renunciava al nom de “República Catalana” (molt clar a ulls del món) pel de “Generalitat de Catalunya” (que recuperava una designació històrica). Com a contrapartida, el govern de Madrid es comprometia a aprovar un estatut d’autonomia que havia d’elaborar la part catalana i a reconèixer, des d’aquell mateix moment, el govern català presidit per Macià.

Ràpidament, els representants catalans redactaren un estatut que ara en diríem “de màxims”. Era l’Estatut de Núria (anomenat així pel lloc on fou gestat), que establia reconeixements molt importants: el dret d’autodeterminació, el català com a idioma oficial i àmplies competències en àmbits com l’economia, l’aparell judicial, el món municipal, les comunicacions i l’ordre públic. El van enllestir ràpidament, i el 20 de juny ja havien fixat el text, que fou ratificat el 2 d’agost d’aquell 1931 per una majoria aclaparadora (més del 95% de vots emesos amb un 78% de participació). La gran expectativa que havia despertat el text es va veure frustrada posteriorment per la retallada que patí a les corts espanyoles entre el maig i el setembre del 1932.

Aquell Onze de Setembre del 1931, però, tot semblava possible, i la Diada tingué “una gran brillantor”, en paraules de Pere Anguera, que va estudiar de manera minuciosa aquesta i les altres celebracions al llibre L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938). Les ofrenes al monument de Rafael Casanova constituïren el nucli central de la commemoració. Ja s’havien iniciat a les dotze de la nit del dia 10 i es perllongaren fins a les vuit del vespre del dia 11. Malgrat la intensa pluja que caigué a primera hora del matí, s’arribaren a dipositar més de 450 ofrenes. Una impressionant desfilada de banderes va tenir lloc entre la una i les dues de la tarda. Un testimoni de l’època, Lluís Aymamí, afirmà que “fou brillant i espectacular com mai no ho havia estat”. I afegí: “Tot Catalunya va desfilar davant de l’estàtua del darrer conseller en cap.”

En el seu parlament institucional, pronunciat abans de la desfilada, Macià feu una crida a la unitat i afirmà que l’Onze de Setembre no era una derrota sinó “la demostració, davant del món, que per les llibertats els nostres avantpassats estaven disposats a morir abans que retre’s”. Per la seva banda, l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, assenyalà: “Caigut el Borbó que va robar-nos les nostres llibertats, avui Catalunya pot demanar i exigir les seves llibertats.” Al final dels discursos, la banda municipal tocà Els segadors i s’inicià la desfilada de banderes, durant la qual s’aplaudiren especialment, segons les cròniques periodístiques de l’època, la basca i sobretot la de la Unió Catalanista.

Diferents grups i entitats, entre les quals els principals partits polítics de l’època (ERC, Acció Catalana Republicana, La Lliga), també organitzaren els seus actes propis. No hi faltaren les veus crítiques dels sectors independentistes, com ara la de Vicenç A. Ballester (qui va concebre l’estelada), que va criticar la substitució de la denominació “República Catalana” per la de “Generalitat de Catalunya”, i que afirmà que Catalunya no tenia cap mena de llibertat i que tampoc no la tindria amb el nou estatut.

Val a dir que la commemoració tingué un gran ressò arreu del Principat de Catalunya. En algunes ciutats, com és el cas d’Igualada, van penjar la senyera en solitari a l’ajuntament de la població, al Club Excursionista i al Centre Català, mentre que al Centre Republicà hi penjaren, al costat, la bandera republicana espanyola, segons informà el diari igualadí. Un exemple, entre molts, de les esperances i reticències que hi havia en aquella nova etapa històrica que s’obrí aleshores.