UNA ALENADA DE LLIBERTAT

L’any 1976, a causa de la nova situació produïda amb la mort del dictador, des de la Permanent de l’Assemblea de Catalunya vam decidir que la convocatòria de l’Onze de Setembre fos un acte autoritzat. De fet, estàvem decidits a fer l’acte, tingués o no el vistiplau de les autoritats franquistes. El lloc triat va ser el parc de la Ciutadella, davant la font monumental.

La permanent va crear una comissió per negociar amb el nou governador civil, Salvador Sánchez-Terán, i el nou ministre Rodolfo Martín Villa. Aquesta comissió, si mal no recordo, estava formada per en Pere Portabella, que era el moderador de les permanents; en Josep Solé Barberà, del PSUC; en Vicenç Ligüerre, de l’MSC; en Jordi Casanova, de Cristians de Base, i en Miquel Sellarés, proper a Jordi Pujol. No recordo si hi participava més gent. Al mateix temps, es va muntar una comissió tècnica per a l’organització de l’acte que estava formada per en Joaquim Molins, de la Comissió de les Forces Polítiques de Catalunya; en Miquel Sellarés, i jo mateix, que m’encarregava de les mínimes tasques de seguretat dels actes i de les reunions de l’Assemblea.

Com és sabut, el governador es va negar en rodó a autoritzar l’acte a Barcelona, però durant les negociacions, si no m’equivoco, en Pere Portabella va plantejar l’alternativa de Sant Boi, una ciutat vinculada a Rafel Casanova, fora de Barcelona i en aquells anys molt mal comunicada amb la capital del país. Finalment, l’acte va ser autoritzat, i els de la comissió tècnica ens vam posar a treballar. En Joaquim Molins, molt honestament, va dir que ell no tenia ni gent ni cap experiència, i que ho deixava a les nostres mans. La primera decisió que vaig prendre va ser contactar amb l’organització del PSUC, concretament amb l’Enric Cama, responsable d’organització de Barcelona. Vam calcular que ens caldrien més d’un centenar de persones. L’aparellador Bermejo ens va dispensar una gran ajuda, ja que tenia plànols de la ciutat de Sant Boi.

Per primera vegada vam tastar els avantatges de fer-ho legalment. Des del govern civil, ens van convocar a dues reunions. La primera va ser amb l’alcaldia de Sant Boi, on a més de l’alcalde hi havia el cap de la Policia Municipal (realment els vam desbordar amb els plànols d’en Bermejo). Es va decidir el lloc on faríem la concentració, actualment la plaça Onze de Setembre, un espai sense arbres, de sorra i amb un acumulador elèctric en un cantó que ens serviria per muntar-hi la tarima. La segona reunió va ser amb gent del Ministeri del Transport, dels Ferrocarrils Catalans i dels autobusos que anaven a Sant Boi. La nostra proposta va ser centralitzar les sortides des de la plaça d’Espanya i augmentar la freqüència dels mitjans de transport. Tot van ser facilitats, tot i que he de dir que aquells dies vam dormir poc o gens.

Amb en Miquel Sellarès ens vam entrevistar amb el comandant de la Guàrdia Civil (jo sempre he tingut la sospita que el guàrdia civil amb qui vam tractar havia estat enviat des de fora: Madrid? Barcelona?) Era una persona molt responsable i ens va deixar clar que només actuarien si s’atacava Espanya. Per canalitzar la sortida de Barcelona, el servei d’ordre va enviar molta gent a la plaça Espanya, amb indicacions precises de com anar a Sant Boi i, un cop arribats Sant Boi, el servei també els duia fins a la plaça.

Teníem una preocupació, perquè a Sant Boi hi havia un grup d’extrema dreta molt organitzat. Per això, des d’aquell moment, vam vigilar el lloc on es faria l’acte i vam col·locar gent al transformador, ja que si es boicotejava ens podíem quedar sense llum (per cert, una parella d’estudiants s’hi va estar fins passada la mitjanit perquè ens vam oblidar d’avisar-los que l’acte s’havia acabat). A la meitat de l’acte, a mi em van abandonar les forces i vaig caure mentre pujava les escales de darrere de la tarima. No podia més! El doctor Gutiérrez Díaz em va donar una píndola que va fer efecte i em va dir: “No preguntis què t’he donat.” En finalitzar l’acte, tocades les dotze, vam prendre una copa de celebració amb la meva dona, la Maria Àngels Espuny, en Pere Camps, en Miquel Sellarés i fins i tot el guàrdia civil! En resum, l’acte que ser un èxit impressionant que va comportar la consolidació definitiva de l’Assemblea de Catalunya.