FESTA NACIONAL

La Diada del 1980 fou una Diada excepcional. Era la primera que se celebrava amb tots els components institucionals de la Generalitat ja del tot restablerts.

En la restauració de la Generalitat, el fet més determinant va ser el procés de negociació que va conduir al retorn del president Tarradellas i a la restitució del Parlament de Catalunya, en les eleccions del 1980. Després d’això, l’edifici polític i legal de la Generalitat quedava restablert. Només quedaven pendents les primeres eleccions i, posteriorment, l’elecció del president de la Generalitat. Així es culminaven molts anys de reivindicació.

Per tant, havia acabat el llarg trajecte iniciat des de l’exili i des de dins mateix de Catalunya de recuperació de l’autogovern. Havia acabat el temps que passant per la ronda de Sant Pere el meu oncle Narcís em deia: “Aquí és on hi havia l’estàtua de Rafael Casanova.” I m’explicava qui havia estat. I el que això significava. I amb això, dit a un nen, posava una llavor de futur.

Va ser, per tant, una data de joia i d’il·lusió. I d’esperança. I també, de crida a la responsabilitat col·lectiva. Molts anys més tard podem fer balanç, i si no ens deixem entelar els ulls per la nostàlgia o per algunes decepcions, podem celebrar aquesta data amb joia. Seria bo que ho féssim. Seria bo que recuperéssim la fe i l’esperança d’aleshores.

De fet, Catalunya ha continuat tenint fe i esperança. En té. Altrament, tindríem un país decadent i empobrit, i sense capacitat de mantenir-se en allò que és i vol ser. L’esperança, que jo tenia el 1980 i que ara encara tinc, la que ja tenia en ple franquisme, la que tenia quan em van condemnar. La que tenia i la que tinc. La que és col·lectiva (de tots), la que en part és heretada; d’en Prat de la Riba, d’en Macià, d’en Vicenç Vives, de l’Ainaud de Lasarte o la d’en Candel. Aquesta esperança avui també hi és, també la tenim.

El 1980 teníem ambició. D’ambició, aplicada prudentment, n’hem tingut molta. El 1980 podria esdevenir l’any zero en què vam reemprendre el camí social, econòmic, institucional, de construcció nacional. De gran progrés individual i col·lectiu. També espiritual, o senzillament d’autoestima. Ens vam reconèixer i ens vam agradar, i no ho vam amagar. Ho vam saber anar desplegant equilibradament, amb paciència i convenciment, amb compromís i generositat, amb la voluntat de no deixar ningú enrere i amb la mà estesa, amb vocació de servei i convertint la reconstrucció nacional en un projecte col·lectiu.

Parlo, per tant, de recuperar equilibri, perquè aquest és el fet que ens ha fet créixer. L’equilibri com a resultat de la conjunció d’ambició i prudència. Tenim ambició, molta, i n’hem de tenir. Es necessària. Però sense un cert ordre, sense paciència, sense tenir la casa prou endreçada, la pròpia ambició ens pot provocar mals, mals estructurals i ferides en allò que tots estimem.

Per tant, no és del tot correcte quan dic que cal recuperar l’esperança, perquè hi és. Sí que ens cal, senzillament, abanderar-la, ensenyar-la, creure-hi. Així n’hi hauria prou per esborrar la nostàlgia i per recuperar, alhora, la prudència i l’ambició. De fet, l’equilibri.