UN ABANS I UN DESPRÉS

Si haguéssim de triar algunes dates clau de la història recent del nostre país, no crec que m’equivoqui si afirmo que una de les que triaríem seria l’Onze de Setembre del 2012. La manifestació d’aquella Diada tothom coincideix a dir que va ser determinant per al nostre futur com a país. Moltes vegades la política, com la vida mateixa, necessita situacions en què es visualitzi i es posi de manifest un pensament, un desig, un anhel que no s’explica només amb paraules. I aquella Diada va evidenciar un abans i un després en la història política de Catalunya.

Per rememorar-la, he optat per visitar l’hemeroteca i recuperar les portades dels principals diaris tant catalans com espanyols. D’aquesta manera pretenc descriure les percepcions d’aquell moment, com es va viure aquella manifestació, quina era la principal demanda de molts catalans i què se’ns reclamava als polítics que érem al timó del govern.

Comencem pel diari Avui, que titulava: “El poble dicta sentència.” No feia ni dos anys de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, malgrat haver estat referendat prèviament pels catalans a les urnes. El gran pacte proposat des de Catalunya amb l’Estat espanyol va ser menyspreat per les estructures d’estat espanyoles de forma miop i arrogant.

I el sentiment de molts catalans es podria resumir amb el títol escollit per La Vanguardia: “Catalunya diu prou.” El got ja estava ple i començava a vessar. La paciència de molts catalans s’havia acabat. La via de l’acord en el marc de la Constitució havia quedat esgotada. Ja n’hi havia prou. S’havia provat l’entesa amb socialistes i populars, i el resultat sempre havia acabat molt allunyat de les expectatives, quan no del constant incompliment dels acords.

El diari El Punt va optar per titular “Primer pas”. En termes de sociologia política, l’espectre ideològic de Catalunya estava canviant. El suport a la via de la independència ja era vist com una solució viable per al futur de Catalunya. En aquesta anàlisi també hi coincidien tant El Periódico, que parlava de “La Diada de la independència”, com l’ARA, que titulava “El primer acte” de la futura independència de Catalunya. No hi havia dubte que passarien més coses, que la manifestació era un abans i un després.

Evidentment, no tothom ho veia exactament igual. El diari El País va posar en dubte el milió i mig de manifestants al carrer. Va enviar redactors a comptar rajoles i metres quadrats. És indubtable que el volum de gent i el nombre de banderes independentistes era altament superior al de qualsevol manifestació similar. I ni amb redactors fent sumes i restes al carrer es va poder maquillar la realitat: el titular d’El País parlava d’una “històrica exhibició de força”. Exacte. A la portada de La Razón, l’endemà de la Diada es parlava de “desafiament independentista”. I així era. Alguns analistes han definit aquell moment com el “d’entrar en una nova pantalla”. Calia apujar el llistó, evidenciar davant del govern espanyol que una grandíssima part de catalans ja no estaven satisfets amb com Catalunya era reconeguda o menystinguda per part de l’Estat.

El diari El Mundo titulava que la manifestació “se’n va anar de les mans”. La veritat és que em ratifico amb la decisió presa de convocar eleccions. Calia donar sortida a la demanda “Catalunya, un nou estat d’Europa”. O més ben dit, calia articular políticament aquell anhel, calia que les urnes confirmessin el suport de molts catalans a la causa de l’autodeterminació

Les eleccions avançades del novembre del 2012, poques setmanes després de la gran Diada d’aquell any, van confirmar un amplíssim suport al concepte del dret a decidir: 107 diputats de 135 el defensaven, és a dir, gairebé un 80%. Era el moment en què el PSC encara hi donava suport.

I la realitat va ser que, com bé va titular l’ABC, “Espanya va seguir ferma”. Malgrat la majoria inapel·lable al Parlament, la resposta de l’Estat va ser no a tot. I va començar la guerra bruta, l’“operació Catalunya”, la repressió i el càstig. Una vegada més, s’evidenciava la miopia dels partits espanyols, insensibles als anhels de moltíssims catalans.