LA VIA CATALANA, UNA FITA HISTÒRICA

La Via Catalana cap a la Independència va ser un èxit sense precedents i va suposar un canvi de paradigma. Fins aleshores, les manifestacions de l’Onze de Setembre havien consistit en concentracions de persones en un indret o indrets determinats, principalment a Barcelona; el 2013, en canvi, per primer cop tot el país participava en la mobilització, formant una cadena humana de 400 quilòmetres que unia la Jonquera amb la Sénia i, fins i tot, s’endinsava al País Valencià.

En aquella Diada, l’Assemblea Nacional Catalana es va consolidar com a entitat important del país, perquè va demostrar la seva capacitat logística i la seva efectivitat per articular projectes seriosos i ambiciosos –projectes que moltes persones consideraven impossibles– i, també, la seva gran capacitat de mobilització i seducció de la ciutadania.

Si la Diada del 2012 va ser la del despertar de l’independentisme, perquè va desbordar totes les expectatives i ningú s’esperava que aplegaria tanta i tanta gent, la Via Catalana del 2013 va ser una culminació: som aquí i volem continuar, tenim capacitat de mobilització i d’organització, som molts i arribem a totes les institucions i entitats per organitzar una fita d’aquesta envergadura. I, a diferència de la del 2012, va tenir una participació molt ben calculada. De fet, va ser clau animar la gent a desplaçar-se per tot el país, especialment a les Terres de l’Ebre, on no hi vivia tanta gent com la que es necessitava per a la cadena humana. Moltes persones van tenir la voluntat d’anar-hi i els estaré sempre agraïda.

La Via Catalana va tenir, també, un alt valor simbòlic. Agafar-nos de les mans era un símbol d’unitat, d’un projecte en comú més enllà de si eres de dretes, d’esquerres o de centre; teníem un projecte en comú, la independència de Catalunya, i entre tots i totes uníem esforços per fer-la realitat.

Personalment, va ser un dia molt emocionant, però també de nervis i patiment perquè tot sortís bé. Era un repte unir el país de dalt a baix, no només perquè no s’havia fet mai i suposava molta feina, esforç i, sobretot, molta cooperació i coordinació entre diversos estaments i institucions, sinó perquè havíem patit molta pressió de persones que ens deien que no ens en sortiríem, que era impossible unir el país a una hora concreta, les 17.14. Ens deien que no teníem ni la logística ni la capacitat necessària per fer-ho. I ho vam fer.

Va ser la primera vegada que se’m va trencar la veu en un discurs. Érem en un escenari, a la plaça de Catalunya, l’estimada Muriel Casals, aleshores presidenta d’Òmnium; Josep M. Vila d’Abadal, aleshores president de l’Associació de Municipis per la Independència, i jo, com a presidenta de l’Assemblea. Nosaltres tres érem els que tancàvem la cadena humana i quan ens van dir que ja ens podíem agafar de les mans, que tot el país estava enllaçat, que ho havíem aconseguit, que en alguns llocs hi havia dues i tres fileres de persones, em vaig emocionar i no podia començar el discurs. Vaig haver-me d’esperar perquè em queien les llàgrimes. Després, amb els companys ens vam abraçar i va ser un moment molt bonic. Recordo, entre d’altres, l’Ignasi Termes i en Ferran Civit.

Penso en aquell dia i m’adono de fins a quin punt som un poble extraordinari i imparable. Volem la llibertat, volem exercir, democràticament, el nostre dret a l’autodeterminació com qualsevol altre poble del món i estic convençuda que ho aconseguirem. No serà tan aviat com voldríem, però tindrem un altre octubre com el del 2017 i aquest cop aconseguirem la llibertat.