LA DIADA DEL REFERÈNDUM

En la memòria de les diades massives que Catalunya ha viscut des del 2012, la de l’any 2017 se situava en un moment culminant pel qual s’havia mobilitzat tanta gent en les edicions anteriors. I es produïa menys d’un mes després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, on tant la policia com la societat catalana van comportar-se amb sentit d’estat davant d’una amenaça terrorista que ens interpel·lava de la mateixa manera que havia interpel·lat les policies i les societats espanyola, francesa, belga o alemanya. Però, sobretot, era la Diada prèvia al referèndum d’independència. Per això havia de sortir bé, i per això hi anàvem més atents i conscients que mai. Un sentit d’enorme responsabilitat va envair, com mai, la gernació mobilitzada per una esperança certa i a tocar, de la qual penjava l’anhel d’esdevenir una república independent: hi hauria referèndum, malgrat totes les amenaces i prohibicions.

L’esperança en el referèndum no era una esperança buida. I aquella esperança plena ens mantenia units en la conjura d’avançar plegats, de sumar i ajuntar braços per fer-nos forts davant les incerteses que s’obririen l’endemà. En tres setmanes seríem cridats a les urnes de manera oficial, gràcies a una llei aprovada pel Parlament de Catalunya malgrat el filibusterisme vergonyós de la coalició unionista, i gràcies a un decret signat pel govern de Catalunya, totes dues coses impecablement legals i impecablement democràtiques. La Diada del 2017 va ser tan festiva com les anteriors, però sabíem que era la darrera de les que celebraríem en aquelles condicions, perquè el referèndum ho havia de canviar tot. No podíem imaginar amb precisió que seria la darrera Diada que viuríem sense repressió ni represaliats, però teníem la convicció que les diades dels anys a venir estarien marcades per les conseqüències polítiques del referèndum d’independència.

En aquest sentit, la combinació de festa i alegria amb la serenor de la responsabilitat van fer que la del 2017 hagi acabat sent una Diada més especial que la resta. Totes han tingut i tenen la seva importància especial, perquè el que ha fet el poble de Catalunya és extraordinari es miri des d’on es miri. Però la del 2017 era un gran assaig del referèndum, l’èxit del qual depenia de preservar l’actitud i el compromís amb què totes les diades havien esdevingut un èxit internacional. Ningú no temia per la unitat, perquè l’havíem tastat i ens havia agradat; perquè sabíem que funcionava i no teníem motius per trencar-la. La germanor, la fraternitat d’aquella Diada va ser cabdal per l’èxit de l’1 d’octubre.

Em vaig sentir profundament orgullós de ser el president d’un país capaç de tot allò. La Diada va representar un acompanyament fabulós en unes hores que no eren fàcils, en un moment en què ja sabíem que l’Estat havia mobilitzat la claveguera i multitud de recursos policials i d’informació per impedir el referèndum o per alterar-lo greument. Gràcies a la diada –gràcies a les diades, de fet– cap líder polític tenia dubte del que calia fer. El doble plebiscit –el de les urnes i el del carrer– era indispensable per culminar un projecte tan transformador i revolucionari com la independència de Catalunya. Ho és encara. L’un sense l’altre pot servir per governar i administrar, però no servirà per transformar mai res, per canviar mai res. I a la Diada del 2017 ho sabíem millor que en cap altra, perquè érem a les portes de l’1 d’octubre i teníem la prova que la fórmula funcionava, que sí que teníem alternativa als qui ens suggerien que només hi havia un camí i que depenia de negociar amb Espanya de tot menys de l’autodeterminació i la sobirania espanyola sobre Catalunya.

Hi ha un fil que uneix les diades del 2012 al 2017, el referèndum d’independència, la declaració d’independència i la contundent resposta ciutadana al 155 en les eleccions del 21 de desembre del 2017. No va ser resultat de cap màgia ni de cap jugada mestra, ni era cap farol. És un fil teixit amb perseverança, unitat, astúcia i solidaritat. En sabem la fórmula, i funciona. L’alternativa passa per aquí.