Els cossos no són mercaderies
“Els nostres cossos no són mercaderies”, llegim en una taula rodona organitzada per la Xarxa Catalana de Municipis Lliures de Tràfic de Persones destinades a l’explotació sexual amb participació d’un destacat grup d’alcaldesses i de l’activista Mabel Lozano, coneguda escriptora i directora de cine, l’última obra de la qual –Biografia del cadàver d’una dona, Goya al millor curt documental, 2021– denuncia a través d’una història personal l’assassinat entre el 2000 i el 2022 de més de quaranta-cinc joves en situació de prostitució.
És positiu que les administracions locals es comprometin contra una brutal violència de gènere que no s’alleuja, sinó tot el contrari, pel fet que es paguin diners per exercir-la. Hi ha uns dos-cents ajuntaments i diputacions –trenta-set a Catalunya– adherits a una xarxa estatal impulsada pel Moviment Democràtic de Dones, amb l’objectiu d’abolir la demanda de prostitució partint de la idea que és la que provoca el tràfic perfectament integrat en el sistema neoliberal com un servei de les dones pobres als homes que poden comprar-les. La xarxa té com a referència el model abolicionista suec de persecució de proxenetes i consumidors, a la vegada que defensa els drets de tota persona a no ser abusada ni utilitzada sexualment, ni de forma gratuïta ni a canvi d’una compensació econòmica. “Si acceptem que es tracta d’una professió com qualsevol altra –llegim en la moció signada pels municipis– com podrem educar per la igualtat de gènere? Com anirem al fons de les causes que fan que les dones siguin prostituïdes? Normalitzarem aquesta pràctica com una opció acceptable per a les més pobres, explotades i/o traficades per les màfies? Quin missatge diferenciat estem donant als nens i a les nenes?”
Sense pretendre envair competències municipals, sinó facilitar la tasca als edils, el govern valencià ha elaborat un model d’ordenança abolicionista que sanciona proxenetes i puteros fins a 3.000 euros, prohibeix i multa la publicitat que promou el consum i reconeix les dones prostituïdes com a víctimes de violència masclista amb dret a ser ateses per superar els traumes i incorporar-se a la societat, tenint en compte també la corresponent regularització administrativa. La policia autonòmica es mostra especialment activa en la inspecció de locals on s’exerceix la prostitució de forma oculta i constata, a més, que els propietaris de clubs d’oci nocturn o d’espectacles (nom amb què es presenten) són cooperadors necessaris de les organitzacions criminals de tractants d’éssers humans, ja que uns i altres aconsegueixen beneficis de la renovació del producte.
Val a dir també que el negoci dels prostíbuls –macroprostíbuls, a aquesta banda de la frontera amb França– tributa als ajuntaments a través de l’impost sobre activitats econòmiques (IAE), epígraf 683, en la categoria de “servei d’hostalatge en hotels i motels” –segons el Col·lectiu Flora Tristán, a Catalunya hi ha noranta-quatre locals amb llicència municipal d’establiment públic amb reservat annex–, una mena de mecenatge encobert que és la punta de l’iceberg d’una monumental explotació.
