Ni carícies sinceres ni putes felices

“Putero, saps que quan m’utilitzes prenc anestèsics per suportar el dolor del sexe anal? Que uso òvuls, ibuprofèn, antibiòtics per combatre les irritacions i les infeccions a la gola i a les parts íntimes? Que consumeixo cocaïna, speed i altres estimulants per poder aguantar els serveis? Que quan surto d’aquí m’espera un còctel de psicofàrmacs per no despertar-me cridant de terror per estrès posttraumàtic?” No, els puteros no ho saben, prefereixen pensar que la seva virilitat és ben rebuda i agraïda en qualsevol ocasió, a l’habitació d’un club paradisíac o a peu de camí rural, i si ho saben tampoc li donen importància, al final ells paguen, manen i esbraven el desig sobre un cos deshumanitzat com bé han expressat en el primer article d’aquest reportatge.

Però qui són elles, com han entrat en aquest cercle infernal que la societat potser censura, però que encara normalitza per allò tan sonat que ha existit tota la vida? (i pels beneficis econòmics de qui hi suca directament o indirectament). Diu una jutgessa d’instrucció especialitzada en tràfic d’éssers humans: “Les dones que m’he trobat en la meva feina són migrants indocumentades que han patit situacions precàries als seus països d’origen i ambients de violència masclista extrema, dones que han estat agredides sexualment abans d’arribar a exercir la prostitució pels mateixos traficants, dones a qui han convençut que és la millor opció que tenen per sobreviure i enviar diners a la família, i d’altres que també s’han enganxat a les drogues per resistir la violència, el terror i la desesperació. Una situació tremenda de la qual no som prou conscients perquè no ens posem a la seva pell i perquè funciona l’imaginari que són dolentes i no mereixen protecció; les que se’n surten són autèntiques heroïnes”, diu el responsable d’un grup d’investigació policial dedicat a la lluita contra el tràfic: “Tendim a catalogar les persones amb una determinada professió, condició, identitat i origen i estigmatitzem les dones prostituïdes sense adonar-nos que en primer lloc són persones i que arriben a aquest món perquè no han tingut altres oportunitats, que han hagut de patir l’abús dels seus explotadors; jo he arribat a sentir en seu policial i judicial: «És fàcil obrir-se de cames.»” (Fragments extrets d’un estudi diagnòstic recent dut a terme a l’Alt Empordà per la Fundació Apip-Acam i encarregat per l’Institut Català de les Dones).

No, no és fàcil obrir-se de cames en aquestes circumstàncies, com confirma la supervivent de prostitució que en el decurs d’una campanya abolicionista impreca i assenyala el putero a l’inici del text per desmuntar la ficció d’un món de feliços intercanvis en plena llibertat i plaer de totes les parts. Amelia Tijanus (Galati, Romania, 1984) és molt coneguda per ser l’autora del llibre La revuelta de las putas, en què explica el procés de fabricació d’una prostituta i d’un putero a través de la seva atroç experiència de cinc anys en quaranta prostíbuls espanyols (va ser violada sistemàticament des dels 13 anys i venuda als 17 a un proxeneta) i en què no oblida els assassinats de dones prostituïdes per part dels “consumidors”, dones absolutament invisibilitzades. Resumim part de la seva intervenció en unes jornades internacionals de prostitució i tràfic celebrades a Pamplona: “Imagineu-vos passar vint-i-quatre hores del dia obligades a veure pel·lícules porno, no descansar ni menjar quan tens gana, fer sempre el que els puteros exigeixen, vestir com ells volen, dormir al mateix llit en què durant hores han fet que la repetició de l’acte sexual es converteixi en una de les formes de tortura més brutals. Imagineu-vos que els diners que guanyem des de la nostra suposada llibertat són usurpats pels proxenetes i que aquests diners beneficien els ajuntaments, Hisenda, l’Estat.”

Aquestes són elles, fins fa poc les grans oblidades de la violència masclista. Potser unes 50.000, 100.000, 300.000 a tot l’Estat espanyol? Moltes? Poques? Tampoc en tenim dades fiables. L’ocultació, l’estigma, l’encobriment, els interessos compten més. Quin és el pitjor perfil de putero segons Tiganus: el que va de bo, d’empàtic, d’amorós, el que pretén posseir el cos, la ment, l’ànima, el que reclama somriures i conversa i no permet que la dona s’abstregui mentre ell folla, el que simula que no sap que en un sistema d’esclavatge –a casa de l’amo– no hi ha putes felices ni carícies sinceres, en realitat el més insensible, vanitós i nociu.

Per a Tiganus ha arribat l’hora de la revolta de les putes a través de l’empoderament feminista, l’hora de posar fi a la impunitat i d’assenyalar polítics, policies, periodistes i jutges amics dels proxenetes, tot l’engranatge del negoci del tràfic i de l’explotació sexual, i els consumidors que poden ser –i són– el flequer, el professor, el banquer, el cambrer, l’amic, l’amant, l’espòs, el pare i el fill, qualsevol veí.