El govern del 80%

Artur Mas va batejar el seu primer executiu com “el govern dels millors”. La vocació, tal com va explicar en aquell moment, era sobrepassar l’estructura dels partits (en aquest cas, de CDC i UDC) i optar per figures de renom, gestors de prestigi en les seves respectives àrees. L’experiment, ja sigui pel flagell de la crisi econòmica o pel fracàs d’alguns consellers, va acabar en paròdia i, des de l’oposició, van rebatejar-lo amb el nom del “govern de les retallades”. Abans, amb les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla, hi havia hagut el “govern catalanista i d’esquerres”, fruit del Pacte del Tinell (2003). Però, ja sigui per la incomoditat que va generar entre l’establishment o per les turbulències que van acompanyar-lo des del primer moment, va acabar sent conegut com el govern del “tripartit”, un nom aparentment neutral però que ben aviat va prendre un to pejoratiu, gairebé demoníac. De fet, encara avui, des del món postconvergent s’apel·la a aquell nom com si es tractés de l’home del llop, l’espantall d’un nou pacte d’esquerres inequívocament associat al caos.

Els noms ajuden a simplificar les coses però, per això mateix, també es converteixen en una temptació irreprimible per caricaturitzar-les. Aquesta setmana, Pere Aragonès ha conformat “el govern del 80%”, que ha de substituir “el govern del 52%”, que en realitat era del 48,05%; un govern, tot sigui dit de passada, que tampoc representava el conjunt del sobiranisme perquè la CUP se n’havia despenjat feia mesos. Primer de tot cal reconèixer la celeritat amb què el president ha recompost l’executiu. En menys de quaranta-vuit hores, Aragonès ha estat capaç de conformar un nou govern que obre una nova etapa en la política catalana. No ha estat, a més a més, un govern confegit amb noms reclutats exclusivament a partir de la base de dades del partit, sinó que hi ha un esforç inqüestionable per trobar perfils clarament desvinculats d’ERC i, al mateix temps, per donar un nou missatge. El govern anterior era el de “la majoria independentista”, mentre que aquest pretén pescar en aigües alienes, tal com han anat fent darrerament des d’ERC, ja sigui per ampliar la base del partit o la del país. És, en altres paraules, l’aplicació governamental de “la via àmplia” que els republicans preconitzen des de fa temps.

La composició del nou executiu ha donat peu a un munt de lectures. El president, a través d’una piulada, va voler destacar que “Catalunya tindrà un govern de país, un govern per a la Catalunya sencera, que representarà els consensos del 80% de la ciutadania”. Al govern hi ha gairebé de tot: una fundadora i exdirigent de Podem (Gemma Ubasart), un incombustible del PSC (Quim Nadal), una veu històrica de CiU al Congrés (Carles Campuzano) i, òbviament, també figures inequívocament republicanes, com ara l’exalcalde de Sabadell Juli Fernàndez o l’exconsellera de Junts pel Sí i represaliada pel procés Meritxell Serret. La nova consellera d’Exteriors està pendent de judici per la seva implicació en el referèndum, i la fiscalia li demana un any d’inhabilitació, per la qual cosa el seu mandat podria escurçar-se significativament. A banda dels noms anteriors, n’hi ha dos més forjats en la gestió, amb un perfil molt més tècnic que no pas polític: Natàlia Mas, que torna a Economia i Hisenda després d’un breu període a Empresa i Treball durant el qual ha tingut un paper clau en el Pacte Nacional per a la Indústria, i Manel Balcells, que va tenir un pas fugisser per la Conselleria d’Universitats i Recerca el 2006 i que s’ha guanyat un prestigi en el sector sanitari com a director mèdic de l’Hospital de Granollers i com a director d’estratègia de la Conselleria de Salut durant el mandat de Marina Geli.

Amb aquesta heterogeneïtat i a còpia de rastrejar els currículums de cadascun d’ells, resulta relativament fàcil trobar contradiccions de tota mena, i fins i tot incoherències personals. I, evidentment, ja hi ha hagut gent que les ha airejat des de les xarxes socials, com acostuma a succeir. En el cas de Quim Nadal, per donar-ne exemple, s’ha recuperat una entrevista relativament recent del periodista Lluís Falgàs en què l’exalcalde de Girona afirmava, amb rotunditat: “No tornaria a la política”, i justificava aquesta decisió amb arguments com ara recordar que era “un senyor de 74 anys” i que havia d’intentar no fer el ridícul. També s’han desenterrat unes declaracions lapidàries d’Ubasart durant la campanya electoral del 2015, en què deixava anar: “Durant la campanya farem servir l’odi contra Mas.” El partit, al seu moment, va matisar aquestes declaracions, però ara han ressuscitat d’entre els morts com per art de màgia. En els temps actuals, la incontinència verbal dels uns i la fal·lera destructora dels altres és un terreny adobat per airejar tota mena de contradiccions, altrament ben característiques de la condició humana. A banda d’això, des de l’oposició ja s’han cantat les exèquies del nou govern just després de néixer. La més contundent ha estat la portaveu d’En Comú Podem al Parlament, Jéssica Albiach, que ha afirmat, literalment, que l’executiu de Pere Aragonès “neix mort”.

Des del govern, a través de la portaveu, es destaca que s’inicia “una nova etapa sense soroll”. De fet, serà el pas dels dies i el debat dels temes els que ens permetran avaluar els decibels del nou executiu. El que sí que ha quedat clar és que si bé es pot arribar a defensar que aquest representa “els consensos del 80% de la ciutadania”, el seu suport parlamentari no arriba ni al 25%. De fet, es tracta del govern amb un suport més reduït en tota la història del parlamentarisme català. Malgrat aquest condicionant, el president d’ERC, Oriol Junqueras, es va afanyar a descartar socis i va rebutjar el PSC amb l’argument que no es podia pactar amb “els que s’havien fregat les mans aplaudint el seu empresonament”, una norma que, en tot cas, que no s’aplica al Congrés espanyol.