Putin esquerda el bloc ultra de l’est
Les dretes radicals de l’est i el centre d’Europa han intentat sovint presentar-se com una família cohesionada. La guerra d’Ucraïna ha palesat ara l’abisme entre els partits pro-Putin i els que temen el Kremlin
EL CORDÓ SANITARI
Alemanya continua com a únic exemple, en aquesta part de la UE, on es manté el cordó sanitari al voltant de la ultradretaLa ultradreta de l’est i centreeuropea no va ser mai del tot compacta. Es feliciten cordialment quan algú de la família guanya unes eleccions. Al capdavall, és una manera de felicitar-se a un mateix, però, amb l’inici de la invasió d’Ucraïna, s’ha passat de les diferències de to a gairebé l’escissió, especialment entre les dues formes de radicalisme dretà hegemònic de l’est, a Hongria i a Polònia.
El president rus, Vladímir Putin, és el gran aliat polític amb qui no pensa trencar peres l’hongarès Víktor Orbán, cap del govern des del 2010. Mateusz Morawiecki, primer ministre polonès des del 2017, voldria veure Putin ensorrar-se al Kremlin. Orbán és el líder indiscutible del Fidesz, el partit a qui els populars europeus han arraconat fora del seu grup a l’Eurocambra. Morawiecki està sota el domini del líder del partit Llei i Justícia (PiS), Jaroslaw Kaczynski, l’home fort en solitari a Polònia des de la mort el 2010 del seu germà bessó, l’aleshores president Lech Kaczynski.
El PiS governa de manera ininterrompuda al cinquè país més poblat de la UE des que el 2015 va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Kaczynski i Morawiecki comparteixen amb el conjunt de gairebé tota la classe política polonesa l’aversió envers Moscou. Tots dos, primer ministre i líder del primer partit del país, havien reclamat el reforçament del flanc est de l’OTAN des de molt abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna, el febrer passat. Fins i tot des d’abans de l’annexió de Crimea, el 2014. Ara exigeixen dels seus socis de la Unió Europea (UE) la màxima duresa envers Moscou. Polònia, com els països bàltics, estan entre els estats de l’antic bloc de l’est que, un cop dissolta la Unió Soviètica i alliberats de la dictadura comunista, van optar per la incorporació accelerada i entusiasta a la UE i a l’OTAN. Ara temen qualsevol moviment del Kremlin.
L’anomenat Grup de Visegrad, format per Polònia, Hongria, Eslovàquia i la República Txeca, ha quedat ferit internament per aquestes posicions antagòniques dels governs d’Orbán i Morawiecki. Els dos líders estan units per l’hostilitat envers Brussel·les –enmig dels procediments sancionadors impulsats per la Comissió Europea (CE) com a resposta a la seva línia autocràtica, els atacs als mitjans de comunicació, a la independència judicial o als col·lectius LGTBI–. A la pràctica, però –i així serà probablement mentre Orbán no trenqui amb Putin–, aquest grup ha deixat de rutllar com un bloc agermanat entre països de l’est, tots amb una ultradreta ascendent i units en les recances contra el diktat que, al seu parer, Alemanya exerceix davant Brussel·les. A aquest grup dels països que, com Polònia, veuen en Putin el diable s’hi afegeixen els bàltics Estònia i Letònia, tots dos amb una ultradreta assimilada com a potencial soci del centredreta.
De moment, aquesta divisió entre els partits pro-Putin i els al·lèrgics al poder del Kremlin no ha provocat un afebliment de la dreta radical, en totes les seves variants, al conjunt del nord, l’est i el centre europeu. Fora del “factor Putin”, altres socis del bloc comunitari han vist un creixement d’aquest espectre polític, la presència del qual als seus governs nacionals ha deixat de ser una excepció. S’han normalitzat com a socis potencials quan ha governat el centredreta, ja sigui a Noruega i Finlàndia –ara socialdemòcrates– o a Estònia i Letònia.
El cas de Suècia
L’exemple més recent ha estat l’ascens de l’extrema dreta a Suècia, que ha precipitat el relleu al poder en un país on des de fa dècades la socialdemocràcia és la primera força i un referent en el conjunt d’aquesta família política europea. En les eleccions parlamentàries del setembre passat, els radicals de Demòcrates de Suècia (DS) van quedar en segon lloc, només superats pels socialdemòcrates de la primera ministra, Magdalena Andersson. Van humiliar el conservador moderat Ulf Kristersson, que va quedar en tercer lloc.
El fet que entre el centredreta suec encara hi hagi qui exclou els ultres com a membres d’un govern va fer que el teòric derrotat, Kristersson, el tercer a les urnes, fos qui acabés com a primer ministre i líder de la nova coalició dretana. Andersson ha passat a l’oposició, mentre que els ultres del DS exerciran de soci “extern” de la nova coalició. El DS és un partit d’origen neonazi que ha suavitzat el seu discurs en els darrers anys. El que no ha variat és l’ambició declarada del seu líder, Jimmie Akesson, de marcar l’agenda del govern suec.
El relleu a Estocolm ha trencat el panorama del món nòrdic, dominat per les socialdemocràcies. El canvi es produeix, a més, després que tant Suècia com Finlàndia acomiadessin la seva tradicional neutralitat militar per demanar l’ingrés a l’OTAN. La sueca Andersson i la finlandesa Sanna Marin formaven el duet de primeres ministres sociadelmòcrates decidides a entrar a l’Aliança, enmig de la preocupació de tots països per la guerra a Ucraïna –Finlàndia té 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia–. Ara, a Sanna Marin li correspon completar aquest procés, de bracet del govern de Kristersson, la qual cosa vol dir sota la vigilància del soci extern Akesson.
La qüestió per a Marin és delicada. En els comicis parlamentaris del 2019, els anomenats Veritables Finlandesos, el partit dominant entre la ultradreta finlandesa, van estar a punt d’esdevenir la primera força del país, en quedar només dues dècimes per sota dels socialdemòcrates. La propera prova de foc per a Marin serà el març del 2023, en que Finlàndia celebrarà eleccions parlamentàries.
La situació al centre europeu s’ha relaxat una mica. Àustria va acomiadar la coalició de govern entre els populars i els ultranacionalistes del Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) el 2019, enmig d’un escàndol de corrupció que es va endur pel davant qui havia estat el noi prodigi de la dreta europa, Sebastian Kurz. Els conservadors han retingut el poder, ara amb Karl Nehammer a la cancelleria i els verds com a socis de coalició. Fa unes setmanes va ser reelegit per majoria absoluta en la primera ronda com president del país el veterà ecologista Alexander van der Bellen.
El cordó alemany
Alemanya, finalment, continua com a únic exemple, en aquesta part de la UE, on es manté el cordó sanitari al voltant de la ultradreta. La norma de no cooperar amb Alternativa per Alemanya (AfD) és estricta tant a escala regional com del govern federal. Aquest partit va ser el primer –i encara únic– de la dreta radical que va entrar al Parlament federal, el 2017. Ho va fer amb un 12,6 % dels vots i va esdevenir la primera força de l’oposició, al darrere dels conservadors de l’aleshores cancellera Angela Merkel i els seus socis socialdemòcrates.
Sota Merkel, els conservadors van respectar el cordó sanitari. Hi va haver un únic exemple de “vot còmplice” a escala regional, en ser elegit el 2020 com a primer ministre del land de Turíngia un liberal, amb els vots dels conservadors i l’AfD. Merkel va intervenir per tirar enrere aquell vot i repetir l’elecció. L’escàndol polític va provocar un seguit de dimissions entre conservadors i liberals, a més de destronar qui havia estat la favorita a succeir Merkel, Annegret Kramp-Karrenbauer.
L’AfD va caure al cinquè lloc en les següents eleccions nacionals, el 2021, on va obtenir el 10,2% dels vots. Està afeblida econòmicament arran de successives sancions parlamentàries per donacions irregulars. I dividida internament entre els dits moderats i l’ala més radical, representada per Björn Höcke. Això no vol dir, però, que no pugui fer molt de mal, mentre el tripartit del socialdemòcrata Olaf Scholz amb els verds i els liberals busca remeis d’urgència a la crisi energètica després dels anys de dependència dels subministraments Moscou.
A l’AfD se’l reconeix, com al Fidesz d’Orbán, com un partit “pro-Putin”, amb vincles amb el Kremlin i partidari de recuperar la bona sintonia gasística amb Moscou. Està disposat a mobilitzar el vot de protesta generat per la inflació i els qui temen un hivern glaçat, amb una factura del gas impagable. Més o menys com van fer en plena pandèmia, amb el vot dels antivacunes i els contraris a les restriccions, però amb la diferència que ara ja no hi ha una Merkel que faci complir el cordó sanitari. El cap de l’oposició, Friedrich Merz, va assumir el lideratge del bloc dretà amb la retirada de Merkel del poder i des de la seva posició d’antic rival històric intern de la cancellera. Defensa posicions molt més dretanes que les de la cancellera. Sosté que mantindrà les línies divisòries clares amb l’AfD, però molts consideren que és qüestió de temps que s’esquerdi el cordó, si més no allà on l’AfD és ja segona força, a l’est del país.
