La sedició de la vicepresidenta

“La dificultat d’aconseguir l’extradició de Puigdemont –que és l’objectiu que tenim tots, per descomptat: que vingui a Espanya, comparegui davant la justícia i compleixi la pena que li correspon–, és perquè el tipus penal de la sedició no existeix en altres països.” La confessió anterior la va deixar anar la vicepresidenta i ministra d’Economia del govern espanyol, Nadia Calviño, en una entrevista a la COPE. I, de fet, coincidia fil per randa amb les que havien fet prèviament el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en el moment de donar a conèixer la derogació del delicte de sedició, i el portaveu del PSOE, Patxi López, quan li va tocar explicar amb detall la iniciativa just després de registrar-la al Congrés dels Diputats. Calviño va apuntar directament cap a Waterloo i Carles Puigdemont i va posar de manifest que el seu objectiu no era tant desjudicialitzar el conflicte i fer avançar la taula de diàleg, sinó actualitzar una normativa caduca per tal de fer-la més eficient a l’hora de seguir amb la seva cacera particular.

La confessió, debats polítics a banda, no deixa de sobtar. Que una màxima responsable d’un govern democràtic reconegui públicament que han impulsat una reforma legislativa per una sola persona, per rellevant que pugui arribar a ser, resulta inaudit. Vist des d’aquí, s’afegeix al galimaties d’un Estat (sí, l’Estat sencer, no un partit ni una instància) que va comprovar que uns fets (els que es van produir el 2017) no li encaixaven en cap tipus i va haver de recórrer a un delicte caduc (la sedició) que funcionava perfectament en camp propi, però no pas a Europa, amb una major tradició democràtica. I, vist des de l’exterior, es fa difícil arribar a imaginar la sorpresa dels jutges europeus, que han donat un cop de porta rere l’altre a Pablo Llarena, en contemplar com es canvia el vestit per adaptar-lo a la moda europea.

Però tornem al debat polític que ha generat la reforma del Codi Penal mitjançant la supressió d’un delicte (la sedició) i la redefinició d’un altre (els “desordres públics agreujats”). De moment, els dos principals partits que van segellar l’acord, PSOE i ERC, no es posen d’acord (valgui la redundància) a l’hora de valorar l’abast i la repercussió de la mesura. Tampoc sembla il·lògic que no ho facin. De fet, tenen dos electorats i dos interessos clarament diferents, fins contraposats, tot i la coincidència en la necessitat de capejar la fita electoral que tenen a la cantonada, la de les municipals. Mentre els primers s’esforcen per destacar, davant la pressió del Partit Popular, que la mesura només s’ha fet per equiparar-se a la normativa europea i posen en valor que fins i tot facilitarà l’extradició del president de la Generalitat a l’exili, els republicans, en aquest cas amb la pressió de Junts i de la CUP al clatell, intenten destacar la transcendència d’haver suprimit un delicte antiquat que va servir per engarjolar els encausats de l’1-O i que representa un teòric triomf de l’aposta pel diàleg, que es troba en fase d’exàmens finals, segons va anunciar el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Malgrat tot, els dirigents socialistes de Madrid no han estat els únics que han volgut aigualir la festa republicana. Des d’aquí, fins i tot Salvador Illa, que segueix esforçant-se per recuperar l’electorat que el PSC va perdre fa anys en favor de Ciutadans, es va afanyar a tranquil·litzar els seus votants i va afirmar, de forma categòrica, que “no es despenalitzaran les conductes típiques del 2017”: “Segueix vigent el delicte de rebel·lió i segueix vigent l’article 155 de la Constitució. Es nomena el tipus de sedició de forma diferent i se’n crea un de nou amb penes homologades als països europeus. I res d’amnistia i res de despenalització.” I fins i tot va voler desmentir el president de la Generalitat en afirmar que “aquí no es desjudicialitza res”. Illa, a més, va voler aclarir que desjudicialitzar significa “que la política ocupi el marc de la política” i, d’acord amb el relat sobre la fractura de la societat catalana, va insistir novament a Pere Aragonès per tal que convoqués la taula de partits catalans a què ERC es va comprometre en el marc de l’acord d’investidura de Pedro Sánchez.

A banda de la discrepància entre els dos partits signants de l’acord, els partits independentistes han començat a fer punta al llapis per tal de perfilar les esmenes a la proposició de llei presentada pel PSOE i Unidas Podemos. Junts, que aquest dimecres es va reunir amb Carles Puigdemont i Toni Comín a Brussel·les, va expressar la seva “preocupació per l’ambigüitat” que hi ha en la lletra petita del delicte de desordres públics agreujats, sobretot per “la limitació que poden tenir aquells que volen seguir lluitant pels drets fonamentals”. El dia anterior, la seva portaveu al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras, ja va advertir que no seran “còmplices ni del blanqueig dels socialistes i de l’Estat espanyol ni tampoc de facilitar l’extradició” de Puigdemont. Des de Junts es vol que la derogació es faci seguint el model de la derogació de la insubmissió. El portaveu del partit, Josep Rius, recordava a TVE que “se’n van preveure els efectes”: “Les causes obertes van quedar arxivades i els antecedents penals van quedar esborrats.” Per la seva banda, la CUP ha seguit denunciant que la reforma del delicte de sedició “aplana la repressió contra qui lluita cada dia per conquerir drets” i que es tracta d’un “intercanvi per vendre aquells que són al carrer lluitant”. La portaveu del Secretariat Nacional, Maria Sirvent, també va advertir que el pacte entre ERC i el govern espanyol els allunya encara més dels pressupostos de la Generalitat.

Per la seva banda, des de les files republicanes s’han mostrat oberts a estudiar la possibilitat de millorar el redactat del text en el tràmit de les esmenes i a resoldre alguns dubtes que genera el nou delicte de “desordres públics agreujats”. Tot i això, s’han mantingut en la seva defensa de l’acord amb el PSOE i han expressat el convenciment que hi ha “poc marge” per registrar canvis. La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, va recordar que encara que hi hagi millores en temes com ara la “intimidació” o la pena mínima per sobre dels tres anys, qui aplicarà el Codi Penal és la justícia espanyola, per la qual cosa no hi ha “cap certesa” sobre el resultat final. En tot cas, Vilalta es va fixar com a objectiu prioritari “fer més difícil que els jutges” puguin reprimir la dissidència política.