“El tresor no és tan important com tot allò que t’explica”

Ens centrarem en la Necròpolis Alta. L’any passat va donar resultats molt interessants, perquè vam localitzar una tomba saïta que estava inviolada. De tombes saïtes, n’hem trobat força, i potser més espectaculars que aquesta, però ja havien estat obertes, violades o reutilitzades. I aquesta estava tancada. Des del 600 aC no s’havia obert. Fins ara. Va ser una gran troballa, perquè allò important no eren les peces per se, sinó estudiar la localització del material, l’aixovar, l’estat en què es trobava...

La major part de l’espai estava ocupat per un gran sarcòfag de pedra, i a l’interior hi havia la mòmia, amb una part dels amulets que els posaven entremig de les venes. I a banda i banda de les parets longitudinals de la tomba hi havia un ninxolet, amb els quatre vasos canopis, que és on es guardaven les vísceres del difunt. Vam trobar una col·lecció quasi completa d’uixebtis. I una cosa molt curiosa és que a la tapa del sarcòfag hi havia un fragment d’un cartonatge amb un disc solar, que fa referència al déu Re i, entremig, un escorpí, que fa referència a la protecció del difunt. Tot és molt novedós.

Sí, aquest en va ser un, però el moment més emocionant va ser quan vaig arribar per primera vegada a Oxirinc. Tots els que hi vam ser en la primera campanya, no l’oblidarem mai. I un altre moment emocionant va ser quan vaig començar a excavar un temple subterrani dedicat al déu Osiris, que s’anomena Osireion, que és on se celebraven uns misteris osiríacs, que tenien lloc durant el mes de Khoiak. Khoiak és el nom que donaven al quart mes: cada any, periòdicament, arribava la inundació a Egipte i el quart mes, les aigües es retiraven i començava a créixer la vegetació. En aquells moments, es perpetraven uns cultes dedicats al renaixement –el renaixement dels difunts, d’Osiris i, de manera àmplia, d’Egipte–. Va ser una troballa i uns estudis molt gratificants.

A tots ens agradaria trobar una tomba com la de Tutankamon, però ara el que m’agradaria és seguir la campanya a Oxirinc. L’arqueologia, a part de les troballes, és poder conèixer la vida i com vivien, què pensaven i què sentien els nostres avantpassats.

Des de molt petita el meu avi matern, que era metge i li agradava molt la història, els caps de setmana em portava a passejar per la Barcelona romana. I em va regalar un llibre de Tutankamon. Aleshores li vaig dir que volia ser arqueòloga, però sobretot egiptòloga. I em va dir que comencés a estudiar. Vaig anar a la universitat, a l’Autònoma de Barcelona. Vaig començar a excavar a Catalunya, i després vaig ser arqueòloga de la Generalitat durant més de trenta anys... El meu lligam ha estat amb l’arqueologia catalana, però el 1992, quan al doctor Padró li van concedir l’excavació d’Oxirinc, em va convidar a formar part del seu equip i no m’ho vaig ni pensar.

A Barcelona no n’hi ha cap, però cada vegada hi ha més oportunitats per estudiar: hi ha un màster a la Universitat Autònoma, hi ha classes a les universitats de Madrid, Jaén, Sevilla... Però no hi ha gaires estudis especialitzats a casa nostra, i quan jo vaig començar, encara menys. Jo vaig seguir estudiant pel meu compte, fent cursos, congressos... L’any 1988, quan el doctor Padró va venir a Barcelona, va fundar la Societat Catalana d’Egiptologia. Allà ens hem anat formant.

Neix amb tres objectius. Ara hi ha molt boom de l’egiptologia, però en els anys vuitanta no. Per això, la primera fita era donar a conèixer la civilització de l’antic Egipte a tots els nivells (popular, acadèmic, universitari i de congressos internacionals). Encara ara fem cursos, jornades egiptològiques, viatges... Fem moltes activitats relacionades amb el món de l’egiptologia i publiquem la revista Nilus. El segon objectiu era tenir una biblioteca especialitzada en Egipte, perquè a Catalunya en aquell moment no n’hi havia cap. I la tercera fita era tenir una excavació a Egipte que servís perquè poguéssim tenir un lloc per fer efectives les investigacions arqueològiques i egiptològiques, i des de l’any 1992 és Oxirinc.

Sí, té una seducció inicial, perquè la gent ho troba exòtic, però quan et familiaritzes amb la cultura i la civilització egípcia, et sedueix perquè consideres que és molt propera a tu. Després de tot l’exotisme inicial, el pes de la balança es decanta perquè, salvant les distàncies cronològiques, som molt semblants als egipcis. La nostra cultura té l’origen a l’antic Egipte. Els grecs van beure de la cultura egípcia i els romans, de la grega, per tant, l’origen és Egipte. I després d’aquest primer flaix, la sents molt propera.

De Tutankamon, se’n parla força, en tots els mitjans de comunicació. Cada vegada que es parla d’Egipte hi ha algú que s’hi interessa, però jo crec que s’ha de donar una visió: les peces són importants, per descomptat, però el que és més important és el que ens expliquen aquestes peces. Moltes vegades l’arqueologia –i també moltes pel·lícules, com Indiana Jones, i molts reportatges de televisió–, només van de cara al tresor. Jo no dic que no sigui important, perquè quan trobem alguna cosa també ens emocionem, però és més important no la peça en si, sinó tot allò que et pot explicar sobre com vivien i què sentien. Està bé explicar i parlar molt de Tutankamon, però cal donar més èmfasi al que ens ha ensenyat la tomba. Pel·lícules com Indiana Jones m’agraden, tot i que representa l’antiarqueòleg, perquè ell sí que va de cara a la peça i li importa poc el context històric!

La tomba, tot i que no estava inviolada perquè hi van entrar dos cops abans, estava gairebé intacta. Ens va ensenyar a conèixer en tres dimensions moltes peces que només coneixíem en dues. I ens va ensenyar com hauria de ser un enterrament reial. Perquè totes les tombes de la Vall dels Reis i d’altres indrets on s’enterraven els faraons estaven violades. Tot i que Tutankamon no va ser un dels faraons més importants i la seva tomba no seria la més canònica, sí que vam veure les quantitats d’aixovar amb què es va enterrar el jove rei. Aquestes peces, segons la mentalitat dels egipcis, eren necessàries per poder viure al més enllà. Hi havia moltes peces rituals que servien per al viatge del faraó a l’inframon, i per poder renéixer. Aquesta és la idea que ens transmet aquest material arqueològic.

Sí, venia d’un moment històric interessant i convuls, va morir jove, no se sap gaire com... El seu entorn sempre ha estat molt confús... i tot això li dona aquest aire misteriós.

És veritat que molts dels que van entrar a la tomba van morir, però no tots. I Carter, que és qui més el va tocar, no va morir fins al cap dels anys. En una de les tombes d’Oxirinc hi ha un text; és la carta als vivents, que diu que quan passis per una tomba, no la facis malbé sinó tot el contrari: cuida-la perquè si no fas tot això, tindrà conseqüències. És clar, això seria com una maledicció. Era habitual posar textos com aquest, que ajuden a crear aquesta literatura de les malediccions.