90 anys

“L’obertura del Parlament constitueix el més gran esdeveniment de la Catalunya contemporània.” “El nostre territori autònom pren la importància d’un estat.” Les valoracions anteriors podien llegir-se a la premsa que es va publicar el 7 de desembre del 1932, l’endemà de l’estrena del Parlament. Es tracta d’una bona mostra de l’eufòria amb què es va viure una jornada que representava la culminació de molts anys de reivindicacions i l’inici d’un període ple d’expectatives en què el nou sistema autonòmic, que havia funcionat de forma provisional des del 17 d’abril del 1931, començava a caminar amb una de les peces fonamentals, el Parlament. El darrer tram de camí no havia estat gens senzill. Catalunya havia aprovat un projecte d’Estatut amb extrema diligència i amb un consens remarcable, amb més d’un 90% dels vots. Però quan el text va arribar a Madrid es va trobar amb un autèntic esbarzer, amb debats agres en els articles que feien referència a la llengua o a l’ensenyament. Al final, però, el text es va aprovar i els ciutadans van escollir el primer parlament autonòmic, que va tenir una majoria incontestable d’ERC, amb 56 dels 85 escons en disputa.

La jornada del 6 de desembre del 1932 es va viure com una festa major. Els carrers de Barcelona estaven endiumenjats, amb els balcons plens de banderes i domassos, i una munió de gent (50.000, segons alguns mitjans) es va concentrar a l’antiga plaça d’armes, al davant del Parlament. A poc a poc van començar a aparèixer els primers diputats electes. Lluís Companys i Simó Bofarull van ser els més matiners, i els de la Lliga Regionalista, el principal partit de l’oposició, van arribar-hi plegats. Als rostres de tots els diputats es reflectia “l’emoció del moment”, tal com explicava un cronista. Un dels més satisfets era Josep Tarradellas, qui s’havia fet càrrec de la feina de reconversió de l’antic Palau en Parlament i que va rebre les felicitacions de bona part dels assistents. Un d’aquests, l’exministre Joan Ventosa, es mostrava eufòric: “Un cop estiguin acabades les obres serà el millor Parlament d’Europa.” En aquells moments encara quedaven pendents algunes obres, com ara la sala de plens, que havia de prendre la forma d’hemicicle.

A tres quarts de quatre de la tarda van sonar per primera vegada els timbres que cridaven els diputats. La sessió, tal com es pot resseguir a través del diari de sessions, va tenir un guió perfectament establert. La presidència de la mesa, amb del diputat de més edat i líder de la Lliga, Raimon d’Abadal, va guiar les votacions per escollir una mesa que va presidir Lluís Companys, que va rebre els vots de tots els partits de la majoria. Mentre tot això succeïa a l’interior del flamant Parlament, el president provisional de la Generalitat, Francesc Macià, havia sortit des de la plaça de la República (l’actual de Sant Jaume) en un vehicle descapotat. Milers de persones el van acompanyar fins al parc de la Ciutadella, on va arribar a dos quarts de cinc. Quan va entrar a la sala de sessions, els diputats d’esquerres es van posar a aplaudir, mentre que els de la Lliga es van mantenir dempeus, però en silenci, una actitud que va provocar l’enuig d’una part del públic. Pocs minuts després, L’Avi ocupava el seu escó, des d’on va pronunciar un discurs que després es radiaria i en què destacava que aquell acte se celebrava “dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats”. Tot seguit, va afegir: “Renascut l’esperit immortal de la nostra raça, prenc possessió victoriosa d’aquesta fortalesa per celebrar-hi de nou corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra”. La sessió es va allargar gairebé dues hores, si bé es va interrompre amb una desfilada militar i les celebracions populars al parc.

Macià no seria investit com a president de la Generalitat fins alguns dies després, concretament el 14 de desembre. En aquella ocasió, va fer un discurs ple de referències als antecedents parlamentaris i va deixar un missatge que ha passat a la posteritat: “Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l’he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.” Macià no va eludir alguns temes espinosos, com ara els dinou mesos de govern provisional sense supervisió parlamentària o la renúncia de la República Catalana, sobre la qual es va excusar així: “[Hi va haver] raons d’ordre polític i social que em feren veure que seguir dient-nos República catalana era un perill per a la República espanyola i per a les nostres llibertats.” També es va mostrar pragmàtic a l’hora de valorar les retallades de què havia estat objecte el text estatutari: “No és aquesta l’hora, tampoc, de perdre el temps en planys per aquelles facultats de l’Estatut que han deixat de ser-nos reconegudes. Hora és més aviat d’afinar les nostres aptituds per treure’n tot el profit, i més, de les que ja hem recobrat avui.” El seu nomenament com a president no va aparèixer publicat mai al Diari Oficial de la Generalitat, un fet que cal vincular a la voluntat de deixar constància de la continuïtat històrica de la institució i de desvincular-la de les decisions de Madrid.