Un símbol reconvertit

Hi ha edificis o espais que tenen una història singular que permeten explicar una part important del nostre passat i que s’acaben convertint en veritables símbols. El Palau del Parlament n’és un, potser el que millor condensa la història del nostre país en els darrers tres-cents anys. El nom del parc, la Ciutadella, i la presència d’alguns edificis, ens recorden prou bé la seva funció originària. L’enginyer i el primer governador del recinte, Próspero de Verboom, ho recordava sense embuts el 1725: “Es va erigir principalment per tenir en calma i amb la deguda obediència” Barcelona. I afegia: “I amb ella a tot el Principat, per les infaustes experiències que s’han produït en tantes rebel·lions que s’hi han fomentat.”

Les “experiències” a què es referia l’enginyer no es limitaven només a la guerra de Successió, durant la qual bona part del país s’havia posicionat en contra de Felip d’Anjou, sinó també a les constants tibantors que s’havien produït durant el segle XVII, quan les corts catalanes havien plantat cara als excessos reials. En realitat, el debat anava més enllà d’una dinastia o d’una altra i s’establia entre un parlamentarisme a l’estil anglès o un absolutisme com el que s’imposava a França. Quan les tropes felipistes van ocupar Barcelona l’11 de setembre del 1714, la tasca de subjugar aquella ciutat rebel es va expressar amb tota la seva cruesa, sobretot l’antic barri de la Ribera, on es van destruir més d’un miler de cases per deixar pas a la construcció de la Ciutadella, una immensa mole tan inútil a l’hora de rebutjar invasions, com la de les tropes napoleòniques el 1809, com implacable quan es tractava de reprimir els barcelonins.

La Ciutadella “esdevingué odiada de pares a fills, esperant una ocasió favorable per fer-la desaparèixer”, tal com recordava Francesc Carreras i Candi. La primera oportunitat es va presentar el 1841, quan la Junta de Vigilància, l’Ajuntament, la Diputació i els caps de la Milícia Nacional en van acordar l’enderroc. Un dels que va participar en l’acte, Joan Antoni de Llinàs, degà de la Junta Suprema de Vigilància i Seguretat i diputat provincial, va pronunciar un discurs, amb el pic a la mà, en què acabava dient: “Ciutadans, en ocasions com la present, els nostres avis deien: Comencem!” La fortalesa, però, no es va enderrocar fins al 1868, quan es va exiliar Isabel II, la darrera representant de la dinastia que l’havia aixecat.

Malgrat tot, el procés de recuperació de l’espai no va resultar gens senzill i es va trobar amb un munt d’entrebancs. Alguns dels opositors argumentaven que amb la cessió “es lesionaven els interessos del l’Estat” i es concedien privilegis a Barcelona, sense tenir gaire en compte de quina manera s’havien obtingut els terrenys el 1715. D’altres diputats encara anaven més enllà i entraven en consideracions sobre la descentralització i la necessitat que es conservés “la unitat de la nació”, suposadament amenaçada per la cessió d’un edifici militar. Finalment, va caldre una llei específica (publicada a la Gaceta de Madrid el 19 de desembre del 1869) en què es fixaven les condicions per dur a terme la cessió dels terrenys a l’Ajuntament de Barcelona. Es tractava d’un regal enverinat; sobretot pels condicionants que s’imposaven, certament humiliants. El primer de tots era l’obligació que l’Ajuntament assumís les despeses d’enderrocament “fets i per fer”, la qual cosa obligarà a fer-les en diverses fases i no es completarà del tot fins al 1888, amb motiu de l’Exposició Universal. El poble de Barcelona, doncs, havia patit el càstig de construir la fortalesa i, cent cinquanta anys després, es veia forçat a assumir-ne l’enderrocament. La segona obligació que assumia l’Ajuntament era la de construir “pel seu compte, el quarter o quarters que siguin necessaris per allotjar el nombre de soldats d’ordinària dotació de la Ciutadella”, una imposició que s’acabaria executant partir del 1889, amb la construcció de les casernes al passeig Colom, actualment ocupades per la Universitat Pompeu Fabra. El darrer condicionant, però, era el més enverinat i imprevisible de tots. L’Ajuntament de Barcelona acceptava “la responsabilitat d’indemnitzar els propietaris que en forma legal justifiquin tenir-hi dret”. Es tractava d’una mesura suggerida per alguns propietaris dels terrenys, descendents dels que havien estat espoliats a partir del 1715, que s’havien personat en la tramitació parlamentària de la llei i que van impulsar un contenciós interminable per a l’Ajuntament.

Al marge d’això, les obres d’enderrocament i reconversió de la fortalesa en parc es van convertir en un projecte de llarga durada, a l’estil de l’actual plaça de les Glòries. Però, en algun cas puntual, com ara la vella torre medieval de Sant Joan (situada molt a prop, on actualment hi ha el llac del parc), es van convertir en un veritable cerimonial. Es tractava d’un espai que durant més de cent anys havia fet les funcions de presó política, per la qual cosa era especialment odiada pels barcelonins. Resulta perfectament comprensible, doncs, que les obres de demolició, immortalitzades en un gravat de l’època generessin una notable expectativa entre els ciutadans.

En tot cas, no va ser fins al 1888, durant l’Exposició Universal de Barcelona, que es va aprofitar l’avinentesa per urbanitzar tota la zona i consolidar-la com a parc de la ciutat. Dels immobles que es van mantenir dempeus, només en van subsistir tres: la capella, el palau del governador i l’arsenal. El primer, tot i l’intent de convertir-lo en panteó dels catalans il·lustres, encara avui manté la seva destinació com a capella militar, amb accés limitat i un ús extraordinàriament restringit. En el cas del palau del governador, actualment l’edifici està destinat a institut de secundària, però la destinació més simbòlica de totes és la de l’arsenal, que primerament es va voler habilitar com a Palau Reial. En tot cas, tot i els esforços de l’arquitecte Pere Falqués i la despesa que va assumir l’Ajuntament, cap membre de la família reial es va dignar a emprar-lo. Posteriorment, l’edifici es va dedicar a museu, però va ser el 1931, amb la proclamació de la República, quan el país va capgirar completament el sentit de la història.

Des de bon començament, hom va tenir molt clar que, més enllà de la funcionalitat de l’espai, hi havia en joc un símbol. Els primers projectes van tenir molt present la necessitat de recordar el paper que havia jugat aquell espai. A banda del projecte de Josep Fontserè, Miquel Garriga va presentar-ne un altre en què proposava la construcció d’un Panteó de les Víctimes de la Llibertat a partir de la restes arquitectòniques dels edificis religiosos. En el cas de la torre de Sant Joan es va debatre la possibilitat d’aprofitar els fonaments i de reconstruir la part baixa per fer-hi un memorial que recordés la repressió borbònica. El projecte, però, no arribar a concretar-se, i els fonaments es van mantenir enterrats sense cap senyal que els localitzés i els identifiqués.

El debat sobre la reversió del símbol es va recuperar durant la República, en un moment d’efervescència política i de recuperació de l’autogovern. Però, sense cap mena de dubte, el capgirament definitiu es va produir el 1932, amb l’emplaçament del Parlament de Catalunya a l’antic palau. En el discurs d’obertura, Francesc Macià va recordar que es trobaven “en aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats” i, tot seguit, va afegir que es prenia “possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra”. L’escarni s’havia convertit en símbol de l’autogovern