Reis de proximitat

EN CATALÀ

L’educador Víctor Arenas i l’economista Sabrina Navarro van intentar el 2019 comercialitzar un joc de taula per commemorar el referèndum de l’1-O. No ho van aconseguir, però aquella aventura va ser el germen de l’editorial de jocs familiars i educatius Enpeudejoc. La majoria dels seus títols han estat finançats a través de Verkami i el més conegut és Monstrys, nomenat millor joc de taula infantil editat en català el 2022. Donen feina a una vintena de persones i tota la fabricació es fa a Catalunya, encara que Navarro reclama més suport cap a la producció en la nostra llengua. “La gent poques vegades pren consciència de la importància de la proximitat del producte i el valor de donar suport a les editorials que editen en català.” Pel que fa al paper de l’administració, lamenta que “la creació de jocs de taula a Catalunya i en català no rep cap mena d’ajuda o subvenció com sí que en tenen altres indústries culturals de menor recorregut o impacte social”.

Kidnelis crea, dissenya i produeix jocs educatius d’autor com ara Finnelis, un joc de taula al voltant de les finances domèstiques, i Biznelis, sobre emprenedoria i gestió empresarial. Com explica Joan Reixach, fundador del grup, tots els seus jocs estan produïts a Sabadell i rodalies. “A diferència de productes fets a Àsia, que només donen feina de distribució, mobilitzem uns vint tipus de professionals locals diferents, entre els quals hi ha autors, creadors de mecàniques de joc, lingüistes, psicòlegs, il·lustradors, publicistes, fotògrafs, dissenyadors, advocats, impressors, manipuladors i comercials.” De tota manera, després de la pandèmia el grup s’ha hagut d’especialitzar en la venda dels seus productes en format llicència a altres territoris, sobretot a l’Amèrica del Sud. “No hi ha ajudes, i per a petites editorials produir en català suposa un alt risc, així que tot i l’estima que tenim a la nostra llengua ens orientarem al mercat llatí, l’anglès i a altres llengües amb més sortida comercial”, avança Reixach.

També Ramon Bassi, responsable d’exportacions de Lekkid, destaca mancances en la indústria local. “Els productes que comercialitzem tenen un alt component de disseny i qualitat, i després d’anys intentant fabricar-los a casa nostra, fins i tot a Europa, hem vist que és impossible perquè no hi ha coneixement, no hi ha indústria competitiva i no hi ha material adient”, sentencia. Aquesta empresa barcelonina desenvolupa jocs educatius per fomentar la creativitat infantil i acaba de llançar Magical Lights, un joc en què s’han de combinar peces per dissenyar formes i figures i així construir un llum que brilla amb pigments especials. Bassi creu que, si parlem de producció de quilòmetre zero, “només productes fets artesanalment tenen possibilitats,  i llavors tenen un preu normalment poc competitiu o competeixen en una veta de mercat prou petit per satisfer la demanda”. “Tan sols hem de donar una ullada als catàlegs de joguines d’Aldi o Lidl per esbrinar el drama que pateix la indústria de la joguina de qualitat a Europa”, sentencia. No llancen la tovallola, però, ja que el proper producte de Lekkid, que barrejarà el format físic i digital, s’està desenvolupant íntegrament a Catalunya. “En temps i també en inversió, és cinc o sis cops més car del que hauria costat fer-lo a Àsia, però per les seves característiques creiem que compensa fer-ho així”, diu Bassi.

Relocalitzar almenys una part de la producció, de fet, és una de les idees que estan sospesant molts fabricants. Per a Anna López, directora del Kid’s Cluster, “és un canvi complicat, segurament a llarg termini, que requereix una aposta conjunta de país: de les empreses per fer aquest viratge i de les administracions per fomentar, impulsar i fins i tot incentivar aquestes relocalitzacions, però també del consumidor, i si no es treballa en totes aquestes direccions, difícilment s’aconseguirà”. Com explica Florenci Verbon, vicepresident de l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguines, actualment la indústria viu un període d’“incertesa i impàs” perquè la diferència entre els costos de produir a la Xina i a Europa ja no són tan grans ni s’ha posat en valor la importància de tenir el procés productiu a prop per controlar la qualitat i els timings, però canviar dinàmiques és molt complex. En el cas de l’empresa que dirigeix, Educa Borras, va decidir no escoltar els cants de sirena de les darreres dècades i seguir apostant per la política de producció de proximitat per “convicció”.

L’empresa més gran amb planta a casa nostra (va facturar l’últim any fiscal 44 milions d’euros) va adquirir el 2011 Fàbrica de Juguetes,  propietària de la marca Chicos, amb centre productiu a la població alacantina d’Ibi, i el 2018 Ninco, especialitzada en vehicles de radiocontrol. A Sant Quirze del Vallès, on treballen 140 persones, fabrica els seus jocs, puzzles i manualitats, i a Ibi tot el que necessita injecció de plàstic i està format per peces grans, com ara cases de jardí, pupitres o cuinetes.

Educa Borras només produeix a la Xina els productes de Ninco, perquè “necessiten molta mà d’obra i feina de muntatge i aquí no som competitius”, explica Verbon, que continua: “Durant anys ha estat molt temptador produir fora, perquè es pagaven sous molt baixos i els tipus de canvi eren molt afavoridors, però vam aconseguir ser competitius automatitzant i perfeccionant els processos de producció i optimitzant els costos al màxim, i ara el context ens dona la raó: en plena crisi logística i de components, podem controlar la disponibilitat del producte i la seva qualitat i també presumir davant dels consumidors, que cada cop ho estan apreciant més, de producte fet a Europa.” Nascuda el 2000 de la fusió de la sabadellenca Educa Sallent (1967) i la mataronina Borras Plana (1894), Lince és el joc més venut de la companyia, que té al mercat el puzzle més gran del món, de 42.000 peces.

Per a Verbon, un dels grans problemes del sector és la forta estacionalitat de les vendes, un handicap molt lligat a la poca importància que es dona al món del joc i la joguina, tot i que és clau per al desenvolupament físic, mental i emocional dels infants. “És considera que una joguina és un regal o un premi, quan és un bé de primera necessitat, és com si et donessin un plat d’arròs només si t’has portat bé. L’ésser humà necessita alimentar-se però també jugar”, sosté Verbon, que recorda que l’escàs valor social que se li atorga a casa nostra fa que el 75% de les vendes es concentrin al Nadal. En mercats més conscienciats com l’alemany, on es té més en compte què necessiten en cada moment els infants per acompanyar el seu desenvolupament, la xifra es redueix al 50%. Com totes les empreses que es dediquen a aquest sector, Verbon admet que la pandèmia ha servit per posar en valor el món del joc, encara que queda molta feina per fer. “Ja abans de la covid s’havia redescobert el joc de taula, però és que la pandèmia va disparar aquestes vendes, i també les de puzzles, i les va multiplicar per dos i fins i tot per tres, sobretot els d’adults.” 

ART I COMPROMÍS

També el fabricant del Pla de l’Estany Londji ha fet des del seu naixement una aposta conscient per la producció de quilòmetre zero. En un radi de 100 km de la fàbrica de Porqueres, té els proveïdors del 95% dels seus productes. “Econòmicament seria molt més fàcil fabricar, com la majoria de grans marques, a Orient, amb uns costos de producció i laborals molt menors i reproduint el que fa tothom amb petites variacions, però llavors ja no seríem Londji”, reflexionen fonts de l’empresa. Material de joc bell per dins i per fora és el seu senyal d’identitat, la qual cosa significa que el disseny i la part artística tenen una gran importància i també que els seus jocs i joguines estan fermament compromesos amb valors com la sostenibilitat mediambiental i social, la igualtat de gènere i el respecte a la diversitat. Per això Londji no només aposta per la producció de proximitat, sinó per una manera de treballar basada en l’autogestió o la distribució en punts de venda propers a la seva filosofia, “evitant grans plataformes multinacionals que tots tenim al cap”. L’empresa recorda que Catalunya té una llarga tradició en joguina de qualitat i valora que estiguin “sorgint noves marques que aporten la seva empremta personal” i noves generacions de pares amb “més interès per oferir joguines de qualitat i una consciència pels materials, l’origen i els valors que transmeten les joguines”. Troben a faltar, però, “espais a un preu raonable perquè les empreses que comencen puguin establir-se i crear llocs de treball” i canvis legislatius per “poder protegir la creació de manera senzilla, assequible i global”. “La dificultats per reclamar i el fet que la protecció dels dissenys i les creacions artístiques sigui cara i limitada fa que grans companyies sense cap escrúpol s’aprofitin de la feina d’altres empreses creatives perquè saben que gairebé no tindran conseqüències”, lamenten des de Londji.

Moltes de les propostes empresarials de proximitat sorgides els darrers anys en aquest sector han estat impulsades per persones alienes al món del joc i la joguina que en convertir-se en pares i mares han mirat el món amb uns altres ulls, i una de les conseqüències ha estat un canvi de rumb professional. És el cas de Grapat, una de les joves companyies catalanes més exitoses del moment. Els Estats Units, el Japó, les Filipines, Austràlia, Sud-Àfrica o Xile són només alguns dels mercats on ha seduït el seu material de joc, peces soltes per al joc no estructurat fetes a l’Alt Empordà. Casiana Monczar i Jordi Soler van començar a fabricar-les a les golfes de casa seva i set anys després exporten a una seixantena de països i donen feina a més de trenta persones. La vida d’aquesta parella va fer un tomb quan va néixer la seva filla Lola. Es van adonar que amb el seu enginy era capaç de convertir els objectes quotidians en el que volia i necessitava en cada moment.

sense instruccions

“La nostra obsessió és fer material sense instruccions i sense límits perquè el nen pugui connectar amb la seva necessitat interna”, explica Monczar, que creu que el deure dels pares és “protegir el moment sagrat del joc sense interferir, només observant i estant present”. En sintonia amb aquesta visió, Grapat vol facilitar “una educació lliure i respectuosa plena d’estones de joc obertes i lliures”. L’empresa gironina té una forta consciència ambiental, per això treballa amb fusta procedent de boscos sostenibles i fa servir colorants a base d’aigua i no tòxics, entre d’altres. Cada peça està tenyida a mà, ja que tot i que el projecte ha crescut molt, no vol perdre la seva essència “familiar i d’autor”. Com la resta d’empreses del sector, està notant amb força l’empobriment dels consumidors per culpa de la inflació i també l’encariment del transport i les matèries primeres, però Monczar ho té clar: “No venem joguines només per guanyar-nos la vida, sinó que tenim un important compromís social. Volem que la gent pugui accedir a la nostra proposta, i potser és cert que si regales quinze joguines, un joc nostre et pot semblar car, però per a mi el gran canvi és entendre que un nen no necessita quinze joguines, sinó una o dues de qualitat.”

Tot i que no tenen res a veure ni en filosofia ni en materials, també la proposta de l’empresa Magic Box ha tingut molt ressò en els últims anys. Són els pares dels populars Superthings, ninotets de plàstic tou de tres centímetres inspirats en objectes quotidians que es venen en bossetes sorpresa, entre altres formats. Amb més de vint-i-cinc anys d’història, la també creadora de marques com T-Racers, Kookyloos i Baby Cool  fabrica a la Xina, però a Sant Cugat hi té el centre de decisió, disseny i recerca. Entre Catalunya i les oficines internacionals (distribueix a tot Europa), suma noranta treballadors. 

Una de les demandes reiterades del sector és que s’entengui la seva importància i se li doni el suport que necessita. Com explica Florenci Verbon, vicepresident d’AEFJ, la patronal creu que la indústria ha de complir una legislació massa exigent –“hi ha lleis i burocràcies que sobrepassen la ciència, per posar només un exemple, el botó d’una nina ha de complir mil normes més que el de la camisa del nen o nena que hi juga”– i el gran problema és que no es controlen prou les importacions, i les companyies europees no competeixen en igualtat de condicions amb empreses de fora que no s’han sotmès a les mateixes regles i que, per tant, no tenen els mateixos costos. L’associació de fabricants també ha fet nombroses reunions amb el govern espanyol per reclamar un IVA reduït per al sector. Per pressionar i també per donar visibilitat al debat, Joaquim Dorca, director de l’editorial amb seu a Barcelona Devir, va impulsar l’any passat una campanya a Change.org per demanar que els jocs de taula siguin considerats productes culturals a l’Estat espanyol, la qual cosa no només permetria rebaixar-ne l’IVA del 21 al 4%, sinó també accedir a ajudes per acudir a fires internacionals i facilitar així que els autors de casa nostra puguin anar a presentar les seves novetats als mercats estrangers.  “No seria bo que l’administració donés subvencions a les empreses directament perquè el que fa és convertir-les en dependents, però sí que crec en aquest altre tipus d’ajudes perquè s’estan invertint molts diners en start-ups de videojocs que tenen una volatilitat extrema i, en canvi, els autors catalans o espanyols que volen anar als Estats Units a presentar les seves novetats han de posar de la seva butxaca 3.000 o 4.000 euros.”

Creadora de jocs tan coneguts com Sushi Go!, Dixit, Polilla Tramposa, Carcassone i el supervendes Catan, Devir fabrica el 80% de la seva producció a Europa i és la primera editorial de jocs en català: d’un total de 300 en cartera en té 70 en català, la qual cosa representa el 70% de tot el mercat– tot i que Dorca desitjaria més campanyes públiques per conscienciar els consumidors, perquè “tothom diu que vol jocs en català i després no tenen paciència per esperar la versió en aquesta llengua”. També seria bo que escoles, ludoteques i biblioteques tinguessin una bona oferta de jocs en català per així “incentivar la resta d’editorials”. Dorca està actualment liderant la creació d’un lobby en l’àmbit europeu per elevar al Parlament Europeu la demanda de considerar productes culturals els jocs de taula. “La intenció és unir editors, fabricants i distribuïdors perquè serà una normativa europea o no serà”, avança el director de Devir, que reflexiona: “Un llibre sense cap mena d’interès té un 4% d’IVA senzillament pel seu format, perquè ens recorda que la literatura universal del segle XIX i XX era la manera d’accedir a la cultura, però avui dia s’hi accedeix de formes molt diferents i la indústria del joc i la joguina, que són cultura, està subvencionant la seva competència i això no és just.”