UNA VERITABLE CRISI D’ESTAT

Mal­grat la reso­lució de dar­rera hora, en què s’ha acor­dat la reno­vació del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal després de 198 dies amb el man­dat cadu­cat d’alguns dels seus mem­bres, el xoc que es va des­fer­mar el 14 de desem­bre ha posat de mani­fest, nova­ment, el poder il·limi­tat de l’alt tri­bu­nal i la crisi del règim del 78. De fet, des de molt abans que esclatés aquest epi­sodi, el Tri­bu­nal ha vis­cut immers en una deriva auto­ritària, amb exem­ples ben nota­bles en el cas de Cata­lu­nya, com ara la sentència con­tra l’Esta­tut que havien apro­vat el Par­la­ment i el Congrés (per bé que amb reta­lla­des) i que havia vali­dat la ciu­ta­da­nia, però que el Cons­ti­tu­ci­o­nal va dei­xar ferit de mort. A banda d’aquest cas, en els dar­rers anys el Par­la­ment de Cata­lu­nya ha estat víctima d’aquesta ingerència de manera rei­te­rada, ja sigui amb les lleis de des­con­nexió el 2017, impe­dint la inves­ti­dura de Puig­de­mont l’any següent o bé adver­tint les meses del Par­la­ment per haver permès debats sobre la monar­quia o l’auto­de­ter­mi­nació.

En aquesta ocasió, però, l’objec­tiu va ser el Congrés dels Dipu­tats, amb la para­lit­zació del procés legis­la­tiu al vol­tant d’unes esme­nes que afec­ta­ven el mateix Cons­ti­tu­ci­o­nal. Des de les files pro­gres­si­ves es va posar el crit al cel; però, tal com va indi­car el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont, “alguns dels que plo­ren ara lla­vors aplau­dien”. En rea­li­tat, es tracta d’una deriva de la qual el mateix PSOE ha estat pro­ta­go­nista, amb con­tra­re­for­mes com ara la de l’arti­cle 135 o la impo­sició de l’arti­cle 155 per sus­pen­dre l’auto­no­mia cata­lana. Fins i tot ara, apro­fi­tant la reforma del delicte de sedició, s’han alçat veus que han denun­ciat que l’ampli­ació dels supo­sats delic­tes de “desor­dres públics agreu­jats” pot com­por­tar una amenaça a l’exer­cici dels drets fona­men­tals de lli­ber­tat d’expressió i mani­fes­tació. Sigui com sigui, la crisi ins­ti­tu­ci­o­nal està ser­vida.