UNA NOVA GUERRA

El 24 de febrer, Vladímir Putin, va anun­ciar una “ope­ració mili­tar espe­cial” a Ucraïna. El pre­si­dent rus va jus­ti­fi­car la invasió per la neces­si­tat de “des­mi­li­ta­rit­zar” i “des­na­zi­fi­car” el país; però també va apel·lar al pas­sat comú, al des­mem­bra­ment de l’URSS i a la influència crei­xent de l’OTAN. En qual­se­vol cas, poques hores després d’aquest anunci, tro­pes rus­ses van cre­uar la fron­tera men­tre es mul­ti­pli­ca­ven els bom­bar­de­jos a les prin­ci­pals ciu­tats del país, inclo­ses Kíiv i Khàrkiv, i s’ocu­pava la cen­tral nuclear de Txernòbil. Rússia també va acon­se­guir con­tro­lar en poc temps la cen­tral nuclear més gran d’Europa, emplaçada a Zaporíjia. Un pro­jec­til va impac­tar en un edi­fici pro­per en unes de les uni­tats del reac­tor de la cen­tral i va pro­vo­car un incendi, un fet que va man­te­nir en alarma la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

El pre­si­dent d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va res­pon­dre a l’atac rus de manera imme­di­ata i va orde­nar una mobi­lit­zació gene­ral per “garan­tir la defensa de l’Estat, man­te­nir la pre­pa­ració per al com­bat i la mobi­lit­zació de les for­ces arma­des d’Ucraïna i altres for­ma­ci­ons mili­tars”. Els pri­mers dies, les tro­pes rus­ses van avançar amb una certa rapi­desa des del nord i feia la impressió que l’encer­cla­ment i la cai­guda de la capi­tal seria qüestió hores. Però els pro­ble­mes logístics i la resistència ferotge van fer que a finals de maig i prin­ci­pis d’abril el govern de Mos­cou renunciés a ocu­par la capi­tal davant la quan­ti­tat de pèrdues huma­nes i mate­ri­als que acu­mu­lava. L’exèrcit rus també es va reti­rar dels vol­tants de Khàrkiv, la segona ciu­tat més impor­tant del país, però va man­te­nir Izium, con­si­de­rada la porta d’entrada al Don­bass. La invasió russa ha dei­xat un ras­tre de des­trucció, ha obli­gat a fugir mili­ons de per­so­nes i ha pro­vo­cat milers de morts, gai­rebé 7.000 segons les xifres de l’ONU.