Un any de llums i ombres

La ruta de la seda evoca una època de la història en què Àsia era el centre del comerç mundial. Durant més de mil cinc-cents anys, la dinastia Han de la Xina va dominar el comerç entre l’Àsia oriental i Europa, exportant béns, idees i, sobretot, cultures. La seva imatge es fa servir actualment pel Partit Comunista Xinès per invocar el “lloc legítim” de la Xina com a poder capdavanter en l’àmbit global, d’avantguarda i basat en el mutu benefici, en lloc de la conquesta com a mitjà per aconseguir influència. És per això que durant l’últim centenni, el Partit Comunista s’ha centrat a generar riquesa no només en l’àmbit domèstic, sinó també en l’internacional, per tal de generar una imatge benèvola del país i promoure el seu creixement i reconeixement global, i l’estabilitat i prosperitat domèstica.

La covid ha liquidat aquesta estratègia. Entrant al 2023, la Xina es troba immersa en una crisi interna d’arrel sanitària, però que s’estén a totes les esferes de l’àmbit econòmic i social. L’any nou ens pinta una imatge de caos, inestabilitat, crisi i trastorn a la Xina que té tot el potencial per estendre’s arreu del sud-est asiàtic. Per començar, en l’àmbit domèstic, després de les protestes més evidents i amenaçadores contra Xi Jinping i la seva política de zero covid, la Xina ha entrat en un procés de desconfinament erràtic, sense haver preparat estoc de vacunes anti-covid –que Xi encara rebutja importar d’Occident tot i que s’ha demostrat que són més efectives– i amb un índex de vacunació alarmantment baix entre la població de més edat i una oferta hospitalària relativament baixa en relació amb la seva població. Es prediu que més d’un milió de xinesos moriran a causa de la covid durant aquest any que hem encetat; més de 250 milions se’n van contagiar entre l’1 i el 20 de desembre, i els serveis funeraris sembla que estan col·lapsats, tot i la negació del règim d’aquestes dades. Això està generant tensions domèstiques imprevisibles i amenaça l’estabilitat social d’un país amb una economia seriosament perjudicada després de tres anys de polítiques de confinament i aïllament del món exterior.

La gran incògnita del 2023 és quina serà l’estratègia del Partit Comunista per mantenir la legitimitat i l’adhesió de la població xinesa un cop sigui obvi que no pot mantenir la promesa, o el pacte no escrit, de prosperitat, creixement i estabilitat que ha fonamentat el seu lideratge des del 1978. Una possibilitat, gens menyspreable, la trobem als llibres d’història, ja que, com diuen, tot i que no es repeteix, la història sempre rima: una guerra. Contra qui? Evidentment, contra Taiwan, el fitó anhelat de la Xina. Un atac contra Taiwan per retornar-lo a la “pàtria mare” i aconseguir la reunificació de la Xina després de la guerra civil entre 1927-1949 en què el Partit Comunista de Mao va aconseguir el control del país, no només situaria Xi Jinping al panteó de líders comunistes xinesos i li atorgaria una pàgina inesborrable en la història de la Xina, sinó que, a curt termini, generaria l’anomenat l’efecte rally round the flag (efecte de la manifestació al voltant de la bandera). És a dir, actuaria com a font de sentiment patriòtic i nacionalista, i aparcaria al fons el malestar contra el lideratge xinès per la seva mala gestió de la política de desconfinament.

La segona variable que apunta cap a la possibilitat d’aquest atac és el nou lideratge escollit en l’últim congrés del Partit Comunista l’octubre del 2022, en què no només Xi Jinping va aconseguir un tercer mandat com a líder suprem, sinó que va col·locar els seus aliats més acèrrims en totes i cadascuna de les posicions clau al capdavant del país. Tot i ser una font de seguretat, força i poder per a Xi, això s’afegeix a la inseguretat econòmica i política de la Xina, ja que aquestes figures són evidentment les més lleials a Xi, però no necessàriament les més preparades per governar l’economia del país en un moment de crisi i reajustament profund del seu model de creixement i de gestió econòmica. Ja des del passat mandat, Xi promou una recentralització de control i poder en mans del govern i no en mans d’emprenedors i empreses privades, que abans representava el model de “capitalisme d’estat” abanderat per la Xina com a model d’èxit, superior al capitalisme liberal de les democràcies occidentals. El patriotisme del nou lideratge i la seva preparació escassa en matèria de gestió econòmica fan pensar que la possibilitat d’una invasió de Taiwan com a cap de turc de la crisi domèstica és més probable que mai.

Tot això tindrà conseqüències inevitables en l’àmbit global, però sobretot per als veïns de la Xina al sud-est asiàtic. Les seves economies estan considerablement lligades a la fortuna de l’economia xinesa, tant pel que fa al comerç i la inversió, com pel fet que la Xina és el principal creditor de la majoria d’aquests països. Des del 2013, la Xina ha ressuscitat la noció de la ruta de la seda per retornar la centralitat de què gaudia fins al segle XIV i així el seu estatus com a superpoder mundial. Això s’ha materialitzat en un macroprojecte d’infraestructures a partir del qual la Xina subvenciona a través de préstecs grans projectes infraestructurals arreu d’Àsia i Europa, dels quals els seus veïns més pròxims han estat els principals receptors. En perspectiva, la Xina ha estat acusada de fer diplomàcia de “trampa de deute”, és a dir, que certs països s’han endeutat tant amb el gegant asiàtic que ara els té sota el seu absolut control, ja que és impossible que puguin retornar el deute incorregut i fàcilment els podria deixar en la bancarrota. Aquesta situació era més o menys sostenible amb una Xina que no necessitava aquests diners, en època de vaques grasses, però és una font d’inestabilitat i suspicàcia amb una Xina en crisi i, potencialment, en guerra.

El 2023, no obstant això, la Xina es tornarà a obrir al món. Això es traduirà en un gran augment del turisme xinès arreu, d’una població que fa tres anys que no viatja i que gairebé no es mou de casa o del seu poble o ciutat. El gran repte serà per als països receptors d’aquesta demanda, que hauran de gestionar la seva arribada evitant col·lapses i danys. Una conseqüència col·lateral d’aquesta obertura per a la Xina serà l’augment potencial de joves que emigrin, és a dir, una fuga de talent notable i que agreujaria encara més la recuperació i el creixement a llarg termini del país, que ja es troba en una crisi demogràfica a causa de les dècades en què va estar vigent la política del fill únic.

L’altra cara d’aquesta obertura al món és la diplomàtica. D’una banda, ens trobarem amb una Xina amb més ganes de parlar i d’afrontar reptes globals que la dels últims tres anys. El setembre del 2022, Xi Jinping ja va començar a reprendre els viatges a l’estranger, a conferències i cimeres de líders mundials, com el G20 a Bali, Indonèsia, o la Cimera d’Estats Sino-Àrab a Riad, a l’Aràbia Saudita. Tot indica que Xi voldrà donar una imatge de normalitat a l’exterior i que, en un moment de crisi i vulnerabilitat interna, promourà els tractes bilaterals i multilaterals per a benefici domèstic, per exemple, per fer front a la crisi energètica, i per seguir promovent una imatge de lideratge compromès i responsable de la Xina com a poder mundial. Finalment, caldrà veure com evoluciona la posició xinesa vers la guerra d’Ucraïna, ja que, d’una banda manté la seva aliança amb Rússia, però de l’altra es veu perjudicada per les conseqüències de la mateixa guerra. El que és segur és que Xi ha pres notes de l’evolució de la guerra per tal de no cometre els mateixos errors a Taiwan i, és cert que, mentre tot Occident té la mirada i els esforços posats a ajudar Kiív i acabar aquesta guerra injusta, Xi té més marge de maniobra que mai. El 2023 ens brinda una Xina en crisi i a l’ofensiva, tot i que amb el desig d’obrir-se i cooperar després de tres anys de clausura. Esperem que l’any no es clogui amb més guerra i confrontació.