El clima, urgència per al 2023

En una de les seves darreres contribucions abans que la mort ens l’arravatés, l’amic i periodista, crític i compromès Josep Cabayol es feia una pregunta prou inquietant: “Totes i tots tenim consciència, més o menys intensa, que estem en guerra a Ucraïna. Però en tenim també que estem en guerra amb la natura, amb la biosfera, amb la vida?” Certament no som prou conscients que el temps s’acaba i que estem davant d’una crisi d’efectes irreversibles, tot i que encara hi ha molts polítics i lobbies industrials negacionistes malgrat les evidències que indiquen que ja ens trobem en una situació extrema.

De les crisis que han sacsejat el primer quart del segle XXI, no hi ha dubte que la de més llarg recorregut i conseqüències més profundes és la climàtica, que fa ja dècades que ha estat anunciada per científics i activistes climàtics. Una altra qüestió és si totes aquestes crisis tenen una arrel comuna: la crisi del sistema liberal associat a un capitalisme generador de desigualtats i depredador del medi ambient. En tot cas, del que no hi ha dubte és que se succeeixen els episodis de fenòmens meteorològics extrems (sequeres, pluges torrencials, huracans, tsunamis...) al mateix temps que vivim immersos en un univers d’escombraries tòxiques (plàstics, deixalles nuclears, residus contaminats als mars, als rius, a l’aire, etc.) i que l’escalfament global avança imparable com a conseqüència de l’efecte d’hivernacle provocat per l’abocament de CO2 (diòxid de carboni) a l’atmosfera –i d’altres gasos amb efecte d’hivernacle (metà, CH4; òxid de dinitrogen, N2O)– que resulten de l’ús de combustibles fòssils i de les activitats humanes. Així, de les 280 ppm (parts per milió) de CO2 a l’atmosfera del període preindustrial (1750) es passa a les 315 del 1958, a les 355 del 1992 i a les 410 del 2022. En suma, en pocs anys, podríem superar l’objectiu de l’Acord de París del 2015 amb què es va tancar la COP21 (Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), que preveia adoptar polítiques per limitar l’increment de la temperatura mitjana global de la Terra a 1,5 °C o, com a mínim, per sota de 2 °C respecte al període 1850-1900. Aquest increment és el límit per damunt del qual el canvi esdevé irreversible i la civilització podria abocar-se al col·lapse.

El 28 de febrer d’aquest any, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, Intergovernamental Panel on Climate Change), organisme internacional que depèn de les Nacions Unides creat el 1988 i del qual formen part més de 2.000 científics de 195 països, publicava el VI Informe sobre el Canvi Climàtic(https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg2/). La principal conclusió és que, des del 1850-1900 fins al 2011-2020, la temperatura mitjana global de la Terra ha pujat entre 1,09 °C i 1,20 °C. La més gran part d’aquest augment es deu a l’escalfament que s’ha anat produint de manera accelerada des del 2003-2012. Per tant, hi ha un 50% o més de probabilitats que l’escalfament global arribi a superar els 1,5 °C a curt termini. Aquest increment de l’escalfament global es relaciona directament amb l’activitat humana.

L’escalfament global s’ha traduït en l’increment de fenòmens meteorològics i climàtics extrems, de tal manera que, en darrera instància, l’activitat humana acaba afectant la natura, els ecosistemes –i, per tant, l’hàbitat i la vida de les diferents espècies d’animals i plantes–, les economies i, fins i tot, les condicions de vida de l’ésser humà, fet que dona lloc a fenòmens com les migracions climàtiques. Els efectes més evidents identificats en l’informe de l’IPCC són l’acidificació dels oceans, amb un impacte directe sobre la vida, els boscos d’algues i els ecosistemes marins; l’augment del nivell del mar i la pèrdua de terrenys costaners, i l’increment de la temperatura i la disminució de precipitacions en determinades regions del món, que provoquen dèficits en l’aigua de conreu i de boca i pèrdues i desplaçaments d’espècies cap a latituds més humides o zones més elevades i, en conseqüència, migracions climàtiques dels grups humans associats a les espècies o als conreus desplaçats o desapareguts. Paral·lelament, es constata la retirada de les glaceres i el desglaç del permagel (terres fins ara permanentment congelades). En suma, els esdeveniments meteorològics i climàtics extrems exposen milions de persones a una inseguretat alimentària i hídrica en molts llocs del món. I també cal afegir un efecte col·lateral gens negligible, ja que l’alteració dels ecosistemes afavoreix les transmissions zoonòtiques, com podria haver estat el cas del SARS-CoV-2.

Per contrarestar els efectes negatius del canvi climàtic i intentar revertir-los se celebren des del 1995 les COP, que tenen com a objectiu esmerçar recursos, sobretot dels països rics, per implementar mesures per reduir en un 5,2% les emissions a l’atmosfera de CO2 (el Protocol de Kyoto del 1997, ratificat finalment per 184 països) i evitar que l’escalfament global s’incrementi per damunt de 1,5 °C. Una causa que a hores d’ara sembla perduda, atès que no tots els països més contaminants (la Xina responsable el 2022 del 31% de les emissions de CO2; els Estats Units, del 14%; la Unió Europea, del 7,6%; l’Índia, del 7,2 %; Rússia, del 4,6%, i el Japó, del 3,2%) semblen disposats a sacrificar el creixement per reduir la contaminació, i també perquè alguns països depenen encara molt del carbó (el combustible fòssil més contaminant), els països en vies de desenvolupament acusen els més desenvolupats de ser els responsables de la contaminació acumulada durant dècades i de voler ara frenar el seu desenvolupament per tal d’evitar la contaminació i, finalment, perquè els països rics no semblen disposats a assumir els costos negatius del canvi climàtic que sovint afecten els països més pobres i menys contaminants.

En definitiva, l’única alternativa viable és una transició cap a una economia descarbonitzada i l’ús d’energies renovables. En aquest sentit, l’aprovació dels fons Next Generation EU i del pressupost plurianual (2021-2027) de la UE per un total d’1,8 bilions d’euros –un 30% dedicat a combatre el canvi climàtic i un 50% a la modernització de les economies, inclosa la transició climàtica– és el bon camí. Tanmateix, l’emergència climàtica no admet més dilatacions i l’ús d’algunes de les energies netes o renovables exigeix la disponibilitat de “terres rares”, la qual cosa planteja noves tensions geopolítiques, ja que la seva producció es concentrava el 2018 a la Xina (més del 70%), a Austràlia (12%) i als Estats Units (9%). Tampoc l’èxit recent dels investigadors del Lawrence Livermore National Laboratory de Califòrnia que el desembre aconseguien produir més energia de la que es va gastar en un experiment de fusió nuclear suposa una solució a mitjà termini, ja que encara s’està molt lluny de poder usar la fusió nuclear fora de les experiències de laboratori. Al contrari, la guerra d’Ucraïna comporta nous retrocessos en la lluita contra el canvi climàtic, en la mesura que obliga a reobrir mines de carbó.

En fi, el 2022 ha estat l’any més càlid –i probablement un dels més secs– a Catalunya des que hi ha registres. Com s’explica al documental 50 °C, de Sicom TV(https://www.youtube.com/watch?v=v_9CKynXKGI), “la temperatura ja és 1,8 °C més alta que abans del període preindustrial i puja cada decenni 0,7 dècimes de grau [...]” A més: “La previsió ens indica un augment de 3 °C en menys de vint anys. La projecció d’aquesta dada suposa temperatures de 50 °C a les comarques de la Catalunya Central i a la Plana de Lleida, i segons afirma Francisco Doblas, director del Centre de la Terra del Super Computing Center de Barcelona, afectaria la humitat que conserven els sòls, és a dir, la humitat que permet a les plantes créixer. Quan augmentin les temperatures [...] encara que no canviï el règim de precipitacions, suposarà que hi haurà menys aigua disponible perquè s’incrementarà també l’evaporació. Això impediria a les plantes créixer. Si passés a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrible”. Seria un error imperdonable ignorar el crit de les generacions més joves, que són les més conscienciades sobre la necessitat de lluitar de forma decidida contra el canvi climàtic. Potser ja no som a temps de fer marxa enrere, però sí, com assenyala Pol Bargués-Pedreny, de “derrotar l’escepticisme, l’apatia i el nihilisme actuals”: “Els moviments pel clima estan liderats per noves generacions de joves que desafien l’escepticisme. Els qui no tenen futur, el reclamen.”