Un any de clarobscurs
Àfrica, amb una població de més de 1.400 milions d’habitants, enceta un 2023 agitat alhora que esperançador. El continent, que té una població molt jove, amb una mitjana d’edat que no supera els 20 anys, viu una etapa entre la consolidació de noves tendències sociopolítiques i l’aferrament a vells fantasmes d’una cultura política en la qual encara predomina massa el paper de les forces armades.
Des de l’inici d’aquesta dècada, els cops d’estat militars s’han anat multiplicant entre els països africans, especialment a l’Àfrica occidental, on se n’han registrat més de dos terços: fins a sis intervencions militars. Aquestes accions militars posen sobre la taula deficiències històriques persistents dels països africans, des de la fallida dels estats com a institucions fins a la facilitat que troba la comunitat internacional per a l’intrusisme en els afers interns, sovint animada per les oportunitats de sostraccions de minerals en aquests territoris. En aquest context, el 2023 suposa un repte com a any de traspassos de poder a mans de la societat civil o, si més no, com a inici de processos de transició.
Tanmateix, el passat mes de novembre, a Etiòpia es va aconseguir frenar el camí de les armes amb un acord de pau i un compromís de desarmament supervisat per la Unió Africana (UA), amb la qual cosa es va posar fi a una guerra civil que ja durava dos anys i que s’ha emportat la vida de milers de persones. Aquest pas ha estat tota una fita no només per al govern del país i el Front Popular d’Alliberament de Tigre (TPLF), sinó també per a la UA i altres organitzacions multilaterals del continent, que en un context de qüestionament de la seva eficàcia s’han vist reforçades per encarar les tensions i els conflictes politicomilitars que segueixen assetjant el continent en aquest inici d’any.
En el terreny geopolític, el 2023 pot ser l’any d’afermament d’una tendència ressuscitada del panafricanisme inicial de l’era postcolonial, i que es resumeix en l’enfrontament directe a les exmetròpolis d’Occident, no només en la dialèctica, sinó també en les accions. Aquesta tendència es concreta en diversos fronts: des del cas de Mali, que ha expulsat tota presència de soldats francesos del seu territori, fins a l’encarament del Marroc amb Espanya, que ha obligat el país peninsular a canviar la seva posició sobre el Sàhara, sense oblidar la recent prohibició del govern de Zimbàbue de tota exportació de liti no processat o “beneficiós per als zimbabuesos”. En un context de disminució creixent de la qualitat de les relacions multilaterals, aquesta renovació del panafricanisme més confrontatiu està sent tot un actiu per al reconeixement mutu entre els països africans entorn a les visions i esforços compartits en aquesta línia, amb un resultat encara molt incert a causa de la falta de plantejament d’objectius o accions conjunts.
En efecte, aquest allunyament dels països africans de les visions i directives dels països occidentals en els últims anys, a favor d’una autonomia esbiaixada en pro d’altres potències mundials –la Xina i Rússia– que funcionen com a règims amb democràcies sui generis en la línia dels estats africans, denota no només l’esgotament de les relacions històriques amb Occident, sinó també el qüestionament del model de democràcies exportat per aquestes potències com a norma a seguir.
En aquest sentit, aquest nou any pot ser clau per comprovar en quina direcció es dirigeix el multilateralisme dels països africans amb la resta del món: si cap a Occident o cap a Orient. Davant d’aquest panorama, s’han anat multiplicant els fòrums dels països occidentals amb Àfrica: l’octubre del 2021 va tenir lloc la cimera Àfrica-França, amb un canvi de plantejament a favor de trobades menys formals entre el govern francès i la societat civil africana; en la mateixa línia, el mes de desembre passat es va celebrar la cimera de líders EUA-Àfrica, en què Joe Biden va destacar la necessitat d’apropar els països africans a un “compromís global amb la democràcia i els drets humans”, i va arribar fins i tot a oferir el suport dels Estats Units en la inclusió de la UA com a membre permanent del G20.
I això no és tot, ja que aquest any s’han de celebrar dues cimeres més d’aquest tipus: la convenció d’Afers Canada-Àfrica, a l’estiu a Montreal, suposarà una trobada al més alt nivell entre líders i empresaris del comerç internacional amb l’objectiu “d’examinar les oportunitats de negocis” entre els actors convidats; en segon lloc, en el cas d’Estat espanyol aquest 2023 es culmina l’agenda del Focus Àfrica 2023, que ha de suposar el moment per valorar el grau de compliment dels compromisos acordats l’any 2019, i entre els quals destaca per a aquest exercici la celebració de l’Any Cultural d’Àfrica a Estat espanyol. Aquestes cimeres reflecteixen un cert pànic entre els socis occidentals tradicionals, que veuen com Rússia i, sobretot, la Xina van multiplicant els acords bilaterals amb els països africans, amb una llista de compromisos d’execució considerable per a aquest 2023, especialment en el terreny empresarial, de la construcció i de la seguretat.
Respecte al panorama econòmic, tot i que Àfrica no ha patit en la mateixa proporció que els països occidentals els mals que més han afectat el creixement econòmic mundial –la covid i la invasió russa d’Ucraïna– sí que se n’han ressentit els països amb les economies més consolidades i dependents d’Occident. Tot i així, els pols de creixement del continent, és a dir els països del Magreb juntament amb Sud-àfrica i Nigèria, tenen una projecció de creixement del seu PIB per a aquest 2023 per sobre del 2,5% de mitjana, segons dades del Banc Mundial.
No obstant això, aquest creixement econòmic mira de reüll els efectes del canvi climàtic, que ja estan assetjant les zones més desfavorides del continent africà, i és que els països africans es veuen privats cada any d’entre el 5 i el 15% del seu creixement per aquest fet. En aquest sentit, la celebració de la COP27 a Egipte el mes de novembre passat va aportar un nou bri d’esperança, amb l’aprovació de l’acord sobre el fons de “pèrdues i danys” per als països més afectats pels efectes del canvi climàtic, entre els quals destaquen els països africans. Aquest acord s’haurà de concretar aquest 2023 en la COP28, a través d’un “comitè de transició” que farà recomanacions sobre com fer realitat els diferents fons de finançament promesos pels països que més han contribuït a detonar la crisi climàtica.
En el camp sociocultural, Àfrica té cada cop més lloc en l’escena internacional. Amb la presència creixent de les xarxes socials a Àfrica, en els últims anys els èxits musicals del continent s’han anat convertint en èxits globals, i cantants com el sud-africà Master KG, els nigerians Burna Boy i Rema –que enguany actuarà al Primavera Sound– han accelerat aquesta tendència. Així mateix, la normalització de la moda africana feta per modistes del continent a la gran pantalla ha anat atraient les mirades cap a aquests professionals, que han participat en cintes com Black Panther, de Marvel Studios, que té planificat desenvolupar més material sobre l’univers de Wakanda per a aquest any i els següents, i que ha d’ajudar a una major projecció de la feina d’aquests dissenyadors. Seguint amb el món cinèfil, les històries africanes explicades amb una perspectiva històrica van guanyant terreny, des de Mali Twist, estrenada a l’Estat espanyol aquest 2022, fins a la pel·lícula Tirailleurs, que s’estrenarà aquest 2023 i que explica la història dels fusellers senegalesos que es van veure obligats a participar a les files de França en la Gran Guerra. Per acabar, cal destacar la celebració de la Copa Africana de Nacions aquest estiu a la Costa d’Ivori, en què l’equip del Marroc participarà amb la moral i l’esperança renovada després de la gesta aconseguida en el mundial de Qatar.
Amb tot, aquest 2023 Àfrica afronta un any ple de reptes que les elits, però també, i per sobre de tot, la societat civil, han de resoldre escollint entre repetir errors del passat o aventurar-se a provar o a endinsar-se en noves tendències que allunyin vells fantasmes i que facin caminar cap a solucions més resolutives d’uns problemes i conflictes que ja duren massa.