Mateixa crisi, més intensitat

Sempre dic als meus estudiants que les ciències socials no serveixen per predir l’esdevenidor, però sí que ens ajuden a entendre el que acaba de passar i donen pistes sobre les tendències de futur. En aquest sentit, aquest article ofereix algunes reflexions sobre la situació a què s’enfrontarà l’Amèrica Llatina aquest 2023. Per fer-ho començo exposant la situació socioeconòmica de la regió per, posteriorment, reflexionar sobre la situació política i institucional dels diversos països, assenyalant tot allò que pot ser més crític.

Respecte de la situació socioeconòmica, cal indicar que la pandèmia de la covid-19 va suposar un increment de totes les tensions latents en la dècada anterior. La suma del poc dinamisme econòmic dels últims anys i el sotrac de la pandèmia han fet que els ingressos reals per capita de la regió siguin avui menors als del 2015, i que 22 milions de persones més es trobin al llindar de la pobresa, fet que ja suma 201 milions de persones (el 32%) que viuen en la precarietat. A la vegada, l’impacte de la crisi energètica i la guerra d’Ucraïna –que també s’ha fet sentir– han suposat una embranzida de la inflació, en què destaca, a més del desastre econòmic veneçolà, la xifra del 100% a l’Argentina. En aquest context, el creixement esperat per al 2023 difícilment arribarà a l’1,5%, i això vol dir que la productivitat dels països llatinoamericans no ha millorat des de fa dècades, malgrat que l’economia mundial és cada vegada més competitiva i exigent.

Aquesta realitat, en gran mesura, és fruit de la manca de capital humà i del fet que més de la meitat de la població no està inserida en l’economia formal, la qual cosa suposa una dificultat afegida a la minsa capacitat fiscal de l’estat. Un estat que arreu de la regió té grans mancances, tantes que sovint no pot ni garantir la integritat física dels seus habitants. Una mostra fefaent de tot això és que Veneçuela, Hondures, Mèxic, el Salvador i Guatemala es troben en el top ten del rànquing de països del món amb més homicidis violents sense guerra declarada.

De tot el que he exposat, se’n deriva que la situació política i institucional dels països del subcontinent sigui molt tensa i inestable. Deixant de banda els casos de Veneçuela, Cuba i Nicaragua, on no hi ha eleccions competitives i l’oposició està exclosa, i també els de Guatemala, Hondures, el Salvador, el Paraguai i el Perú, on els règims estan en un procés de desdemocratització, la situació de la resta dels països tampoc es preveu plàcida.

Hi ha tres indicadors que fan palès el descontentament polític que regna a l’Amèrica Llatina: el primer és la poca confiança que la ciutadania té en les institucions democràtiques, que ha caigut any rere any des de fa una dècada; el segon, l’increment i l’extensió de les protestes, el malestar i les mobilitzacions arreu del continent, fet que suposa la incapacitat de les institucions de canalitzar el conflicte, i el tercer indicador és que en les últimes eleccions celebrades en cadascun dels països des del 2016 sempre ha guanyat l’opció opositora. Això darrer és el que ha passat amb les victòries de Lula al Brasil, Petro a Colòmbia i Boric a Xile, un fet que tant es pot interpretar com l’inici d’una onada progressista com la simple coincidència d’un vot de rebuig a les propostes reaccionàries de Jair Bolsonaro, Rodolfo Henández i José A. Kast. En aquest sentit és més correcte parlar d’un vot de càstig permanent que no pas un “gir a l’esquerra”. A més, si s’observa amb detall la correlació de forces presents en aquests tres països és fàcil adonar-se de l’extrema debilitat dels nous governs, que no tindran el suport dels poders legislatius respectius ni el beneplàcit dels poders fàctics. Per això aquest 2023 caldrà veure com avança la tercera administració de Lula en un context de crisi econòmica i enmig de pactes i equilibris amb forces de centredreta, a la vegada que haurà de fer front a l’oposició frontal dels bolsonaristes. També s’haurà d’estar atent a com Petro pot impulsar la desmobilització definitiva de les forces irregulars que encara hi ha a Colòmbia i fer valdre les seves promeses de govern, i de veure com Boric pot tornar a liderar una iniciativa progressista a Xile després de la derrota encaixada en el referèndum constitucional que impulsava.

Però més enllà dels casos esmentats, cal referir-se també a altres països que poden ser (més per mal que per bé) notícia. Un d’aquests països és el Perú, que viu en una crisi d’ingovernabilitat permanent des de fa dècades, i que amb l’elecció i caiguda de l’avui ja expresident Pedro Castillo obre un nou episodi de caos i inestabilitat. Després que hagin passat sis persones per la presidència de la república des del 2016 fins avui, ara la reté (per primera vegada en la història del país) una dona, Dina Boluarte, qui va ser la vicepresidenta de Castillo i qui intenta governar sense comptar amb el suport del poder legislatiu ni dels poders fàctics. Però Boluarte no només té en contra aquells que van fer impossible el govern del seu excap, sinó que també s’ha d’enfrontar als milers d’activistes i camperols que han sortit al carrer per protestar malgrat l’estat d’excepció. En mig d’aquest enfrontament, que ja s’ha cobrat desenes de vides, no queda gens clar quina pot ser la sortida política més raonable. Hi ha qui preveu un avançament electoral aquest any 2023, però tampoc queda clar que una nova convocatòria suposi una millora de la situació política. La inexistència d’un sistema de partits consistent i el desprestigi de les institucions i de la classe política són un mal averany.

Una altra zona calenta que cal tenir en compte és la de Mèxic i els seus veïns centreamericans de l’anomenat Triangle Nord (Guatemala, el Salvador i Hondures). Als quatre països en qüestió regna la violència i la impunitat dels càrtels del narcotràfic. En el cas mexicà, malgrat la popularitat del mandatari Manuel López Obrador, és preocupant per la incapacitat que té el govern de posar fi a l’onada d’inseguretat i crim que assola el país. Però, a més d’aquesta xacra, Mèxic també destaca per la creixent polarització política entre els simpatitzants i els detractors de l’actual president que, amb un estil personalista i poc conciliador, està fent reformes institucionals que poden condicionar la legitimitat de les eleccions que s’han de celebrar l’any 2024. Pel que fa el cas de les repúbliques del Triangle Nord, més enllà de l’epidèmia d’inseguretat, destaca la involució democràtica del Salvador sota el domini de Nayib Bukele, que governa a cop de Twitter. També a Guatemala, pendent d’una nova convocatòria electoral el 25 de juny del 2023, l’actual administració d’Alejandro Giammattei ha suposat una involució pel que fa als drets i les llibertats. Dels tres països centreamericans, el cas d’Hondures és el que ofereix més incògnites, ja que l’arribada a la presidència de Xiomara Castro, muller de l’expresident derrocat José Manuel Zelaya, suposa una petita esperança. Per cert, a la mateixa regió, un xic més al sud, cal esmentar el cas de Costa Rica, que si bé sempre ha representat un model d’estabilitat i cohesió social, amb l’arribada de l’outsider Rodrigo Chaves tot fa pensar en un procés de desinstitucionalització i crisi desconegut fins ara.

Però més enllà de tot el que he exposat, les possibles bombes de rellotgeria que poden esclatar aquest any 2023 són les que s’amaguen en els règims que no permeten canalitzar el malestar dels ciutadans a través d’institucions democràtiques. Això és el que passa a Nicaragua, Veneçuela i Cuba. El fet que Nicaragua, des del 2018, s’hagi convertit en un règim obertament autoritari i patrimonial de bracet del tàndem que formen Daniel Ortega i la seva dona, Rosario Murillo, fa impossible canalitzar qualsevol crisi política i, per tant, una petita espurna pot posar en risc tot el sistema. Una situació semblant pot ocórrer a Veneçuela, on el govern de Maduro sobreviu gràcies a la repressió i la fugida a l’estranger d’opositors i de centenars de milers de ciutadans. El cas de Cuba, com sempre, és excepcional, i ningú pot saber si la paupèrrima situació que viuen els habitants de l’illa serà viscuda amb estoïcisme fatalista un any més, o si tot es pot ensorrar.

De tota manera, el país més castigat de l’Amèrica Llatina és Haití. Després de dècades de terratrèmols, magnicidis, disturbis i col·lapses, aquest 2023 l’Organització de les Nacions Unides ha autoritzat una nova missió internacional d’assistència humanitària per intervenir i administrar aquest estat fallit, que, en cada nova crisi, fa tremolar la veïna República Dominicana. L’arribada i el desplegament d’aquesta missió a Port-au-Prince serà un dels reptes més rellevants del sistema internacional a la regió.

Finalment, no puc acabar l’article sense assenyalar que també poden ser notícia dos països més, si bé no queda clar quina serà la seva intensitat mediàtica. Un és Bolívia, on hi ha un conflicte polític que enfronta l’expresident Evo Morales amb l’actual mandatari, Luis Arce, ambdós del mateix partit, però cada vegada més distanciats. L’altre és l’Argentina, que celebrarà eleccions primàries a l’agost, presidencials i legislatives a l’octubre i, si hi ha segona volta, també al novembre. A l’Argentina, avui dia, ningú sap quins seran els candidats que s’enfrontaran per aconseguir la presidència, però el que sí que és clar és que el peronisme està dividit entre la figura de l’actual president, Alberto Fernández, i la vicepresidenta Cristina Kirchner, que ha pres una nova notorietat després d’un intent d’assassinat frustrat i d’una condemna judicial en ferm. L’Argentina, com una metàfora del subcontinent, ha guanyat un mundial de futbol mentre tot s’ensorra.

Per acabar he de dir que no he fet cap esment a Belize, l’Equador, la Guaiana, Panamà, Surinam, l’Uruguai, ni a les petites Antilles perquè ara mateix no estan en el focus mediàtic, però com he dit a l’inici, hi podrien succeir esdeveniments rellevants que ara mateix ni sospitem.