Amèrica del Nord: l’equilibri (in)constant

El 2023 serà l’any en què es defineixi el futur polític de Donald Trump. Malgrat que va anunciar la seva candidatura presidencial 15 de novembre, l’expresident republicà afronta no pocs processos que poden entorpir les seves aspiracions polítiques.

Després d’haver-se negat a reconèixer els resultats de les eleccions presidencials del 2020, i d’haver intentat revertir-los amb coaccions a càrrecs estatals i federals sense èxit, Trump va acabar incitant els seus seguidors a dirigir-se al Capitoli el 6 de gener del 2021, quan l’òrgan legislatiu, en un tràmit que sol ser una mera formalitat, es disposava a comptar els vots del col·legi electoral i a certificar, així, la victòria de Joe Biden i del partit demòcrata.

Aquests fets van acabar en el conegut assalt al Capitoli, en què van morir cinc persones. Precisament, el comitè de la Cambra de Representats que investiga aquests fets va votar unànimement, el 19 de desembre, recomanar al Departament de Justícia el processament penal de Trump, acusant-lo dels càrrecs d’obstrucció de procediment oficial, conspiració per emetre fals testimoni i per defraudar els Estats Units i per incitar i donar suport a una insurrecció.

Sobre aquesta última acusació rau la resposta a la pregunta “què passarà amb Trump?”. L’informe final d’aquest comitè, publicat el dimarts 22 de desembre, inclou fins a onze recomanacions, una de les quals afecta greument les aspiracions de l’expresident: que s’implementi la catorzena esmena de la Constitució, la qual preveu que es prohibeixi ostentar un càrrec electe a aquelles persones que hagin participat en una insurrecció o ajudat enemics dels Estats Units. Bàsicament, recomanen que Trump no es pugui tornar a presentar a unes eleccions presidencials.

I és que, de cara a les eleccions presidencials del novembre del 2024, de moment l’única certesa és que Donald Trump ha anunciat la seva candidatura. Per aquesta raó, el desenvolupament d’una possible causa judicial en contra seva o l’aplicació de les recomanacions del comitè poden ser determinants per al futur no només de Trump, sinó també del partit republicà, que sembla que no té un altre candidat presidenciable i que, a hores d’ara, gira al voltant dels desitjos i impulsos del candidat expresident. I, per què no, també el futur de la resta de mortals, que ja fa anys que vivim el panorama electoral dels Estats Units, entre candidatures, primàries, campanya i nits electorals que duren dies, com si fos el de casa nostra.

En les eleccions de mig de mandat del 8 de novembre, els demòcrates van obtenir un resultat millor del que s’esperaven, ja que les mid-term solen castigar el partit que ostenta la presidència. Així, han conservat la majoria al Senat –amb una emocionant foto finish a Georgia, on el guanyador es va decidir en una segona volta al desembre, amb una victòria demòcrata–, però han perdut la Cambra de Representants, on hi haurà una majoria republicana. Fins ara, els demòcrates tenien el control del poder legislatiu, tot i que no amb pocs estira-i-arronsa i concessions a senadors demòcrates més conservadors.

Així, doncs, l’agenda legislativa de Biden es veurà afectada pels nous balanços de poder a Washington, i caldrà veure quines concessions es faran per tirar endavant els projectes dels darrers dos anys del seu mandat, amb una inflació galopant i amb la recessió tocant a la porta de les grans potències mundials i, sobretot, caldrà esbrinar quina voluntat de pacte i d’arribar a acords tenen realment els republicans.

Les tensions al bàndol republicà no són menors. El 3 de gener del 2023, en un imprevist canvi d’aliances a la nova Cambra de Representants, el senador californià Kevin McCarthy va perdre la votació com a speaker, fet que va forçant una segona volta per primer cop des del 1923 i per segon cop des de la guerra civil. Si bé la figura de portaveu de perfil conservador està assegurada, les desavinences a les files republicanes són més que evidents. Quina de les ànimes del partit republicà s’imposarà? La de partit d’ordre dels Bush, Cheney o Romney, o l’efervescent ala trumpista de Kari Lake, Taylor Green i Giuliani?

D’aquest precari equilibri en depenen mesures de summa importància per fer front al context socioeconòmic postpandèmic. Els resultats de les mid-term, i que no es donés la prevista “onada republicana” que auguraven algunes enquestes, semblen indicar que part de la culpa de la victòria pírrica és el càstig dels electors als candidats amb posicions extremistes o de la línia dura trumpista.

El 2023 també serà l’any en què continuarem vivint el ressorgiment del sindicalisme als Estats Units. Una enquesta de Gallup del mes d’agost passat indicava que més d’un 70% d’estatunidencs són favorables als sindicats, una xifra que no es veia des del 1968. En plena pandèmia de la covid-19, amb salaris mínims precaris, amb escasses o nul·les prestacions socials, la mà d’obra més precaritzada, a la qual es demanava ser a primera línia d’una pandèmia sense una cobertura sanitària digna, va dir prou. Majoritàriament, la del sector serveis, hostaleria i restauració, serveis sanitaris i retail.

Des d’aleshores, als Estats Units es viu el que s’anomena “la gran dimissió”: treballadors en massa deixant els seus llocs de feina perquè les condicions laborals, socials i econòmiques en un context de pandèmia eren insuportables, amb la qual cosa val més plegar i buscar una altra feina. Tot això ha generat un món laboral amb escassetat de mà d’obra urgent i, en un exercici d’oferta i demanda molt estatunidenc, ha empoderat milers de treballadors per exigir millors condicions i, sobretot, per exigir-les conjuntament. Es tracta de l’escenari perfecte per a l’autoorganització i la creació de sindicats en un país on els sindicats han estat menyspreats, i sovint criminalitzats, i on els treballadors han estat coaccionats per tal de no organitzar-se.

Durant el 2022 hem vist la creació del primer sindicat al si del gegant Amazon, quan més de 2.600 treballadors d’un magatzem de Staten Island, a Nova York, van votar organitzar-se. Des d’aleshores, hi ha hagut un degoteig constant de nous sindicats en grans firmes, des d’Apple fins a cadenes de supermercats, passant per Starbucks, on s’ha donat l’augment més gran de treballadors sindicats.

Durant el 2023 també veurem les implicacions d’una recent decisió del Tribunal Suprem de majoria conservadora (ressaca de l’anterior govern republicà), que suposa un retrocés en l’àmbit del feminisme i dels drets bàsics. Els cinquanta estats hauran de respondre a l’anul·lació de Roe versus Wade, una decisió judicial del 1973 del mateix tribunal, que considerava que l’avortament era un dret constitucional i, per tant, garantit a en l’àmbit federal. El Tribunal Suprem va canviar el seu propi criteri, determinant que la Constitució no confereix el dret a l’avortament i que, per tant, correspon als estats regular-ne l’accés.

Aquesta involució quant a drets sexuals i reproductius culmina la presidència de Donald Trump, qui, malgrat ja no ocupar el càrrec, va asfaltar el camí perquè una decisió vigent durant gairebé cinquanta anys fos anul·lada. Trump va poder nomenar dos jutges del Tribunal Suprem en quatre anys: una vacant produïda nou mesos abans de la fi de la presidència d’Obama li va ser “guardada” pel Senat de majoria republicana, que al·legant falta de legitimitat d’un president sortint per nomenar un càrrec que és vitalici, es va negar a ni tan sols considerar la nominació demòcrata. La segona vacant va arribar el 2020, quatre mesos abans de la fi del mandat de Trump i un mes i mig escàs abans de les eleccions presidencials, amb la mort de la icònica Ruth Bader Ginsburg. En aquest cas, però, la majoria republicana no va veure cap problema de legitimitat del president que acabava mandat i va confirmar la nominada per Trump en temps rècord.

El convuls escenari polític i social estatunidenc s’emmarca en una Amèrica del Nord no menys moguda. Mèxic afronta un 2023 en període preelectoral (ja iniciat aquest 2022) abans de les eleccions presidencials del 2024, en què es posarà a prova el partit polític Morena, després d’un primer mandat liderat per López Obrador. Sense un clar successor, i amb moltes apostes sobre la taula –com la cap de govern de Ciutat de Mèxic, Claudia Scheinbaum, o el secretari de Relacions Exteriors, Marcelo Ebrard– el país haurà de fer front a un 2023 amb dades creixents de pobresa i desigualtat (d’acord amb les xifres més recents de la CEPAL).

D’altra banda, l’FMI augura una “lleugera recessió” per al Canadà, on el govern del liberal Trudeau adverteix els ciutadans que el 2023 serà un any “dur” i ja prepara una bateria de mesures econòmiques que inclouen una pujada d’impostos. Malgrat que es tracta d’un govern en minoria, les pròximes eleccions federals no s’esperen fins al 2025, excepte que es decideixi convocar eleccions anticipades. De moment, l’escenari polític no sembla plantejar aquesta situació, i Trudeau, que governa des del 2015, té tots els números per exhaurir la legislatura i concórrer-hi, de nou, el 2025.

Aquest 10 de gener es durà a terme la desena Cimera de Líders de Nord-Amèrica (o, com es coneix popularment, la Cimera dels Tres Amigos) a Ciutat de Mèxic. Aquesta trobada reunirà els líders dels tres països amb l’objectiu de revisar els pactes i els objectius establerts en la darrera cimera del 2021 (després d’un període de no reunió durant tot el mandat de Trump). La trobada representa un moment important en les relacions exteriors regionals dels tres estats i permetrà avenços en àrees com l’intercanvi comercial, les polítiques energètiques i les polítiques migratòries, fet que donarà inici a un 2023 que no es presenta plàcid per cap dels tres països.