Un altre any lluitant per la dignitat

Hi ha cercles que es tanquen, carrers sense sortida i lluites que tornen a la casella inicial. És el que temen milions de ciutadans tunisians i sudanesos. Han posat les seves esperances i els seus cossos al servei de transicions democràtiques que pretenien posar fi a dècades de totalitarisme, però veuen com se’ls desfà davant dels ulls allò que algun dia els va arribar a semblar proper.

Tunísia, el país que va encendre la flama de les primaveres àrabs, flirteja amb el retorn a un règim dictatorial. Si més no, això és el que afirmen múltiples veus i grups de l’oposició, que tot i la seva fragmentació semblen determinats a aguantar el torcebraç al president Kaïs Saïed. El líder dels tunisians ha emprès un viatge en solitari cap a l’absolutisme a través de la desconstrucció de les institucions democràtiques del país. El febrer va dissoldre el Consell Judicial Suprem, un ens que protegia la separació de poders i que havia estat creat després de la revolució del 2011. El març va dissoldre el parlament que ja havia suspès un any abans. Ara, el 2023 dictaminarà si Saïed pot seguir jugant amb els límits o si la derrota moral que va encaixar el 17 de desembre el deixa fora de combat. En les primeres eleccions parlamentàries convocades sota la nova Constitució, que du el seu segell, només el 8,8% dels electors es va apropar a les urnes. L’absentisme deixa malmesa la legitimitat de Kaïs Saïed i atorga una victòria a l’oposició, que cridava al boicot electoral i que acusa el dirigent de cop d’estat.

Les coses tenen pitjor aspecte a Khartum, on el moviment prodemocràcia no té ocasions per apuntar-se victòries simbòliques. Els líders militars del Sudan van llançar un cop d’estat l’octubre del 2021 que va posar fi al govern de transició del país. Es tractava d’un entramat amb representants civils i militars que s’encarregava de pilotar el territori cap a la democràcia. Però Abdel Fattah al-Burhan, líder de l’exèrcit i membre d’aquell govern bicèfal, el va fer descarrilar. Aquella transició, nascuda del cicle de protestes que el 2019 havien posat fi al règim d’Omar al-Bashir, es desfeia com un castell de sorra en benefici d’Al-Burhan, amic de l’anterior dictador. Aquest 2023, el nou president sudanès no escollit a les urnes treballarà perquè el poder de les institucions continuï a prop dels uniformats. L’esforç de milers de manifestants i la mort de 120 civils no han estat prou per dur els ideals democràtics a bon port, i els impulsors de les protestes ja lamenten el recent acord entre els colpistes i els representants de l’elit civil, que veuen com un desbaratament dels anys de mobilització. “Creiem que estem repetint el mateix cicle”, protestava a Al Jazeera Ahmed Ismat, portaveu d’un comitè de resistència a la capital del país.

La situació sobre el terreny desaconsella el retorn dels refugiats igual que ho feia anys enrere, però el món ha girat full i el 2023 ho continuarà demostrant. El suport de Moscou i de Teheran apuntalen la supervivència de Bashar al-Assad, i el president sirià gaudeix d’un retorn gradual però planificat a l’escena internacional. El dirigent sirià i la seva administració s’han reunit durant el darrer any amb Vladímir Putin, amb el règim dels aiatol·làs i amb representants del món àrab. Alhora, els governs d’estats que acullen refugiats sirians s’han pronunciat de manera cada cop més decidida a favor del seu retorn no voluntari cap a Síria.

És el cas de Dinamarca, que obre les portes dels refugiats ucraïnesos mentre persegueix l’expulsió dels sirians al·legant que Síria és avui un país segur. El Líban, que acull 1 milió de refugiats sirians, ha fet seu el mateix argument. En un gir inesperat, el màxim responsable del l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, Filippo Grandi, ha arribat a admetre que estava en contacte amb Damasc per coordinar el retorn de refugiats. L’anunci contradiu la resolució 2254 adoptada per l’ONU el 2015, que exigeix la fi del conflicte per mitjà d’una sortida pactada entre règim i oposició. De forma paradoxal, la Comissió d’Investigació de l’ONU sobre Síria ha deixat en entredit la posició de Grandi: “Les parts implicades en el conflicte segueixen perpetrant crims de guerra i contra la humanitat contra els sirians”, ha dit aquest any Paulo Pinheiro, cap de la Comissió. “No és el moment perquè ningú pensi que Síria és un país preparat per al retorn de refugiats”, va afegir.

El temps corre en contra de milions de refugiats a l’exili, que es neguen a ser governats per Al-Assad. Qui ha estat a Síria, a més, sap que no hi ha país on tornar. Hi ha ciutats senceres que han estat saquejades pel bàndol guanyador, quasi tot el país viu per sota del llindar de la pobresa i les milícies armades són les autoritats de facto d’amplis territoris del país.

Enguany, a l’extrem oriental del Mediterrani hi haurà qui celebri grans victòries i qui commemori derrotes que encara s’arrosseguen avui dia. Els aproximadament 7 milions d’israelians jueus que resideixen a Israel tindran ocasió de festejar el 75è aniversari de la fundació de l’estat, el 1948. El fet que la creació d’Israel tingués lloc després de la Nakba, el mot amb què els palestins anomenen el procés en què milícies jueves van expulsar 750.000 indígenes del territori, propicia que les celebracions nacionalistes israelianes provoquin tensions amb els residents que no se les poden fer seves. Tenint en compte la composició del nou govern israelià, en què hi ha membres d’extrema dreta amb experiència com a esvalotadors, cal esperar que seguidors supremacistes dels nous mandataris se sentin legitimats per buscar l’enfrontament amb civils palestins.

Però aquest no serà l’únic aniversari que tindrà reaccions sobre el terreny. A l’Iraq comptaran vint anys des de la invasió a càrrec dels Estats Units, una intervenció participada per l’estat espanyol de José María Aznar. Aquella maniobra va enderrocar la dictadura de Saddam Hussein, que fins anys enrere havia estat aliat d’Occident, i va desballestar l’estructura administrativa del país, incloent-hi partits polítics, funcionariat i cossos de seguretat. La coalició internacional hi va instaurar un sistema de repartiment de poder similar al libanès –que mai s’havia practicat a Bagdad–, fet que va submergir el país en un caos del qual mai s’ha recuperat del tot.

El país persa no forma part del món àrab, però determina el que hi passa. El curs de la regió tindrà molt a veure amb el que succeeixi a l’Iran, així com amb la relació d’aquest país amb Occident. El desenllaç de les protestes contra el règim marcarà no només la seva pròpia estabilitat, sinó el potencial retorn a les negociacions per la represa de l’acord nuclear amb les principals potències globals.

Donald Trump va treure els Estats Units de l’acord el 2018 mentre enduria les sancions contra Teheran, i Joe Biden va arribar a la Casa Blanca amb la voluntat declarada de desfer aquella decisió. Tot i la suposada intenció de totes les parts per arribar a un acord, es fa difícil imaginar que Washington i Brussel·les s’avinguin a escenificar les seves negociacions amb els dirigents iranians mentre les protestes a l’Iran continuïn. Els líders de la Guàrdia Revolucionària s’hi han tornat amb una repressió sanguinària que acumula més de 500 víctimes mortals –69 de les quals menors d’edat– des de setembre, segons els càlculs de l’Agència de Notícies d’Activistes dels Drets Humans (HRANA, per les seves sigles en anglès).

L’actual cicle de mobilitzacions acumula més de cent dies de durada, la qual cosa suposa el desafiament més longeu que la societat civil iraniana mai hagi plantejat contra el règim dels aiatol·làs des de la seva fundació, el 1979. La nova generació d’iranians compta amb milers de joves que es neguen a abandonar el carrer malgrat que viuen en un país on qui protesta es juga la vida. La seva tenacitat amenaça els fonaments del règim, però el 2023 ens dirà si aconsegueixen fer caure el gegant o si els seus anhels de dignitat i justícia tenen la mateixa sort que els dels sirians, els sudanesos, els afganesos i tants altres pobles d’aquesta part del món.