Realitats paral·leles
La cimera hispano-francesa ha posat de manifest la distància entre el diagnòstic del govern espanyol i la realitat del país, però també la dificultat de traslladar una imatge unitària des de l’independentisme
EL MANIFEST
En el text llegit es denunciava que “als Països Catalans no hi ha normalitat, sinó un conflicte polític no resolt”L’ESCRIDASSADA
Al voltant de la representació d’ERC es van concentrar algunes persones degudament equipades amb xiuletsDijous, Barcelona es va convertir en l’escenari de dues realitats paral·leles, dos mons oposats, irreconciliables. D’una banda, la cimera dels governs espanyol i francès, que van voler escenificar les seves bones relacions en un acte al Museu Nacional d’Art de Catalunya. I, de l’altra, els milers de ciutadans (6.500, segons les xifres de la Guàrdia Urbana i 30.000, segons els organitzadors) que es van concentrar per protestar-hi en contra a la llarga avinguda que uneix les Torres Venecianes i les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. La distància entre els dos actes era de només 300 metres, però reflectia dos mons oposats, el d’aquells que s’entesten a negar el conflicte i malden per traslladar una imatge d’aparent normalitat i la dels que perseveren per demostrar que el procés i el conflicte segueixen ben vius.
Poc abans de les deu del matí, i després de la foto unitària, es va llegir el manifest contra la cimera. En el text es denunciava que “als Països Catalans no hi ha normalitat, sinó un conflicte polític no resolt”. I s’advertia que els estats espanyol i francès no tenen intenció d’afrontar el conflicte polític català. En el manifest, llegit per Pere Manzanares, tinent alcalde de l’Ajuntament d’Elna, i Gemma Pera, represaliada per les mobilitzacions de suport al raper Pablo Hasél, s’advertia de “la voluntat de la societat catalana, que ha demostrat històricament la seva força col·lectiva i ho seguirà fent les vegades que calgui”. El text que van acordar les entitats organitzadores –ANC, Òmnium i Consell de la República– defensava que la normalitat democràtica als Països Catalans “és la mobilització contínua i transversal d’una societat decidida a defensar les seves llibertats nacionals, a exercir els seus drets civils i polítics”.
La manifestació havia de ser unitària, una prova de força davant la confabulació d’espanyols i francesos per traslladar una imatge de normalitat, però al voltant de la representació d’ERC es van concentrar algunes persones que, degudament equipades amb xiulets, van dirigir les seves ires contra els republicans. Els crits de “botiflers” es van intercanviar amb els de “Puigdemont, el nostre president”, talment com si una cosa tingués res a veure amb l’altra. Alguns dels militants republicans van intentar recordar l’objectiu de la manifestació (posar de manifest que el procés no ha acabat), però els xiulets i els crits no van deixar de sentir-se. Finalment, Junqueras va acabar abandonant la protesta quaranta-cinc minuts abans que finalitzés. Tot i aquest incident, la demostració va transcórrer amb normalitat i les 65.000 persones que es van concentrar a l’avinguda de Maria Cristina van posar de manifest que, tal com deia la convocatòria i com insistien els líders polítics i socials, “aquí no s’ha acabat res”.
Una vegada acabada la concentració va començar una marxa que va recórrer la Gran Via fins a la Ronda Universitat, on hi ha el consolat francès, davant del qual es van cridar consignes com ara “Ni Espanya, ni França: Països Catalans” i “Ni Sánchez, ni Macron: Puigdemont”. La marxa va aplegar unes 2.500 persones, segons la Guàrdia Urbana. Quan els manifestants volien dirigir-se a la plaça de Sant Jaume, els agents dels Mossos els van barrar el pas i es van produir enfrontaments, que van provocar ferits.
LA CIMERA
Mentre els milers de manifestants protestaven, a tres cents metres de distància, les delegacions espanyola i francesa s’esforçaven a donar una imatge de normalitat. Va contribuir-hi la presència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, tot i que es va limitar a saludar Sánchez, a donar la benvinguda a Macron i agrair les bones relacions amb l’administració francesa. També li va traslladar el missatge que Catalunya vol ser un soci europeu. “No volíem deixar ni una sola escletxa perquè algú pogués qüestionar la bona relació amb les autoritats franceses”, va argumentar el cap de l’executiu. Va ser vist i no vist. Aragonès va marxar just abans que sonessin La marsellesa i l’himne espanyol. Des de La Moncloa es va voler treure importància a aquesta presència llampec: “És una anècdota. El que importa és que ha estat en la cimera. Les relacions entre Sánchez i Aragonès són fluïdes, com prova el diàleg que han mantingut.”
No és la primera vegada que un president de la Generalitat independentista assumeix el paper d’amfitrió en un esdeveniment espanyol. Quan va assistir a l’acte d’inauguració dels Jocs del Mediterrani, l’aleshores president de la Generalitat, Quim Torra, va declarar: “Hi serem perquè és casa nostra. La presència del rei d’Espanya no condicionarà la presència de les nostres institucions.” La mateixa lògica d’aleshores es podria aplicar al gest de Pere Aragonès aquest dijous, per bé que allò que feia trontollar la seva presència era que fos simultània amb la del seu partit a les protestes de l’exterior.
Sigui com sigui, Emmanuel Macron i Pedro Sánchez van voler convertir l’escenari de la cimera en una immensa bombolla amb la qual van intentar eludir els conflictes que tenen als seus respectius països. En el cas del president francès, una vaga gegantina contra la reforma de les pensions; mentre que en el del seu homònim espanyol, un deteriorament constant de les institucions i el problema català que, malgrat els missatges, segueix ben viu. La trobada en si va tenir ben poques concrecions i encara menys per al país amfitrió. En el tema dels passos transfronters que les autoritats franceses mantenen tancats, un aspecte que amoïna especiament Catalunya, les dues delegacions es van limitar a crear un grup de treball que estudiarà com implementar el desplegament de brigades policials mixtes per reobrir-los; mentre que en el cas del corredor mediterrani fonts espanyoles van assegurar haver arrencat el compromís francès de tenir completat el tram Montpeller-Perpinyà el 2030.
Al final de la cimera, Sánchez va justificar l’elecció de la capital catalana com una mostra de “respecte i admiració” per una ciutat on considera que ha tornat “la convivència i la concòrdia”. I, després de voler treure importància a les protestes, va deixar anar que “el que importa és que la Constitució espanyola es compleix a tots els territoris del país, també a Catalunya”. Ja ho veuen, dues realitats paral·leles.