La mutilació de Catalunya

“Ha estat convingut i acordat que el Senyor Rei Cristianíssim (Lluís XIV de França) quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat, vegueria del Rosselló i del comtat i vegueria del Conflent, països, viles, places, castells, burgs, poblets i llocs de què es componen [...]; i al Senyor Rei Catòlic (Felip IV de Castella) li ha de quedar el comtat de la Cerdanya i tot el principat de Catalunya, amb les vegueries, viles, places, castells, burgs, poblets, llocs i països de què es componen.” El fragment anterior correspon a l’article 42 del tractat de pau entre França i Espanya que posava fi a vint-i-quatre anys de guerra oberta entre les dues monarquies i mutilava el nostre país, amb tot el que això representava en l’aspecte polític, social i econòmic.

Les negociacions entre les corones espanyola i francesa han estat resseguides amb detall per Michel i Annie Bougain en un estudi publicat en francès per l’editorial Trabucaire i en català per Rafael Dalmau. El subtítol de llibre és molt il·lustratiu: Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus. Els autors descobreixen els tripijocs, les picabaralles i, per damunt de tot, el desconeixement del territori per part dels negociadors de les dues corones.

El Tractat dels Pirineus contenia un total de 124 clàusules de tipus territorial, econòmic i comercial i també de tipus polític i dinàstic. Les que es referien a Catalunya eren poques, però molt transcendents. El tractat estipulava que França tornaria a la monarquia hispana les places que ocupava al sud dels Pirineus, però els negociadors espanyols van cedir el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya. Els límits de la nova frontera es van concretar en conferències diplomàtiques mantingudes a Ceret (del 22 de març al 13 d’abril del 1660), Figueres (final d’abril) i Llívia (juliol). Se sentenciava així la segregació de Catalunya, que no va ser reconeguda per les institucions catalanes i que tampoc va suposar la fi del malson de la guerra i dels allotjaments de les tropes per les poblacions, ja que tant el Principat com les terres dels comtats van ser territoris ocupats militarment. De fet, tal com expressava un pagès de Collsacabra “són-se cridadas las paus als primés dias de marts de l’any 1660 y ab tot axò la terra no ha fetas ninguna demostrasió de alegrias, perquè los soldats may se’n són acabats d’anar”.

El Tractat dels Pirineus va suposar la mutilació dels comptats catalans i, des d’un punt de vista global, la pèrdua del 15% de la població i el 10% del territori de Catalunya. També va representar perdre la segona ciutat del país, l’única capaç de fer ombra a Barcelona. A més, la pèrdua també tenia conseqüències militars, ben importants en una zona que va seguir sent, malgrat el tractat, un escenari permanent de disputes entre espanyols i francesos, sobretot perquè va desplaçar la possibilitat de defensa d’un atac molt al sud, gairebé a l’altura d’Hostalric. En realitat, la línia va ser molt inestable durant anys i segles, i no va ser fins a la Segona Guerra Mundial que es va produir un veritable tall que no se superaria fins a l’entrada d’Espanya a la Unió Europea.

A la zona sota control francès, Lluís XIV va suprimir les antigues institucions catalanes i va instaurar el Consell Sobirà del Rosselló i la figura de l’intendent de policia, justícia i finances pendent del secretari de l’Estat i també la del governador militar, amb la qual cosa iniciava el procés d’assimilació de la Catalunya del Nord al centralisme borbònic. Amb el pas dels anys, l’annexió del 1659 també va tenir conseqüències transcendentals des d’un punt de vista cultural i ideològic. El conegut decret de l’abril del 1700, signat per Lluís XIV, en què es prohibia la llengua catalana als jutges, advocats i notaris va representar el punt de partença d’una sèrie de disposicions que tenien com a objectiu desplaçar el català en benefici del francès.

El pacte entre les corones castellana i francesa es va fer d’esquena a les institucions catalanes. El 18 de juny, pocs mesos abans de signar-se, la Diputació feia constar que havia “tingut notícia del tractat de pau [...] y se ha der dir que lo comtat de Rosselló se separaria del present Principat, restant baix obediència de França, lo que seria grandíssim dany y perjudici de aquest Principat”. En la intervenció del diputat eclesiàstic Jaume Copons, ardiaca d’Andorra, també es feia constar la confiança que “sa majestat [Felip IV] nos farà mercè en no permetre esta separació”. Però la separació es va produir i, mesos després, hom va acordar enviar un memorial en què se suplicava que “en esta conclusió de la pau resten units a sa real corona estos comtats”. De fet, no es va rebre informació oficial de la firma del Tractat de Pau fins a mitjan febrer, mesos després de la signatura.

El Tractat dels Pirineus i la delimitació d’una frontera van contribuir a generar, progressivament, unes dinàmiques polítiques, econòmiques i socioculturals ben diferenciades, tot i els intents de mantenir els lligams. El 7 de novembre ha esdevingut, en els darrers anys, una data recordada en l’imaginari col·lectiu d’alguns catalans del nord –molt menys en els del sud–, tot i que la historiografia l’ha tingut ben present com a punt d’inflexió, com a instant en què es produeix “la mutilació de Catalunya”, en paraules de l’historiador Josep Sanabre.

A efectes tècnics, la cimera ha estat convocada per presentar el nou canal d’hidrogen verd que ha de passar per Catalunya, però l’elecció de Barcelona no és atzarosa. La Moncloa vol aprofitar la trobada per escenificar l’èxit de la seva operació per pacificar Catalunya. A l’exterior, el sobiranisme es manifestarà al peu de les quatre columnes de Puig i Cadafalch. La protesta, a banda de la voluntat de deixar constància que el procés no s’ha acabat i que la repressió persisteix, també sembla voler recuperar aquell lema de les manifestacions independentistes que va començar a gestar-se el 1659, quan es va segellar la mutilació de Catalunya: Ni Espanya, ni França: Països Catalans.