La taula, a examen
Fa tres anys, ERC i el PSOE van acordar la creació d’una taula de diàleg entre els governs espanyol i català, un instrument que ha avançat a un ritme molt lent
ELS PRIMERS ACORDS
Després de dos anys en què no acabava d’arrencar, la taula va aconseguir subscriure els primers compromisos el 27 de juliol passatACORD D’INVESTIDURA
La taula de diàleg va ser un dels acords entre ERC i el PSOE per facilitar la investidura de Pedro Sánchez a principis del 2020El 9 de novembre, en una sessió de control al Parlament, el president de la Generalitat es va lamentar que la resta de partits es dediquessin a menystenir l’anomenada taula de diàleg abans de temps i va instar a esperar al 31 de desembre per avaluar-ne els resultats. “És el termini que ens havíem marcat; a partir de llavors, vostès podran jutjar si ho hem fet bé o no”, va recordar Pere Aragonès en una resposta al líder parlamentari de Junts, Albert Batet, que li va reclamar “transparència” per explicar “la llista de suposats èxits” de la taula.
La taula va ser un dels acords entre ERC i el PSOE per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Al document, de només dos fulls, es reconeixia el “conflicte polític” i s’activava “la via política per resoldre’l”. El text també remarcava que el problema català només podia afrontar-se per vies “democràtiques, mitjançant el diàleg, la negociació i l’acord, i superant la judicialització” del conflicte. Els dos partits, a més, es van comprometre a posar una data límit a l’inici d’aquest nou instrument, concretament en el termini de quinze dies des de la formació del govern espanyol.
Una de les novetats que aportava el text acordat entre ERC i el PSOE era que hi hauria un “calendari transparent” dels treballs de la mesa de diàleg i que es fixarien “terminis concrets” de les reunions i de la presentació de les conclusions. En realitat, però, la mesa ha estat mesos i mesos sense reunir-se, malgrat la insistència dels republicans. També va transcendir que els acords que adoptés aquest espai de diàleg (que s’havia de coordinar amb la Comissió Bilateral Generalitat-Estat i la taula de partits del Parlament) serien sotmesos a votació en una consulta a Catalunya. Finalment, en l’acord es remarcava que la mesa bilateral de diàleg, negociació i acord entre governs per a la resolució del conflicte polític (tal com l’anomenen els dos partits) no tindria “més límits que el respecte als instruments i els principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic”, un marge ampli per aconseguir que les dues formacions s’hi sentissin còmodes, però que va evidenciar les seves limitacions quan es va començar a parlar, amb claredat, d’un possible referèndum.
L’acord entre ERC i el PSOE va generar reaccions de tot tipus. Des dels dos partits signants i els comuns es van felicitar perquè s’obria “una etapa basada en el diàleg efectiu, obert i sincer”. La resta de partits independentistes van contemplar l’acord amb reticències. El president de la Generalitat en el moment de subscriure’s l’acord, Quim Torra, es va voler desmarcar des del primer moment d’aquell pacte, i en una reunió amb el seu successor, Pere Aragonès, va deixar molt clar que no tenia el “vistiplau” del govern i també que l’executiu no l’assumia com a tal, sinó que es tractava d’un acord “entre partits”. De fet, el pacte entre ERC i el PSOE va evidenciar les diferències estratègiques entre les dues formacions independentistes principals i va generar no poques tensions, ja fos per la composició de la taula o per la necessitat de posar-li terminis. El 16 de juliol de l’any passat, poques setmanes abans que es produís la darrera reunió de la taula, el secretari general de Junts, Jordi Turull, va deixar anar: “Més que una taula de diàleg és un grup de WhatsApp: queden que quedaran per tornar a quedar.”
Un ritme lent
La taula va estar a punt de descarrilar abans de posar-se en funcionament. L’endemà de l’acord entre ERC i el PSOE, la Junta Electoral Central va desposseir el president Torra de la seva acta de diputat per l’afer de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat i va fer perillar la investidura. La taula es va acabar salvant, però aquell primer incident es va convertir en un presagi del que vindria. Primer va ser la pandèmia, que va obligar a suspendre la idea inicial de reunir-la cada mes alternativament entre Madrid i Barcelona. Després, la van frenar les decisions de la justícia, ja fos quan la Fiscalia va revocar el tercer grau dels presos polítics o quan el Tribunal Suprem va inhabilitar Torra. Però el període més crític va venir per l’esclat del cas Pegasus, que va situar la taula en una fase d’hibernació i va posar en perill la seva continuïtat.
La taula va trigar a donar fruits tangibles. Finalment, després de dos anys estèrils, el 27 de juliol passat se’n van subscriure els primers compromisos: d’una banda, algunes mesures sobre llengua i, de l’altra, sobre desjudicialització. En el primer cas, el govern espanyol es va comprometre a no portar al Constitucional la nova llei del català a l’escola que va aprovar el Parlament per combatre el 25% de castellà que la justícia volia instaurar a totes les aules. El problema és que la llei ha acabat igualment al TC per obra del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va considerar que la norma intentava esquivar les seves sentències. Ara, la nova majoria progressista del Constitucional s’hi haurà de pronunciar. Tampoc s’ha aconseguit que el català sigui més present al Senat o que es pugui utilitzar al ple de l’Eurocambra. Tot i això, cal remarcar que el govern espanyol va sol·licitar-ho formalment a l’Eurocambra a mitjans de setembre, si bé a hores d’ara la mesa no ha abordat la qüestió. La promoció del català també incloïa que la Generalitat pogués participar en “fòrums internacionals que tractin polítiques de dimensions lingüístiques” i també l’impuls de reformes per complir “el dret de ser correspost oralment i per escrit en català a l’administració perifèrica de l’Estat”. En cap dels dos casos no consta que s’hagin produït avenços remarcables.
Un altre dels temes que es van acordar en la darrera taula de diàleg és que hi hauria avenços en la desjudicialització del procés. Quan es van signar els compromisos, el PSOE es resistia a admetre que calia reformar el delicte de sedició, i només es parlava d’emprendre “reformes legislatives” per “superar la judicialització”. En un primer moment, l’excusa era la falta d’una majoria parlamentària suficient. En aquests sis mesos, però, el PSOE i ERC han acabat pactant la derogació de la sedició i la reforma del delicte de malversació. Una altra cosa ben diferent és la impossibilitat de discernir fins a quin punt aquest acord beneficiarà els independentistes jutjats o encausats per aquests delictes, encara més tenint en compte que la interpretació és en mans dels jutges.
L’ESTRATÈGIA DEL PSOE
La valoració de la taula que s’ha fet des del PSOE ha incomodat ERC, sobretot perquè els socialistes l’han vinculat amb un descens de l’independentisme. Pocs dies després de la tercera reunió, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar que “l’estratègia” començava a donar els seus fruits, sobretot perquè el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió deixava entreveure que el percentatge dels detractors de la independència havia crescut fins al 52%. “Alguna cosa hi té a veure”, va dir. Per al president espanyol, la raó era clara: “La societat catalana està farta del conflicte i es vol tornar a retrobar amb la resta de catalans i amb els germans de la resta d’Espanya.”