Aprovats i suspesos

La valoració general

Els tres partits que hi participen, ERC, el PSC i En Comú Podem, consideren que ha estat un instrument útil. La portaveu adjunta dels comuns al Parlament, Susanna Segovia, la defineix com un “avenç històric en la relació entre Catalunya i Espanya”. I, al mateix temps, reivindica que “va ser una de les reclamacions d’En Comú Podem i l’única eina que fins ara ha servit per avançar en la desjudicialització amb els indults i la reforma del Codi Penal o en el reconeixement i la defensa del català”. El PSC també en fa una valoració positiva, però evita utilitzar el terme històric i més aviat parla de reprendre “els espais bilaterals entre governs que preveu l’Estatut”, en paraules de Ferran Pedret, diputat i secretari primer de la mesa del Parlament.

Des d’ERC, Marta Vilalta destaca que “gràcies a la força electoral i democràtica d’Esquerra Republicana, el govern espanyol es va veure forçat a seure en una taula de negociació, reconèixer per primera vegada l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol i que s’ha de resoldre per vies democràtiques”. I afegeix que “la mateixa existència d’una taula de negociació entre el govern de la Generalitat i el govern de l’Estat legitima la part catalana i el moviment independentista com a actor polític en l’escenari internacional, obrint portes imprescindibles per teixir complicitats”.

La valoració dels partits que no hi participen és diametralment oposada. El més crític de tots és Ciutadans, que considera que la taula de diàleg és “un instrument absolutament buit que no serveix als interessos generals, ni tan sols als interessos dels ciutadans de Catalunya”. El portaveu d’aquesta formació, Nacho Martín Blanco, creu que “només mira per l’interès dels partits separatistes, d’una banda, i, de l’altra, per garantir la continuïtat de Sánchez a La Moncloa”. Junts i la CUP, contràriament, pensen que el fracàs de la taula rau en el fet que “no ha abordat les qüestions nuclears del conflicte, que són l’autodeterminació i l’amnistia”. Per aquest motiu, el portaveu dels anticapitalistes, Carles Riera, creu que “ha acabat esdevenint una taula bilateral entre ERC i el PSOE”. En el cas de Junts per Catalunya, que en un primer moment va participar en aquest espai, recorda que “quan es va acordar la constitució de la taula, Junts va designar uns interlocutors per negociar amb Madrid però La Moncloa els va vetar i ERC va acceptar el veto”. Per aquest motiu, considera que “la taula de diàleg ha acabat sent una taula de partits entre ERC i el PSOE amb una agenda autonòmica”, en paraules de Josep Rius, el portaveu de la formació independentista.

Positiu i negatiu

En allò que fa referència als aspectes més positius de la taula, els socialistes destaquen: “Més enllà dels acords concrets, cadascun prou rellevant, l’aspecte més positiu és la recuperació del diàleg institucional, que és estrictament necessari fins i tot quan les discrepàncies polítiques són molt profundes, o fins i tot més necessari quan és així.” Els comuns, per la seva banda, destaquen que “els avenços més clars han estat en l’àmbit de la desjudicialització, amb mesures com els indults o l’eliminació del delicte de sedició”. Els republicans fan incís en tres assoliments: “En primer lloc, que l’Estat espanyol hagi reconegut l’existència del conflicte polític –recordem que veníem de dir que era un conflicte entre catalans– i que en parlem de govern a govern. En segon lloc, legitimar l’independentisme com a part reconeguda en un conflicte polític a ulls de la comunitat internacional. I en tercer lloc, avançar en la via antirepressiva amb una reforma penal que millora les condicions presents i futures de l’independentisme per poder defensar el seu projecte polític, així com les altres moviments socials que qüestionin l’statu quo; cal recordar que la interpretació de la sedició que va fer la sentència del Tribunal Suprem posava en escac el dret a manifestació.”

Els tres partits directament implicats en el funcionament de la taula, ERC, el PSC i En Comú Podem, també remarquen alguns aspectes negatius del funcionament de la taula; bàsicament, la lentitud del procés, si bé fent incís en factors ben diversos. Els socialistes els atribueixen a factors exògens. Ferran Pedret destaca “la successió de circumstàncies greus i imprevisibles, començant per la pandèmia i acabant per la guerra a Ucraïna, així com les diferents eleccions que s’han anat celebrant des de l’inici de les tasques de la taula de diàleg, que han dificultat el manteniment d’un ritme i un calendari de treball, per la qual cosa no s’ha pogut avançar tant com s’hauria volgut”. Des d’ERC, en canvi, es lamenten de “les dificultats per avançar” i en responsabilitzen directament “un govern espanyol que s’hi asseu arrossegant els peus i que només actua quan es veu forçat a fer-ho”. Però també dirigeixen el focus cap a alguns actors catalans, concretament en “la falta de participació de part de l’independentisme, que s’ha dedicat a afeblir la posició de la part catalana a la taula de diàleg en lloc de contribuir a enfortir-la, facilitant la feina al govern espanyol”. Els comuns també es lamenten de “la lentitud en els avenços ja proposats per En Comú Podem des de fa molt de temps”, però també denuncien “la incapacitat del govern de la Generalitat per apostar d’una manera clara per una agenda catalana en matèria de finançament o autogovern”. Els comuns també subratllen la debilitat de la part catalana, sobretot perquè “el govern català ha decidit assistir a la taula amb l’única força negociadora dels seus governs en minoria quan, reunint la taula de partits catalana, s’hauria pogut assistir a la taula amb la força negociadora d’una majoria molt àmplia del Parlament català”.

Malgrat posar en relleu els aspectes negatius, des de Junts també se’n destaca algun de positiu, com ara “la gènesi de la taula”: “El fet que neix en un marc de repressió extrema per part de l’Estat espanyol i de mobilització ciutadana espectacular, just després de les sentències del judici del procés, que donava una posició de força a l’independentisme.” Segons el portaveu de la formació, Josep Rius, “aquests dos elements van forçar l’Estat espanyol a crear una taula de diàleg amb què va reconèixer que hi havia un conflicte polític, que s’havia de resoldre democràticament i partint de la seguretat jurídica”. Tot i això, aquesta posició de força s’hauria malbaratat per culpa de “l’estratègia partidista d’ERC”, que ha provocat “perdre aquesta posició de força, que Pedro Sánchez afirmi que el procés s’ha acabat i que ambdós partits integrants de la taula de diàleg subscriguin que qualsevol solució política al conflicte s’haurà de resoldre en el marc de la Constitució espanyola, un error històric”.

Des de les antípodes polítiques, el portaveu de Ciutadans, Nacho Martín, assegura que la taula ha representat “la degradació de l’estat de dret que han provocat les concessions als polítics separatistes, que suposen un precedent molt perillós per a la igualtat entre els ciutadans”.

El futur de la taula

El govern espanyol ha expressat en diverses ocasions la negativa a parlar d’autodeterminació, la principal carpeta pendent de la taula de diàleg. Des del PSC, Ferran Pedret ratifica aquesta posició i afirma que “ningú no ha de renunciar al que és o al que proposa, però que tothom ha de respectar el marc de convivència”. En el cas d’En Comú Podem, contràriament, no tanquen aquesta possibilitat i remarquen que en el moment de constituir la taula va quedar clar “com un dels principals acords [...], que el resultat de les negociacions hauria de ser votat pel conjunt dels catalans i les catalanes”. I afegeixen que ”avançar en acords que aconsegueixin noves conquestes per a Catalunya i el seu autogovern ens apropa i no pas ens allunya d’un referèndum”.

Els republicans, per la seva banda, relativitzen la negativa del govern espanyol i afirmen que “és normal que un actor defensi la seva posició de màxims abans de començar una negociació”. Tot i això, recorden que pocs mesos abans de les eleccions, el president del govern espanyol defensava que els presos independentistes “havien de complir la condemna íntegrament i que crearia un nou delicte de referèndum il·legal. I després de la victòria electoral i la força decisiva d’ERC, va reconèixer l’existència d’un conflicte polític i es va asseure a negociar, va aprovar els indults parcials i ha derogat el delicte de sedició”. De cara al futur, defensen la necessitat d’articular “la majoria social al nostre país favorable al referèndum per portar aquest gran consens del 80% a la taula de negociació”.

Des de Junts, molt més escèptics, afirmen: “Quan no es poden tractar les qüestions que interessen a una de les parts, aleshores el diàleg ha fracassat. És el que ha passat amb la taula de partits entre ERC i el PSOE”. Per tal d’intentar revertir aquesta dinàmica, defensen que “l’independentisme ha de recuperar la via de la confrontació iniciada amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.” I proposen tres punts per fer-ho possible: “refer la unitat estratègica, coordinació de l’independentisme a Madrid i negociar només sobre autodeterminació i amnistia”. Finalment, des de la CUP, Carles Riera defensa que “atesa la naturalesa i la posició de l’Estat espanyol, l’escenari d’autodeterminació i amnistia haurà de dependre d’una represa del conflicte, des de la mobilització popular i des de les institucions, que forci un marc internacional de resolució democràtica del conflicte”.