El govern agafa aire

“No és cap acord de legislatura”. El secretari general del PSC, Salvador Illa, es va afanyar a puntualitzar l’abast de l’acord subscrit amb ERC (o amb el govern, que és el mateix) que permetrà aprovar els pressupostos de la Generalitat. Ho va afirmar en dues ocasions, abans i després de signar-lo. El líder socialista, que és una persona de paraules mesurades i poques estridències, va voler deixar clar que el suport als comptes, que s’afegeix al d’En Comú Podem i que permet al govern disposar d’una majoria plàcida per aprovar-los, no representa un compromís d’estabilitat al Parlament, ni res que s’hi assembli, per bé que el PSC ha insistit fins al darrer moment en la voluntat de pactar infraestructures que no només van més enllà d’un exercici pressupostari, sinó també d’una legislatura. Salvador Illa va justificar el pacte “en defensa dels interessos dels catalans” i va deixar molt clar que el preocupa ben poc si Pere Aragonès podia o no esgotar la legislatura: “Em preocupa que governi”, va deixar anar amb vehemència. El govern va coincidir a fer el mateix diagnòstic, i la consellera de la Vicepresidència, Laura Vilagrà, va puntualitzar que l’acord no esvaïa les “diferències enormes” amb els socialistes.

En el moment de formalitzar l’acord al Palau de la Generalitat, els dos protagonistes es van mostrar extremadament freds, especialment Pere Aragonès, que va oferir la mà al seu nou soci sense gaire convicció. Al seu costat, mig amagat per una foscor que semblava simbolitzar el govern a l’ombra, Salvador Illa s’esforçava a estendre la mà i intentava esbossar un lleu somriure. L’acord ha deixat els dos protagonistes i els seus equips negociadors exhausts. Han estat necessaris gairebé tres mesos de negociacions, gestades amb un munt de reticències inicials (començant pel vet precipitat que va voler imposar el president d’ERC, Oriol Junqueras), més d’una trentena de reunions i un reguitzell interminable de declaracions dels uns i rèpliques dels altres, gairebé simultànies. Mentre el govern insistia que tot estava tancat i recorria a tots els mecanismes coneguts de pressió (des de l’amenaça al PSOE fins a l’exhibició de força al costat dels agents socials), el PSC es mantenia impertèrrit i rebaixava constantment l’eufòria republicana, ja fos destacant les diferències insalvables o deixant anar que encara quedaven “serrells importants”. Al final, el PSC ha volgut fer valdre les seves exigències i ha obligat ERC a empassar-se més d’un gripau, des de l’ampliació de l’aeroport (que, de fet, els socialistes ja havien pactat amb Damià Calvet quan era al govern) fins a l’execució d’un tram del quart cinturó, una obra tan recurrent com ho ha estat l’oposició dels republicans. De fet, malgrat les trobades entre els dos líders principals, Pere Aragonès i Salvador Illa, les converses només es van reactivar quan ERC es va decidir a acceptar l’exigència socialista de construir la ronda Nord de la carretera B-40.

L’acord permet al país disposar d’uns pressupostos, un element clau si tenim en compte els inconvenients que comportava la pròrroga, sobretot perquè els darrers comptes públics havien estat elaborats en plena pandèmia, sense les possibilitats ni les necessitats expansives del moment actual. L’executiu de Pere Aragonès tindrà ara la responsabilitat de governar a velocitat de creuer, malgrat les dificultats de fer-ho amb només trenta-tres diputats al Parlament. I de governar sense el soroll que va acompanyar permanentment l’etapa amb Junts. L’acord també permet al govern agafar aire per resistir durant un temps, si bé és imprevisible saber fins quan. Les eleccions municipals, que hi ha just a la cantonada, probablement oferiran alguna pista sobre la durada d’un executiu que segueix estant en mans del PSC o de Junts, un aliat cada vegada més inversemblant.

El 8 d’octubre passat, quan es va trencar l’acord de govern entre ERC i Junts, hi ha qui es va afanyar a cantar les exèquies a l’executiu de Pere Aragonès. Es va recordar que es tractava del govern amb menys suport de la història, que ni tan sols havia estat la força més votada i que resultava impossible governar amb 33 dels 135 escons que hi ha al Parlament. El govern va tenir un primer avís en forma de votacions parlamentàries i es feia difícil imaginar que aconseguiria superar l’escull dels pressupostos. Sobretot perquè era poc imaginable que Junts li donés suport, tot i que els comptes havien estat confeccionats per un conseller seu. Tampoc resultava gaire probable pactar amb el PSC, en aquest cas per unes circumstàncies ben diferents. És cert que els republicans s’havien fet un fart de donar suport al PSOE al Congrés dels Diputats (des de la investidura de Pedro Sánchez fins als darrers comptes espanyols), però el PSC encara apareixia associat al 155 i, en teoria, a un discurs molt allunyat del dels republicans.

L’altra conseqüència de l’acord és l’inici d’una nova etapa en la política catalana. Quan es va trencar la coalició de govern entre ERC i Junts, algunes veus, com ara el mateix Jordi Sànchez, exsecretari general de Junts, ja van vaticinar de la fi del procés. D’altres, com l’expresident Artur Mas, es van estimar més parlar d’una “hivernació”, un símil menys pessimista. Des de Madrid, no han faltat les veus que han interpretat l’acord entre republicans i socialistes com una prova palpable que “l’independentisme està fracturat, està trencat”, tal com va sentenciar el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo. En qualsevol cas, si ens cenyim a la política catalana, l’acord d’ERC amb el PSC representa un canvi de paradigma, la superació d’un tabú que s’havia instal·lat en la política catalana, segons el qual els partits del bloc sobiranista no podien pactar amb els del constitucionalista o del 155 (s’entén que el PSC). Si bé és cert que Junts governa des de fa mesos amb el PSC a la Diputació i en alguns ajuntaments (com també ho fa ERC), en els darrers deu anys s’havien prioritzat els pactes entre formacions independentistes. Des de Madrid l’anomenaven “la política dels blocs”. Ara, amb l’acord dels pressupostos, els socialistes recuperen la centralitat en la política catalana i torna a prendre força l’eix esquerra-dreta en detriment del 52% independentista, que queda esberlat del tot. Dijous, el líder del PSC remarcava que s’obria “un nou cicle”, però s’afanyava a matisar que “no calia posar-hi més pa que formatge”. L’encaixada de mans entre Aragonès i Illa és, doncs, molt més que un acord de pressupostos. I, fins i tot, molt més que un acord de legislatura.