La visita del geni

Pocs entesos

El científic va impartir quatre conferències. La primera va ser al Palau de la Diputació Provincial i va tenir lloc el vespre del dia 24. Tot i que el preu per assistir-hi era força elevat (25 pessetes de l’època), la sala estava plena de gom a gom. Einstein hi va entrar escortat pel president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Just al darrere de la taula presidencial hi havia una pissarra i una bandera amb les quatre barres. La presentació va anar a càrrec d’Esteve Tarrades, que es va expressar en francès i va presentar el científic i les tres conferències que havia de pronunciar.

El públic va escoltar Albert Einstein amb un “silenci religiós”, tal com explicava un cronista des del diari La Vanguardia. No sabem la repercussió que van tenir les seves explicacions, però no sembla que hi hagués gaire gent que fos capaç d’entendre-les, ja fos per la llengua en què s’expressava (una barreja de francès i alemany difícilment comprensible) o per la complexitat de la matèria. A banda d’això, alguns periodistes exposaven una dificultat afegida, les escasses habilitats oratòries del científic: “La seva veu apagada, sense matisos, no deixa entreveure en cap moment l’emoció a l’hora d’exposar els principis amb què ha revolucionat la ciència. Més que un conferenciant sembla un professor que explica la lliçó als seus alumnes; o més aviat un deixeble que la recita amb dificultats. En la parsimònia amb què s’expressa, en les vacil·lacions que va mostrar en algunes ocasions, en la dificultat de trobar la paraula precisa per a l’expressió d’una idea, s’endevinava la doble lluita que havia de mantenir, la lluita de qui no té condicions oratòries i la lluita de qui ha de traslladar les paraules de la llengua nativa a una altra llengua que no es domina.” De fet, la comprensió devia ser tan complicada que el mateix l’autor d’aquesta crònica es va dedicar reproduir una explicació enllaunada de les teories d’Einstein més que no pas a resumir la conferència.

El problema no era només de les capacitats oratòries de l’il·lustre visitant. El científic Ferran Tallada, un dels divulgadors de la teoria de la relativitat a Catalunya, tenia molt clar que el nostre país no estava preparat per assimilar els ensenyaments d’Einstein: “En general, excepció feta dels especialistes, no han trobat el públic amb la preparació adequada per assimilar els nous conceptes, deixant els ànims en suspens i plens de torbació i desànim.” I atribuïa aquesta dificultat a l’endarreriment de les ciències: “Això es deu a la peculiar forma de ser de la cultura espanyola, comparable a un conjunt de departaments estancs […]. No existeix entre nosaltres, com en altres països, aquella cultura harmònica, equilibrada, hel·lènica que, sense arribar a un ampli i complet domini de totes les disciplines (evidentment impossible) permet, això no obstant, tenir una noció substancial de les mateixes i seguir-les en les seves evolucions.” En altres paraules, que la majoria de la població no tenia uns coneixements suficients per entendre els conceptes que explicava Einstein, ni tan sols els universitaris.

Des de la premsa satírica s’assumien aquestes dificultats amb humor. L’Esquella de la Torratxa, per donar-ne exemple, remarcava que “amb l’Einstein passa lo que amb els toros, que tothom hi vol entendre, sense saber un borrall de tauromàquia”. La publicació, a més, ironitzava sobre la teoria de la relativitat i es preguntava: “No sabem pas per què han fet venir Einstein: la seva teoria de la relativitat és cosa tan vella entre nosaltres com l’anar a peu i la sopa d’all. Aquí tot és relatiu: la bona temperatura de la ciutat, la puresa dels aliments, l’honradesa dels agabelladors, l’altruisme dels metges, la bona fe dels polítics, la consciència dels amos de casa…. La ciència relativista ens ve de lluny i un savi nostre ja va dir segles enrere: «Vesteix un bastó i semblarà un senyor.» I no va cobrar res per dir-ho.”

El científic va aprofitar el viatge per conèixer el país. El diumenge va visitar el monestir de Poblet i es va aturar a l’Espluga de Francolí, on es va fotografiar amb alguns infants del poble. L’endemà es va desplaçar fins a Terrassa; en aquest cas, acompanyat pel president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch. El dimarts, 27 de febrer, va ser rebut de amb solemnitat pel Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. En el seu discurs, l’alcalde accidental va destacar: “La ciència no té pàtria, que és el mateix que dir que pertany per igual a tots els homes”, i va remarcar, adreçant-se a Einstein: “[És] el més sublim representant de la ciència, que és vostra, nostra i de tothom. Per això totes les fronteres s’han obert davant vostre, per això a tot arreu se us respecta, se us aclama i se us admira.” En la rèplica, llegida en alemany i traduïda al català, el científic es va mostrar complagut que l’alcalde expressés “una profunda enyorança cap a una forma més enlairada de comunitat humana, cap a una superació dels odis polítics i nacionals”. Abans d’aquella recepció institucional, Albert Einstein va visitar dos equipaments municipals: el Grup Escolar Baixeras i l’Escola del Mar, inaugurada l’any anterior.

Una agenda social

El científic també va aprofitar l’estada per mantenir contactes amb alguns dirigents polítics i socials. No sabem si va fer-ho a iniciativa pròpia o li van programar, però la qüestió és que es va reunir amb el socialista Rafael Campalans i l’anarquista Àngel Pestaña. En el primer cas, el científic es va mostrar estranyat que Campalans es declarés al mateix temps socialista i nacionalista. Després de conviure amb ell i conèixer Catalunya, però, va matisar les seves paraules, si bé li va fer una recomanació: “Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme nacionalista. Però això no és un nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest.” El nacionalisme, segons l’entenia Einstein i molts contemporanis, tenia connotacions conservadores i imperialistes. Precisament un altre dirigent socialista, Manuel Serra i Moret, havia pronunciat dies abans una conferència a l’Ateneu en què intentava demostrar que “es pot ser un perfecte socialista sense menysprear Catalunya i ésser nacionalista fins al moll dels ossos”. Einstein també es va entrevistar amb l’anarquista Ángel Pestaña. I segons explicava dies després el portaveu de la CNT, Solidaridad Obrera, va pronunciar-hi un “elevat discurs”. La trobada va aixecar polseguera. Segons El Noticiero Universal, el dirigent anarquista va informar-lo de la gravetat de la situació social a Barcelona, i Einstein va deixar anar que “ell també era revolucionari”. L’endemà va matisar aquestes declaracions i va reconèixer que havia acceptat la invitació del sindicat, però que havia dit “tot el contrari del que escriuen els diaris”. I fins i tot va negar que fos un revolucionari en el camp científic.

La darrera jornada d’Albert Einstein al nostre país es va cloure amb un sopar organitzat per Rafael Campalans, director de l’Escola Elemental de Treball de la Mancomunitat de Catalunya. L’endemà, el científic i la seva dona van marxar cap a Madrid. Al seu diari personal, va deixar-hi anotat: “2 de març. Arribada a Madrid. Partida de Barcelona, comiat càlid.” Una referència telegràfica que posava el punt final a la seva estada al nostre país.