La visita del geni

Pocs ente­sos

El científic va impar­tir qua­tre con­ferències. La pri­mera va ser al Palau de la Dipu­tació Pro­vin­cial i va tenir lloc el ves­pre del dia 24. Tot i que el preu per assis­tir-hi era força ele­vat (25 pes­se­tes de l’època), la sala estava plena de gom a gom. Ein­stein hi va entrar escor­tat pel pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat, Josep Puig i Cada­falch. Just al dar­rere de la taula pre­si­den­cial hi havia una pis­sarra i una ban­dera amb les qua­tre bar­res. La pre­sen­tació va anar a càrrec d’Esteve Tar­ra­des, que es va expres­sar en francès i va pre­sen­tar el científic i les tres con­ferències que havia de pro­nun­ciar.

El públic va escol­tar Albert Ein­stein amb un “silenci religiós”, tal com expli­cava un cro­nista des del diari La Van­guar­dia. No sabem la reper­cussió que van tenir les seves expli­ca­ci­ons, però no sem­bla que hi hagués gaire gent que fos capaç d’enten­dre-les, ja fos per la llen­gua en què s’expres­sava (una bar­reja de francès i ale­many difícil­ment com­pren­si­ble) o per la com­ple­xi­tat de la matèria. A banda d’això, alguns peri­o­dis­tes expo­sa­ven una difi­cul­tat afe­gida, les escas­ses habi­li­tats oratòries del científic: “La seva veu apa­gada, sense mati­sos, no deixa entre­veure en cap moment l’emoció a l’hora d’expo­sar els prin­ci­pis amb què ha revo­lu­ci­o­nat la ciència. Més que un con­fe­ren­ci­ant sem­bla un pro­fes­sor que explica la lliçó als seus alum­nes; o més aviat un dei­xe­ble que la recita amb difi­cul­tats. En la par­simònia amb què s’expressa, en les vacil·laci­ons que va mos­trar en algu­nes oca­si­ons, en la difi­cul­tat de tro­bar la paraula pre­cisa per a l’expressió d’una idea, s’ende­vi­nava la doble lluita que havia de man­te­nir, la lluita de qui no té con­di­ci­ons oratòries i la lluita de qui ha de tras­lla­dar les parau­les de la llen­gua nativa a una altra llen­gua que no es domina.” De fet, la com­prensió devia ser tan com­pli­cada que el mateix l’autor d’aquesta crònica es va dedi­car repro­duir una expli­cació enllau­nada de les teo­ries d’Ein­stein més que no pas a resu­mir la con­ferència.

El pro­blema no era només de les capa­ci­tats oratòries de l’il·lus­tre visi­tant. El científic Fer­ran Tallada, un dels divul­ga­dors de la teo­ria de la rela­ti­vi­tat a Cata­lu­nya, tenia molt clar que el nos­tre país no estava pre­pa­rat per assi­mi­lar els ense­nya­ments d’Ein­stein: “En gene­ral, excepció feta dels espe­ci­a­lis­tes, no han tro­bat el públic amb la pre­pa­ració ade­quada per assi­mi­lar els nous con­cep­tes, dei­xant els ànims en sus­pens i plens de tor­bació i desànim.” I atribuïa aquesta difi­cul­tat a l’endar­re­ri­ment de les ciències: “Això es deu a la pecu­liar forma de ser de la cul­tura espa­nyola, com­pa­ra­ble a un con­junt de depar­ta­ments estancs […]. No exis­teix entre nosal­tres, com en altres països, aque­lla cul­tura harmònica, equi­li­brada, hel·lènica que, sense arri­bar a un ampli i com­plet domini de totes les dis­ci­pli­nes (evi­dent­ment impos­si­ble) per­met, això no obs­tant, tenir una noció subs­tan­cial de les matei­xes i seguir-les en les seves evo­lu­ci­ons.” En altres parau­les, que la majo­ria de la població no tenia uns conei­xe­ments sufi­ci­ents per enten­dre els con­cep­tes que expli­cava Ein­stein, ni tan sols els uni­ver­si­ta­ris.

Des de la premsa satírica s’assu­mien aques­tes difi­cul­tats amb humor. L’Esque­lla de la Tor­ratxa, per donar-ne exem­ple, remar­cava que “amb l’Ein­stein passa lo que amb els toros, que tot­hom hi vol enten­dre, sense saber un bor­rall de tau­romàquia”. La publi­cació, a més, iro­nit­zava sobre la teo­ria de la rela­ti­vi­tat i es pre­gun­tava: “No sabem pas per què han fet venir Ein­stein: la seva teo­ria de la rela­ti­vi­tat és cosa tan vella entre nosal­tres com l’anar a peu i la sopa d’all. Aquí tot és rela­tiu: la bona tem­pe­ra­tura de la ciu­tat, la puresa dels ali­ments, l’hon­ra­desa dels aga­be­lla­dors, l’altru­isme dels met­ges, la bona fe dels polítics, la consciència dels amos de casa…. La ciència rela­ti­vista ens ve de lluny i un savi nos­tre ja va dir segles enrere: «Ves­teix un bastó i sem­blarà un senyor.» I no va cobrar res per dir-ho.”

El científic va apro­fi­tar el viatge per conèixer el país. El diu­menge va visi­tar el mones­tir de Poblet i es va atu­rar a l’Espluga de Fran­colí, on es va foto­gra­fiar amb alguns infants del poble. L’endemà es va des­plaçar fins a Ter­rassa; en aquest cas, acom­pa­nyat pel pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, Josep Puig i Cada­falch. El dimarts, 27 de febrer, va ser rebut de amb solem­ni­tat pel Con­sell de Cent de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. En el seu dis­curs, l’alcalde acci­den­tal va des­ta­car: “La ciència no té pàtria, que és el mateix que dir que per­tany per igual a tots els homes”, i va remar­car, adreçant-se a Ein­stein: “[És] el més sublim repre­sen­tant de la ciència, que és vos­tra, nos­tra i de tot­hom. Per això totes les fron­te­res s’han obert davant vos­tre, per això a tot arreu se us res­pecta, se us aclama i se us admira.” En la rèplica, lle­gida en ale­many i traduïda al català, el científic es va mos­trar com­pla­gut que l’alcalde expressés “una pro­funda enyo­rança cap a una forma més enlai­rada de comu­ni­tat humana, cap a una superació dels odis polítics i naci­o­nals”. Abans d’aque­lla recepció ins­ti­tu­ci­o­nal, Albert Ein­stein va visi­tar dos equi­pa­ments muni­ci­pals: el Grup Esco­lar Bai­xe­ras i l’Escola del Mar, inau­gu­rada l’any ante­rior.

Una agenda social

El científic també va apro­fi­tar l’estada per man­te­nir con­tac­tes amb alguns diri­gents polítics i soci­als. No sabem si va fer-ho a ini­ci­a­tiva pròpia o li van pro­gra­mar, però la qüestió és que es va reu­nir amb el soci­a­lista Rafael Cam­pa­lans i l’anar­quista Àngel Pestaña. En el pri­mer cas, el científic es va mos­trar estra­nyat que Cam­pa­lans es declarés al mateix temps soci­a­lista i naci­o­na­lista. Després de con­viure amb ell i conèixer Cata­lu­nya, però, va mati­sar les seves parau­les, si bé li va fer una reco­ma­nació: “Ara com­prenc i jus­ti­fico el vos­tre para­do­xal soci­a­lisme naci­o­na­lista. Però això no és un naci­o­na­lisme veri­ta­ble! Si em voleu creure, pres­cin­diu d’aquest nom funest.” El naci­o­na­lisme, segons l’ente­nia Ein­stein i molts con­tem­po­ra­nis, tenia con­no­ta­ci­ons con­ser­va­do­res i impe­ri­a­lis­tes. Pre­ci­sa­ment un altre diri­gent soci­a­lista, Manuel Serra i Moret, havia pro­nun­ciat dies abans una con­ferència a l’Ate­neu en què inten­tava demos­trar que “es pot ser un per­fecte soci­a­lista sense menys­prear Cata­lu­nya i ésser naci­o­na­lista fins al moll dels ossos”. Ein­stein també es va entre­vis­tar amb l’anar­quista Ángel Pestaña. I segons expli­cava dies després el por­ta­veu de la CNT, Soli­da­ri­dad Obrera, va pro­nun­ciar-hi un “ele­vat dis­curs”. La tro­bada va aixe­car pol­se­guera. Segons El Noti­ci­ero Uni­ver­sal, el diri­gent anar­quista va infor­mar-lo de la gra­ve­tat de la situ­ació social a Bar­ce­lona, i Ein­stein va dei­xar anar que “ell també era revo­lu­ci­o­nari”. L’endemà va mati­sar aques­tes decla­ra­ci­ons i va reconèixer que havia accep­tat la invi­tació del sin­di­cat, però que havia dit “tot el con­trari del que escri­uen els dia­ris”. I fins i tot va negar que fos un revo­lu­ci­o­nari en el camp científic.

La dar­rera jor­nada d’Albert Ein­stein al nos­tre país es va cloure amb un sopar orga­nit­zat per Rafael Cam­pa­lans, direc­tor de l’Escola Ele­men­tal de Tre­ball de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. L’endemà, el científic i la seva dona van mar­xar cap a Madrid. Al seu diari per­so­nal, va dei­xar-hi ano­tat: “2 de març. Arri­bada a Madrid. Par­tida de Bar­ce­lona, comiat càlid.” Una referència telegràfica que posava el punt final a la seva estada al nos­tre país.