“Junts és una metamorfosi de Convergència”

Aquesta és la pregunta principal que sobrevola tot el relat. Hi ha dos fils conductors importants per entendre-ho. D’una banda, el procés, que el que fa és transformar o mutar el gen convergent per diferents raons. I després hi ha la corrupció, que és el que explica que formalment CDC decideixi extingir-se. La mutació independentista el que fa és fragmentar el partit, polaritzar-lo i deixar de poder ser aquell instrument que havia estat durant anys. Però la corrupció és el que fa que creguin que no poden continuar fent acció política amb la mateixa estructura i que cal fer una cosa nova per seguir endavant.

La confessió de Jordi Pujol el 2014 amb la deixa té un efecte molt important en la identitat de Convergència, perquè el partit està estretament lligat a qui havia estat president de la Generalitat. Amb la crisi Pujol-Roca s’extirpa una part del partit, que és el roquisme, i deixa d’haver-hi un contrapoder. I tot el que és Convergència passa a ser el que és l’acció política de Pujol. Això es va difuminant amb el pas del temps, amb la nova generació anomenada del pinyol i amb Artur Mas, però hi ha un pòsit d’identitat molt forta sobre el que és la figura de l’expresident. Quan ell confessa i cau el mite, és molt difícil, a parer dels dirigents que hi ha en aquell moment continuar amb aquesta identitat, perquè queda molt tocada.

L’estiu del 2015, quan Artur Mas trasllada aquesta idea a la seva mà dreta, David Medí. Fa un any que s’ha produït la confessió de Jordi Pujol i, de fet, ja han intentat canviar el nom diverses vegades. Al Congrés dels Diputats es presenten el 2015 per Democràcia i Llibertat. L’any següent, el 2016, tornen a presentar-se per Convergència, i és la primera i la darrera vegada que es presenten amb les sigles del partit en unes eleccions, perquè abans eren Convergència i Unió. I en aquest període és quan apareix la idea no només de refundar el partit i canviar-li el nom, sinó també de crear una nova estructura política. Per què ho fan, això? Per què no ho ha fet el PP o el PSOE, que també han tingut casos de corrupció? Segurament pel que significa en termes simbòlics la confessió de Jordi Pujol, però també hi ha un factor de caire mercantil, segons el que he pogut anat copsant amb les fonts, en el sentit que necessiten una estructura que estigui lliure de responsabilitats judicials que es puguin derivar dels casos que hi ha oberts. Aquell any, el cas Palau ja s’està tancant i ja no poden entrar noves parts en la causa. El 2015 també hi ha tots els escorcolls a la seu de Convergència vinculats al 3%. Aquestes dues coses, la confessió de Jordi Pujol i els casos judicials oberts, fan que creguin que només poden seguir fent acció política deslligada del passat a partir de crear una estructura nova.

Quan Artur Mas verbalitza la idea de fer un nou partit, hi ha diferents persones no necessàriament vinculades a la política com ara Joan Oliveres, que defensen que s’han de prescindir dels lideratges existents i que hi ha d’haver un tallafoc molt clar amb tot el que ha estat Convergència. Però això tampoc s’acaba duent a terme, perquè Artur Mas diu que és una refundació massa radical i intenta fer-la més controlada, escollint Jordi Turull com a secretari general, sent un partit sobiranista i de centre però no del tot independentista. I aquesta idea tampoc l’acaba podent concretar quan l’estén a les bases, que estan molt més radicalitzades en el sentit que volen incorporar la unilateralitat i tampoc pensen en un centre moderat. El context tampoc hi ajuda, perquè és el moment de Junts pel Sí i s’està posant el referèndum al damunt de la taula. A més, el lideratge que tenia previst Artur Mas, que és el de Jordi Turull, no s’accepta per una altra família molt important, la que hi ha al voltant de Josep Rull, que és qui ha pilotat el partit entre l’adeu d’Oriol Pujol i la refundació del PDeCat. Aquí es comencen a buscar alternatives i apareixen els noms de Marta Pascal i de David Bonvehí, promoguda per Carles Puigdemont, que en aquell moment ja és a la presidència de la Generalitat. En definitiva, ni el PDeCat és allò que havia pensat Artur Mas en termes ideològics, ni tampoc acaba tenint uns lideratges amb una motxilla política prou importants per liderar el partit en un moment tan complicat.

És veritat que un cop passat tot el procés hi ha dirigents que creuen que va ser un error, però també admeten que en aquell moment no tenien cap altra opció perquè tenien la sensació que el vaixell s’enfonsava i que calia canviar-lo per poder seguir endavant.

Abans explicava que la pregunta que sobrevola el llibre és per què decideixen dissoldre’s si són un partit tan potent. Però la pregunta prèvia és per què es produeix aquesta mutació independentista. La resposta és complexa. No hi ha un únic factor. Hi ha un factor de caire més estructural, que és que la generació que agafa el poder a partir dels anys noranta no vol repetir el pujolisme clàssic perquè creu que és un model esgotat. Després hi ha un factor més conjuntural, que és el context de retallades pressupostàries que capgira la idea de centrar l’acció política en la demanda del concert econòmic. Al mateix temps sorgeix un moviment popular, que és l’ANC. L’agenda independentista els permet remuntar la legislatura, quadra amb la trajectòria que havien seguit en els darrers anys i, a més, els permet posar-se al darrere de la pancarta. Això també lliga amb la voluntat d’avançar les eleccions, perquè en aquell moment consideren que els permet trencar amb la dinàmica negativa i perquè creuen que poden treure majoria absoluta.

Al llibre plantejo una dicotomia –metamorfosi o extinció–, i em decanto per la primera opció. Junts no és Convergència, però és una metamorfosi del que va ser Convergència. Tots els ingredients ideològics que pot reivindicar Junts, com ara la desobediència o la confrontació, no tenen res a veure al que estàvem acostumats amb CDC, però formen part de la darrera evolució política. Hi ha un fil de continuïtat ideològic amb el que planteja Artur Mas quan vol fer la independència en divuit mesos i fa Junts pel Sí, encara que sembli que han fet un gir de 180 graus. A dins de Junts per Catalunya hi ha una ànima pragmàtica, possibilista, que defensa construir un instrument similar al que havia estat Convergència. El gen convergent encara és molt present en la política catalana, perquè hi ha actors com ERC –i en certa manera el PSC– que intenten reproduir-lo o que, com a mínim, volen tenir l’hegemonia que va tenir CiU. L’aparició de Xavier Trias en les eleccions municipals és una prova que aquest sector que vol recuperar el pragmatisme vol aconseguir-ho de forma explícita. En funció de com vagin les eleccions pot ser que aquesta idea s’acabi traslladant a la candidatura de la presidència de la Generalitat.