El futur de Junts

Una radiografia

La primera pregunta fa referència a les sensibilitats o a les estratègies que conviuen a Junts. La periodista Gemma Aguilera remarca que Junts és “un partit en construcció i que, com a tal, ha d’acabar de perfilar-se, tant ideològicament com pel que fa a l’estructucturació al territori”. En tot cas, bona part dels enquestats coincideixen en l’existència de “dues sensibilitats”, si bé fan incís en aspectes diferents. En aquest sentit, el periodista i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc-Marc Álvaro, considera que “dins del partit hi ha diversitat de llenguatges i d’estils, i hi conviu una cultura política hereva de Convergència Democràtica i una cultura política feta de la suma d’activismes i exmilitants d’altres entorns, amb una certa confusió”. I, en allò que fa referència a l’estratègia, aquesta “és la que marca el circuit judicial europeu de Carles Puigdemont, i tota la resta se supedita a aquesta circumstància, purament tàctica”. La politòloga Astrid Barrio coincideix en la radiografia anterior, si bé incideix més en els orígens i els matisos en matèria de política econòmica i estratègies d’aquestes dues sensibilitats, la del “sector procedent de la vella CDC, que són independentistes però també amb una clara sensibilitat liberal en matèria econòmica, acostumats a la cultura de partit i molts d’ells amb experiència i els tics propis d’un partit de govern” i el “sector que es va incorporar al projecte en les eleccions del 2017, procedents del món de l’activisme, amb una cultura organitzativa poc compatible amb la vida partidista i amb sensibilitats ideològiques”. “Estratègicament, els primers aposten per un retorn a la centralitat i al pragmatisme malgrat mantenir, si més no des del punt de vista retòric, un discurs independentista, mentre que els segons aposten clarament per la confrontació”, matisa Barrio. Paola Lo Cascio, per la seva banda, afirma que “ara mateix sembla molt clara i molt estrident la presència d’una ànima més orientada a la gestió i una més caracteritzada per un nacionalisme encès i cridaner, que voreja els discursos i les pràctiques pròpies dels moviments de replegament identitari de caire trumpista que s’estan donant en diferents indrets d’Europa i el món”.

Factors decisius

Hi ha esdeveniments que han marcat o que poden marcar el futur de Junts, com ara la sortida del govern, les eleccions municipals o el judici a la presidenta del partit, Laura Borràs. Sobre el trencament de la coalició de govern, Paola Lo Cascio, que va dedicar la seva tesi doctoral al model català autonòmic durant els mandats de Jordi Pujol, considera que “ha posat Junts en una situació complicada, en termes polítics, de presència en el debat i també materials”. I creu que les eleccions municipals “poden ajudar a mitigar aquesta feblesa si els resultats són positius”. Francesc-Marc Álvaro fa incís en el fet que “anar a l’oposició provoca que alguns alts càrrecs i quadres es desplacin a l’òrbita d’ERC”, mentre que Magda Gregori afirma que la sortida del govern va ser “una opció [...] poc Convergent”. Vicenç Villatoro, per la seva banda, afirma que “és molt complicat, si ets un partit de govern [...] demanar als ciutadans que et donin el seu vot per governar [...] i quan pots fer-ho hi renunciïs”. La periodista Gemma Aguilera, en canvi, matisa que la sortida del govern pot tenir dues lectures de cara a les eleccions municipals: “La pèrdua d’institucionalitat de Junts jugaria en contra de les seves candidatures, però alhora el votant podria premiar el fet que Junts argumenti la seva sortida per la renúncia d’ERC a treballar per la independència i per l’acostament al PSC.”

Un altre factor determinant és el procés judicial contra Laura Borràs. Les presències i les absències al davant del TSJC durant el primer dia de judici van posar de manifest, en paraules de Gemma Aguilera, “la sensació que l’ànima del partit liderada per Borràs és cada vegada més minoritària en la formació”. Astrid Barrio, que és professora de ciència política a la Universitat de València, també considera que els primers dies de judici “han marcat una línia divisòria a Junts entre qui l’ha acompanyat i qui no hi era”, i creu que si Borràs “és declarada culpable i s’acaba la seva vida institucional però no com a líder de Junts, es pot generar una estranya bicefàlia o tricefàlia entre Borràs i Turull [...] que podria generar molta inestabilitat interna”. De fet, tothom coincideix que una sentència condemnatòria ho acceleraria tot. Francesc-Marc Álvaro remarca que aquest escenari “serà determinant pel que fa a la relació de forces dins de Junts i pel que fa a l’ascendent d’aquells que es denominen activistes”. El professor de la Universitat Ramon Llull, a més, es mostra especialment escèptic respecte a les experiències de “lideratge dual” com el que existeix a Junts, però afegeix que “això encara es pot complicar més amb una sentència condemnatòria”. L’altre element que pot condicionar el futur immediat de Junts són les eleccions municipals, especialment els resultats que es produeixin a Barcelona. En aquest sentit, el mateix Francesc-Marc Álvaro defensa que si Xavier Trias recuperés l’alcaldia, aquesta es convertiria en “un altaveu en mans dels pragmàtics de Junts i posaria a prova la gran influència de Carles Puigdemont”. Per la seva banda, la historiadora Paola Lo Cascio considera que “en les eleccions municipals Junts s’hi juga moltíssim”, i afegeix: “Quan hi ha derrotes, les esquerdes s’eixamplen i quan hi ha victòries, poden conviure ànimes aparentment molt divergents.”

Sense un lideratge clar

També hem preguntat als sis analistes sobre rol que pot jugar Carles Puigdemont i la possibilitat que sorgeixi algun lideratge potent, capaç d’aglutinar les sensibilitats existents a Junts. Sobre el primer aspecte, Francesc-Marc Álvaro creu que l’expresident de la Generalitat és “un actiu simbòlic que mobilitza les bases i, alhora, frena qualsevol altre lideratge a l’interior”. La historiadora Paola Lo Cascio, per la seva banda, es pregunta “si ara mateix és un actiu electoral o bé un llast per a Junts”, mentre que la periodista Magda Gregori defineix Puigdemont com “una ànima lliure”. La que es mostra més escèptica amb el paper que pugui jugar l’expresident de la Generalitat és la politòloga Astrid Barrio, que el defineix com “un gerro xinès amb un enorme potencial per desestabilitzar la vida política catalana i espanyola” i afegeix que “no sembla que el seu futur polític, si és que en té, estigui a Junts”. La periodista Gemma Aguilera, en canvi, considera que la figura del president a l’exili “és clau no només per al present i futur de Junts, sinó del país i del projecte independentista”.

En tot cas, cap dels enquestats distingeix algun lideratge capaç d’unir el partit. La mateixa Aguilera afirma que “ara mateix es fa molt difícil visualitzar una figura que no estigui contaminada per l’evident divisió entre les dues estratègies”. I remarca que, si de cas, aquest lideratge hauria de venir “de la societat civil”, si bé matisa que aquesta també està dividida. Magda Gregori i Francesc-Marc Álvaro es mostren especialment crítics amb el secretari general de Junts, Jordi Turull, que “intenta fer equilibris, però no aconsegueix una síntesi eficient de posicions”, segons el professor de la Universitat Ramon Llull.

El futur del projecte

Sobre el futur de Junts, Gemma Aguilera planteja el dilema de si “s’acabarà de construir com a partit sense fissures prou greus per trencar-se”. I, davant la impossibilitat d’èxit de dos projectes separats, considera que “Junts anirà equilibrant forces, especialment després de les municipals”. La politòloga Astrid Barrio també aposta per una continuïtat, malgrat la dificultat de fer-ho “sense un lideratge que aglutini els diversos sectors”. Una opinió semblant a la de la periodista Magda Gregori, que creu que “és difícil pensar que una sensibilitat o família d’imposarà de forma ràpida a una altra”. I afegeix que “no serà un procés de o A o B, sinó un camí farcit de matisos, de pluralitat d’idees i de propostes polítiques”. Francesc Marc Álvaro, en canvi, vaticina que “Junts acabarà trencant-se” perquè la coexistència “implica confusió de discursos i, a la llarga, impossibilitat de fixar una estratègia convincent”. Davant aquest escenari, considera que “els pragmàtics faran una mena de Convergència sobiranista que competirà amb ERC per tenir el poder institucional” i “els que propugnen la confrontació i l’unilateralisme, si poden i es posen d’acord, fundaran una nova versió de Reagrupament, una mena de CUP de centredreta per a desenganyats del procés, el recorregut de la qual no em sembla que pugui ser llarg”.