L’assassinat del Noi del Sucre

Viure en perill

Durant la seva curta vida es va moure sovint entre la presó i la mort. La primera detenció es va produir el 1902, quan només tenia 15 anys. Va ser amb motiu de la vaga de metal·lúrgics i el van empresonar per haver participat en una batussa. També va ser un polemista incansable. Ens en donen testimoni els seus articles de rèplica, la seva participació en tertúlies i també algun episodi, com el que es va produir l’11 d’agost del 1907. Aquell dia, Seguí es va presentar en un míting amb l’ànim de rebatre unes acusacions contra ell que havien aparegut a El Progreso, portaveu dels lerrouxistes catalans, i que l’havien conduit a la presó. En un article se l’acusava de ser un dels implicats en la col·locació de bombes. Seguí s’havia presentat alguns dies abans a la redacció del diari per demanar una rectificació, però no li van fer cas. Pocs dies després, va enviar una carta a un altre mitjà, El Diluvio, i finalment va amenaçar de presentar-se en un míting per forçar-los a dir la veritat.

A l’acte, que havia estat convocat per protestar contra la creació d’una unitat específica de la policia per combatre el terrorisme anarquista, hi participava Jordi Vinaixa, redactor de la publicació, i també Emiliano Iglesias, la mà dreta d’Alejandro Lerroux. Només començar, Seguí va demanar intervenir, però li van negar la paraula. Es va mantenir una estona a la llotja, però quan Iglesias va deixar anar que les bombes havien estat col·locades per algun “imbècil” no es va poder contenir i va saltar d’una revolada fins a l’escenari. Llavors, es va generar un “avalot tremendo, durant el quan voleiaren cadires per l’aire, hi hagué garrotades i se sentí un tret de revòlver”, tal com explicaria l’endemà un periodista que hi era present. De resultes d’aquell tret, va haver-hi un mort, mentre que Seguí va acabar a la presó amb una ferida al cap i un dit trencat. A partir d’aquell episodi, “Salvador Seguí esdevingué popular a tot Catalunya, mentre que l’intrús Alejandro Lerroux i els seus seguidors més fanàtics el temien i l’odiaven”, segons explicava Pere Foix en un retrat que va fer-li al llibre Apòstols i mercaders. La picabaralla, a més, va coincidir en un moment de fortes tensions entre radicals i anarquistes i pocs dies abans que esclatés una llarga vaga al diari El Progreso.

Un nou sindicalisme

Seguí va tenir un paper destacat en el procés de consolidació del sindicalisme modern. D’una banda, per la seva aposta per superar les societats d’ofici, ben característiques del moviment obrer durant el segle XIX, i passar als sindicats únics o d’indústria. I, de l’altra, per participar de ple en el procés de creació de la CNT, que s’acabaria convertint en el sindicat més poderós durant els anys trenta, i també per promoure, sempre que va ser possible, la unitat estratègica amb l’altre sindicat majoritari a Espanya, la UGT. En el cas de la reestructuració sindical, al Congrés que es va celebrar a Sants el 1918, Seguí va defensar amb vehemència que “el sindicat únic és el mitjà més eficaç per poder respondre a l’actual moment històric i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra”. El creixement industrial havia estat notable en els darrers anys, i les societats d’ofici ja no eren instruments útils per respondre a problemàtiques genèriques, com ara la supressió del treball infantil, l’encariment del cost de la vida o la jornada de les vuit hores, per citar només alguns exemples.

El 1909 va participar en l’anomenada Setmana Tràgica, una revolta contra la mobilització dels reservistes que va derivar en una follia anticlerical. No sabem del cert el nivell d’implicació que hi va tenir, però segons el seu amic Josep Viadiu es va haver de refugiar a Gualba, al Vallès Oriental, on es va allunyar de l’activitat sindical durant alguns mesos. L’any següent, però, va participar en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, a poc a poc, va tenir-hi un major protagonisme. El gener del 1915 va ser nomenat president de la federació del ram de la construcció de Barcelona i, des d’aquesta, va liderar una vaga general del sector. L’any següent, va ser un dels signants del l’anomenat Pacte de Saragossa, a través del qual es va acordar una vaga general de vint-i-quatre hores com a protesta per l’encariment del cost de la vida.

La mobilització no va donar cap resultat tangible, però va tenir una repercussió considerable. Era la primera vegada que els dos principals sindicats, la UGT i la CNT, emprenien una acció conjunta. L’experiència es va repetir l’any següent, concretament el 13 d’agost, amb una vaga general revolucionària, que es va mantenir tres dies. Viadiu, també sindicalista, recordava que “durant aquells dies, Salvador Seguí fou un dels qui anaven a l’avantguarda sense rebutjar cap perill, animava les comissions que el visitaven i donava ànims a tots en el compliment del seu deure d’obrers revolucionaris”. El fracàs d’aquella temptativa va provocar un distanciament amb el socialisme i el republicanisme catalanista. De fet, al Congrés de Sants que es va celebrar l’any següent, es va aprovar una resolució en què s’afirmava que “els polítics professionals no poden representar mai les organitzacions obreres”.

Autodidacte

Seguí era autodidacte. El socialista Gabriel Alomar el recordaria anys després de la seva mort com “un bell cas d’emancipació personal, autoeducació i formació libèrrima de si mateix”: “Va improvisar unes ales damunt les seves espatlles d’operari, i va elevar-se amb elles sobre la nadiva condició.” Es passava hores i hores a la petita biblioteca de la Societat de Pintors, a la Biblioteca Arús o a l’Ateneu Enciclopèdic. Manuel Cruells, que va dedicar-li una excel·lent biografia, remarca: “Va intuir [...] la seva ideologia abans de trobar-la d’una forma mental [...]. L’essència de la seva ideologia, o sigui, la revolta contra les injustícies socials, fou en ell una reacció natural en contemplar els problemes vius i palpitants que estaven en el seu ambient societari. Les lectures, els corrents de pensament àcrates que informaven llavors el nostre proletariat, com que responien al seu propi temperament, el portaren a acceptar, tot seguit, els postulats ideològics anarquistes.” Les lectures més o menys ordenades es van alimentar a les tertúlies del Cafè Espanyol, on es va graduar en l’art de la polèmica i la dialèctica. Manuel Escorza, un dels seus companys de tertúlies, el recordava “sempre ple d’optimisme sobre el futur de la humanitat”.

No va ser un pensador original, però sí amb unes idees ben clares, que defensava amb vehemència. Els seus textos, analitzats amb detall per l’historiador Xavier Díez i aplegats fa poc en un únic volum, ens deixen entreveure un sindicalista que “barreja idealisme i pragmatisme”, amb un substrat clarament llibertari i una concepció del sindicat com a peça bàsica per organitzar no només les reivindicacions dels treballadors, sinó també la societat del futur. En alguns textos es desmarcava clarament de la violència i defensava: “La nostra arma no és el punyal ni el revòlver, sinó la vaga [...], l’única arma que tenim” o: “El sindicalisme i els atemptats socials són coses diferents, separades i alienes una de l’altra.” En d’altres, criticava obertament la Revolució Russa: “No és la realització dels nostres mètodes, de les nostres pràctiques, de les nostres doctrines sindicalistes”, i com a contraproposta sostenia que no havia de ser “l’Estat, que són els partits polítics socialistes, els qui han de disposar, els qui han de determinar el funcionament del nou estat de coses”, sinó més aviat les organitzacions sindicals, que “han de tenir la responsabilitat, davant la col·lectivitat, de garantir aquells productes indispensables per al sosteniment de la pròpia col·lectivitat”.

Salvador Seguí era un orador brillant, val a dir que molt més dotat per al míting que no pas per a la conferència. Precisament, un dels moments en què va assolir una major popularitat va ser el 19 de març del 1919, en un míting celebrat a la plaça de braus de les Arenes. Es tractava d’un moment especialment tens. Feia quaranta-quatre dies que Barcelona sencera es trobava totalment aturada, una vaga que es va popularitzar amb el nom de la Canadenca, i aquell dia els obrers estaven convocats per decidir si tornaven o no a la feina. El comitè que havia negociat l’acord amb el govern tenia una veritable prova de foc. L’acord era bo, satisfeia totes les reivindicacions dels vaguistes, però hom es malfiava del govern i alguns sindicalistes encara no havien sortit de la presó. Seguí es va alçar i, amb la seva oratòria poderosa, va aconseguir convèncer els assistents. Un cronista, des de les pàgines de La Veu de Catalunya, va deixar constància que quan va intervenir ell “l’auditori va [anar] canviant de parer, deixant-se convèncer per l’orador”. El mateix periodista, a més, remarcava que Seguí havia parlat “en català literari, construint admirablement les frases i els períodes, i no dient sinó el que es proposa dir”.

L’assassinat

Seguí havia estat amenaçat de mort diverses vegades. Pocs dies abans de morir, quan van convidar-lo a una conferència al Centre Empordanès de Figueres, va deixar anar: “No sé si hi seré, perquè la meva vida penja d’un fil.” Però aquell 10 de març del 1923, fa cent anys, no se’n va sortir. No havia de sortir, però era dissabte i havia de pagar uns treballadors que arreglaven un pis del seu amic Lluís Companys per compte seu. Anava acompanyat d’un amic, en Francesc Comes, més conegut com en Perones. De camí, es van aturar en un estanc. Quan en Perones va sortir del local i es disposava a encendre una cigarreta, se’ls van acostar tres pistolers. Dos d’ells van disparar a l’aire per foragitar els curiosos, però el tercer va disparar-li un tret al cap que li va provocar la mort instantània. En Perones va quedar malferit i es va refugiar en una carnisseria. Mentre el traslladaven a l’Hospital de la Santa Creu, no deixava de gemegar: “Pobre Noi!” Serien les seves darreres paraules. El cadàver de Seguí va quedar estès al terra, cobert amb un sac. Minuts després va passar per allà un sindicalista, que va poder comprovar que es tractava del Noi del Sucre. En poques hores, la notícia va circular per la ciutat com un reguerol de pólvora.

Aquella mateixa nit, el governador civil, Salvador Raventós, va atendre els periodistes i va declarar que no sabia “si es tractava d’una baralla o d’un atemptat”. I, tot seguit, va afegir que no convenia “fer detencions a tort i a dret, perquè resultarien contraproduents”, unes declaracions ben cíniques si tenim en compte que els procediments habituals de la policia davant de qualsevol atemptat tendien més aviat a detenir qualsevol sospitós. El governador tampoc es va voler pronunciar sobre l’autoria de l’assassinat i va deixar anar: “Ignoro si [...] són sindicalistes del Lliure o bé anarquistes”. De fet, el crim no s’acabaria investigant mai, tal com recordava anys després la seva vídua, Teresa Muntaner, en una entrevista que va fer-li el periodista Josep Maria Huertas.

A Salvador Seguí el van enterrar a primera hora del matí de l’endemà, d’amagat. El governador civil va justificar aquesta celeritat dient que “ningú de la família s’havia presentat a reclamar el cadàver”. En realitat, quan la família s’hi va presentar, cap al migdia, Raventós els va dir que “si oferien dificultats perquè fos enterrat al nínxol que havien triat, podien considerar-les com a vençudes”. L’actuació del governador civil va provocar una reacció irada de la gent. Aquella mateixa tarda es va formar una “imponent manifestació” (en paraules d’un cronista de La Vanguardia) que es va dirigir al govern civil i que no es va dissoldre fins que es va aconseguir el compromís que l’enterrament del Perones seria anunciat degudament. Les autoritats no van poder evitar que l’enterrament de Francesc Comas es convertís, també, en un homenatge al Noi del Sucre. Es va tractar d’un homenatge imponent, amb milers de persones engruixint el seguici fúnebre. Aquell dia van enterrar dos sindicalistes, però van néixer dos màrtirs.