L’assassinat del Noi del Sucre

Viure en perill

Durant la seva curta vida es va moure sovint entre la presó i la mort. La pri­mera detenció es va pro­duir el 1902, quan només tenia 15 anys. Va ser amb motiu de la vaga de metal·lúrgics i el van empre­so­nar per haver par­ti­ci­pat en una batussa. També va ser un pole­mista incan­sa­ble. Ens en donen tes­ti­moni els seus arti­cles de rèplica, la seva par­ti­ci­pació en tertúlies i també algun epi­sodi, com el que es va pro­duir l’11 d’agost del 1907. Aquell dia, Seguí es va pre­sen­tar en un míting amb l’ànim de reba­tre unes acu­sa­ci­ons con­tra ell que havien apa­re­gut a El Pro­greso, por­ta­veu dels ler­rou­xis­tes cata­lans, i que l’havien con­duit a la presó. En un arti­cle se l’acu­sava de ser un dels impli­cats en la col·locació de bom­bes. Seguí s’havia pre­sen­tat alguns dies abans a la redacció del diari per dema­nar una rec­ti­fi­cació, però no li van fer cas. Pocs dies després, va enviar una carta a un altre mitjà, El Dilu­vio, i final­ment va amenaçar de pre­sen­tar-se en un míting per forçar-los a dir la veri­tat.

A l’acte, que havia estat con­vo­cat per pro­tes­tar con­tra la cre­ació d’una uni­tat específica de la poli­cia per com­ba­tre el ter­ro­risme anar­quista, hi par­ti­ci­pava Jordi Vinaixa, redac­tor de la publi­cació, i també Emi­li­ano Igle­sias, la mà dreta d’Ale­jan­dro Ler­roux. Només començar, Seguí va dema­nar inter­ve­nir, però li van negar la paraula. Es va man­te­nir una estona a la llotja, però quan Igle­sias va dei­xar anar que les bom­bes havien estat col·loca­des per algun “imbècil” no es va poder con­te­nir i va sal­tar d’una revo­lada fins a l’esce­nari. Lla­vors, es va gene­rar un “ava­lot tre­mendo, durant el quan vole­ia­ren cadi­res per l’aire, hi hagué gar­ro­ta­des i se sentí un tret de revòlver”, tal com expli­ca­ria l’endemà un peri­o­dista que hi era pre­sent. De resul­tes d’aquell tret, va haver-hi un mort, men­tre que Seguí va aca­bar a la presó amb una ferida al cap i un dit tren­cat. A par­tir d’aquell epi­sodi, “Sal­va­dor Seguí esde­vingué popu­lar a tot Cata­lu­nya, men­tre que l’intrús Ale­jan­dro Ler­roux i els seus segui­dors més fanàtics el temien i l’odi­a­ven”, segons expli­cava Pere Foix en un retrat que va fer-li al lli­bre Apòstols i mer­ca­ders. La pica­ba­ra­lla, a més, va coin­ci­dir en un moment de for­tes ten­si­ons entre radi­cals i anar­quis­tes i pocs dies abans que esclatés una llarga vaga al diari El Pro­greso.

Un nou sin­di­ca­lisme

Seguí va tenir un paper des­ta­cat en el procés de con­so­li­dació del sin­di­ca­lisme modern. D’una banda, per la seva aposta per superar les soci­e­tats d’ofici, ben carac­terísti­ques del movi­ment obrer durant el segle XIX, i pas­sar als sin­di­cats únics o d’indústria. I, de l’altra, per par­ti­ci­par de ple en el procés de cre­ació de la CNT, que s’aca­ba­ria con­ver­tint en el sin­di­cat més poderós durant els anys trenta, i també per pro­moure, sem­pre que va ser pos­si­ble, la uni­tat estratègica amb l’altre sin­di­cat majo­ri­tari a Espa­nya, la UGT. En el cas de la rees­truc­tu­ració sin­di­cal, al Congrés que es va cele­brar a Sants el 1918, Seguí va defen­sar amb vehemència que “el sin­di­cat únic és el mitjà més eficaç per poder res­pon­dre a l’actual moment històric i fer pre­val­dre la per­so­na­li­tat del pro­le­ta­riat davant la bur­ge­sia, en aca­bar la guerra”. El crei­xe­ment indus­trial havia estat nota­ble en els dar­rers anys, i les soci­e­tats d’ofici ja no eren ins­tru­ments útils per res­pon­dre a pro­blemàtiques genèriques, com ara la supressió del tre­ball infan­til, l’enca­ri­ment del cost de la vida o la jor­nada de les vuit hores, per citar només alguns exem­ples.

El 1909 va par­ti­ci­par en l’ano­me­nada Set­mana Tràgica, una revolta con­tra la mobi­lit­zació dels reser­vis­tes que va deri­var en una follia anti­cle­ri­cal. No sabem del cert el nivell d’impli­cació que hi va tenir, però segons el seu amic Josep Via­diu es va haver de refu­giar a Gualba, al Vallès Ori­en­tal, on es va allu­nyar de l’acti­vi­tat sin­di­cal durant alguns mesos. L’any següent, però, va par­ti­ci­par en la fun­dació de la Con­fe­de­ració Naci­o­nal del Tre­ball (CNT) i, a poc a poc, va tenir-hi un major pro­ta­go­nisme. El gener del 1915 va ser nome­nat pre­si­dent de la fede­ració del ram de la cons­trucció de Bar­ce­lona i, des d’aquesta, va lide­rar una vaga gene­ral del sec­tor. L’any següent, va ser un dels sig­nants del l’ano­me­nat Pacte de Sara­gossa, a través del qual es va acor­dar una vaga gene­ral de vint-i-qua­tre hores com a pro­testa per l’enca­ri­ment del cost de la vida.

La mobi­lit­zació no va donar cap resul­tat tan­gi­ble, però va tenir una reper­cussió con­si­de­ra­ble. Era la pri­mera vegada que els dos prin­ci­pals sin­di­cats, la UGT i la CNT, empre­nien una acció con­junta. L’experiència es va repe­tir l’any següent, con­cre­ta­ment el 13 d’agost, amb una vaga gene­ral revo­lu­cionària, que es va man­te­nir tres dies. Via­diu, també sin­di­ca­lista, recor­dava que “durant aquells dies, Sal­va­dor Seguí fou un dels qui ana­ven a l’avant­guarda sense rebut­jar cap perill, ani­mava les comis­si­ons que el visi­ta­ven i donava ànims a tots en el com­pli­ment del seu deure d’obrers revo­lu­ci­o­na­ris”. El fracàs d’aque­lla temp­ta­tiva va pro­vo­car un dis­tan­ci­a­ment amb el soci­a­lisme i el repu­bli­ca­nisme cata­la­nista. De fet, al Congrés de Sants que es va cele­brar l’any següent, es va apro­var una reso­lució en què s’afir­mava que “els polítics pro­fes­si­o­nals no poden repre­sen­tar mai les orga­nit­za­ci­ons obre­res”.

Auto­di­dacte

Seguí era auto­di­dacte. El soci­a­lista Gabriel Alo­mar el recor­da­ria anys després de la seva mort com “un bell cas d’eman­ci­pació per­so­nal, auto­e­du­cació i for­mació libèrrima de si mateix”: “Va impro­vi­sar unes ales damunt les seves espat­lles d’ope­rari, i va ele­var-se amb elles sobre la nadiva con­dició.” Es pas­sava hores i hores a la petita bibli­o­teca de la Soci­e­tat de Pin­tors, a la Bibli­o­teca Arús o a l’Ate­neu Enci­clopèdic. Manuel Cru­ells, que va dedi­car-li una excel·lent bio­gra­fia, remarca: “Va intuir [...] la seva ide­o­lo­gia abans de tro­bar-la d’una forma men­tal [...]. L’essència de la seva ide­o­lo­gia, o sigui, la revolta con­tra les injustícies soci­als, fou en ell una reacció natu­ral en con­tem­plar els pro­ble­mes vius i pal­pi­tants que esta­ven en el seu ambi­ent soci­e­tari. Les lec­tu­res, els cor­rents de pen­sa­ment àcra­tes que infor­ma­ven lla­vors el nos­tre pro­le­ta­riat, com que res­po­nien al seu propi tem­pe­ra­ment, el por­ta­ren a accep­tar, tot seguit, els postu­lats ideològics anar­quis­tes.” Les lec­tu­res més o menys orde­na­des es van ali­men­tar a les tertúlies del Cafè Espa­nyol, on es va gra­duar en l’art de la polèmica i la dialèctica. Manuel Escorza, un dels seus com­panys de tertúlies, el recor­dava “sem­pre ple d’opti­misme sobre el futur de la huma­ni­tat”.

No va ser un pen­sa­dor ori­gi­nal, però sí amb unes idees ben clares, que defen­sava amb vehemència. Els seus tex­tos, ana­lit­zats amb detall per l’his­to­ri­a­dor Xavier Díez i aple­gats fa poc en un únic volum, ens dei­xen entre­veure un sin­di­ca­lista que “bar­reja ide­a­lisme i prag­ma­tisme”, amb un subs­trat clara­ment lli­ber­tari i una con­cepció del sin­di­cat com a peça bàsica per orga­nit­zar no només les rei­vin­di­ca­ci­ons dels tre­ba­lla­dors, sinó també la soci­e­tat del futur. En alguns tex­tos es des­mar­cava clara­ment de la violència i defen­sava: “La nos­tra arma no és el punyal ni el revòlver, sinó la vaga [...], l’única arma que tenim” o: “El sin­di­ca­lisme i els atemp­tats soci­als són coses dife­rents, sepa­ra­des i ali­e­nes una de l’altra.” En d’altres, cri­ti­cava ober­ta­ment la Revo­lució Russa: “No és la rea­lit­zació dels nos­tres mètodes, de les nos­tres pràcti­ques, de les nos­tres doc­tri­nes sin­di­ca­lis­tes”, i com a con­tra­pro­posta sos­te­nia que no havia de ser “l’Estat, que són els par­tits polítics soci­a­lis­tes, els qui han de dis­po­sar, els qui han de deter­mi­nar el fun­ci­o­na­ment del nou estat de coses”, sinó més aviat les orga­nit­za­ci­ons sin­di­cals, que “han de tenir la res­pon­sa­bi­li­tat, davant la col·lec­ti­vi­tat, de garan­tir aquells pro­duc­tes indis­pen­sa­bles per al sos­te­ni­ment de la pròpia col·lec­ti­vi­tat”.

Sal­va­dor Seguí era un ora­dor bri­llant, val a dir que molt més dotat per al míting que no pas per a la con­ferència. Pre­ci­sa­ment, un dels moments en què va asso­lir una major popu­la­ri­tat va ser el 19 de març del 1919, en un míting cele­brat a la plaça de braus de les Are­nes. Es trac­tava d’un moment espe­ci­al­ment tens. Feia qua­ranta-qua­tre dies que Bar­ce­lona sen­cera es tro­bava total­ment atu­rada, una vaga que es va popu­la­rit­zar amb el nom de la Cana­denca, i aquell dia els obrers esta­ven con­vo­cats per deci­dir si tor­na­ven o no a la feina. El comitè que havia nego­ciat l’acord amb el govern tenia una veri­ta­ble prova de foc. L’acord era bo, satis­feia totes les rei­vin­di­ca­ci­ons dels vaguis­tes, però hom es mal­fi­ava del govern i alguns sin­di­ca­lis­tes encara no havien sor­tit de la presó. Seguí es va alçar i, amb la seva oratòria pode­rosa, va acon­se­guir convèncer els assis­tents. Un cro­nista, des de les pàgines de La Veu de Cata­lu­nya, va dei­xar constància que quan va inter­ve­nir ell “l’audi­tori va [anar] can­vi­ant de parer, dei­xant-se convèncer per l’ora­dor”. El mateix peri­o­dista, a més, remar­cava que Seguí havia par­lat “en català lite­rari, cons­truint admi­ra­ble­ment les fra­ses i els períodes, i no dient sinó el que es pro­posa dir”.

L’assas­si­nat

Seguí havia estat amenaçat de mort diver­ses vega­des. Pocs dies abans de morir, quan van con­vi­dar-lo a una con­ferència al Cen­tre Empor­danès de Figue­res, va dei­xar anar: “No sé si hi seré, perquè la meva vida penja d’un fil.” Però aquell 10 de març del 1923, fa cent anys, no se’n va sor­tir. No havia de sor­tir, però era dis­sabte i havia de pagar uns tre­ba­lla­dors que arre­gla­ven un pis del seu amic Lluís Com­panys per compte seu. Anava acom­pa­nyat d’un amic, en Fran­cesc Comes, més cone­gut com en Pero­nes. De camí, es van atu­rar en un estanc. Quan en Pero­nes va sor­tir del local i es dis­po­sava a encen­dre una cigar­reta, se’ls van acos­tar tres pis­to­lers. Dos d’ells van dis­pa­rar a l’aire per fora­gi­tar els curi­o­sos, però el ter­cer va dis­pa­rar-li un tret al cap que li va pro­vo­car la mort ins­tantània. En Pero­nes va que­dar mal­fe­rit i es va refu­giar en una car­nis­se­ria. Men­tre el tras­lla­da­ven a l’Hos­pi­tal de la Santa Creu, no dei­xava de geme­gar: “Pobre Noi!” Serien les seves dar­re­res parau­les. El cadàver de Seguí va que­dar estès al terra, cobert amb un sac. Minuts després va pas­sar per allà un sin­di­ca­lista, que va poder com­pro­var que es trac­tava del Noi del Sucre. En poques hores, la notícia va cir­cu­lar per la ciu­tat com un regue­rol de pólvora.

Aque­lla mateixa nit, el gover­na­dor civil, Sal­va­dor Raventós, va aten­dre els peri­o­dis­tes i va decla­rar que no sabia “si es trac­tava d’una bara­lla o d’un atemp­tat”. I, tot seguit, va afe­gir que no con­ve­nia “fer deten­ci­ons a tort i a dret, perquè resul­ta­rien con­tra­pro­du­ents”, unes decla­ra­ci­ons ben cíniques si tenim en compte que els pro­ce­di­ments habi­tu­als de la poli­cia davant de qual­se­vol atemp­tat ten­dien més aviat a dete­nir qual­se­vol sos­pitós. El gover­na­dor tam­poc es va voler pro­nun­ciar sobre l’auto­ria de l’assas­si­nat i va dei­xar anar: “Ignoro si [...] són sin­di­ca­lis­tes del Lliure o bé anar­quis­tes”. De fet, el crim no s’aca­ba­ria inves­ti­gant mai, tal com recor­dava anys després la seva vídua, Teresa Mun­ta­ner, en una entre­vista que va fer-li el peri­o­dista Josep Maria Huer­tas.

A Sal­va­dor Seguí el van enter­rar a pri­mera hora del matí de l’endemà, d’ama­gat. El gover­na­dor civil va jus­ti­fi­car aquesta cele­ri­tat dient que “ningú de la família s’havia pre­sen­tat a recla­mar el cadàver”. En rea­li­tat, quan la família s’hi va pre­sen­tar, cap al mig­dia, Raventós els va dir que “si ofe­rien difi­cul­tats perquè fos enter­rat al nínxol que havien triat, podien con­si­de­rar-les com a vençudes”. L’actu­ació del gover­na­dor civil va pro­vo­car una reacció irada de la gent. Aque­lla mateixa tarda es va for­mar una “impo­nent mani­fes­tació” (en parau­les d’un cro­nista de La Van­guar­dia) que es va diri­gir al govern civil i que no es va dis­sol­dre fins que es va acon­se­guir el com­promís que l’enter­ra­ment del Pero­nes seria anun­ciat degu­da­ment. Les auto­ri­tats no van poder evi­tar que l’enter­ra­ment de Fran­cesc Comas es con­vertís, també, en un home­natge al Noi del Sucre. Es va trac­tar d’un home­natge impo­nent, amb milers de per­so­nes engrui­xint el seguici fúnebre. Aquell dia van enter­rar dos sin­di­ca­lis­tes, però van néixer dos màrtirs.