“Sentir-se sol comporta més deteriorament cognitiu”

Vaig estar uns anys investigant a Alemanya i vaig fer un postgrau de Medicina de l’Envelliment a Suïssa. Un dia una de les professores ens va fer una presentació en què se’ns mostraven fotos i frases d’un estudi sobre la soledat. Em va colpir molt, em va emocionar i em va ressonar més que qualsevol altre tema vinculat a l’envelliment que hagués treballat fins aleshores. Des de llavors, vaig voler dedicar-me a aquest tema. No només m’interessa la soledat, sinó també el suport social i com això ens ajuda a pal·liar aquesta soledat i la participació quant a fer activitats significatives, que es complementen i fan sinergies amb el suport que rebem dels altres i com això ens ajuda a apaivagar la soledat.

Primer de tot cal fer una precisió. El concepte de “soledat no desitjada” ens l’hem inventat aquí. En anglès hi ha el terme de loneliness, sense cap adjectiu que l’acompanyi. I ningú parla de volguda i no volguda o de desitjada i no desitjada. Es tracta d’un sentiment de malestar vinculat al fet de tenir menys del que t’agradaria pel que fa a qualitat i quantitat de relacions socials. Hi ha una discrepància entre el que a tu t’agradaria rebre d’aquestes relacions i el que reps. I d’entrada és independent del que està passant realment. Viure sol i estar bé no és soledat. Un altre aspecte és l’aïllament social, el fet que objectivament tens molt poques relacions al teu voltant i que no necessàriament ha d’anar acompanyat d’aquest sentiment de soledat.

Tot i que fa anys que els investigadors ens hem interessat per la soledat, fa relativament pocs anys que la societat i les administracions hi han situat el focus. Moltes enquestes que es feien sobre salut de la població o de condicions de vida, no incloïen aquesta pregunta. El que passa és que es tracta d’una percepció i d’un aspecte de la vida subjectiu i que, a més a més, es pot preguntar de moltes maneres. Ara podem trobar estadístiques de tot tipus: algunes que et diuen que una de cada tres persones se senten soles; d’altres, que una de cada deu; d’altres, que les dones més que els homes o a l’inrevés; d’altres que els joves més que la gent gran... I això passa perquè ho estem preguntant de maneres diferents. Fins i tot hi ha casos en els quals no s’utilitza la paraula soledat perquè es diu que està estigmatitzada. Això no ens ajuda a preguntar directament a la persona si se sent sola i cal recórrer a fórmules indirectes per esbrinar-ho. En definitiva, hi ha tot un seguit de reptes metodològics a l’hora d’avaluar-ho.

Més enllà de la definició global que he comentat abans, quan parles amb les persones t’adones que hi ha una grandíssima diversitat de maneres de sentir-se sol. Hi ha persones que ho atribueixen a situacions concretes, com ara el fet de canviar de ciutat o la viduïtat, a les limitacions físiques relacionades amb l’envelliment, a penúries econòmiques per les quals passen... Una condició de solitud també pot ser el fet que estiguis sol i de cop i volta se t’instal·li la família perquè no poden pagar el seu pis i hagis perdut el teu espai i la teva llibertat. En definitiva, hi ha manifestacions molt diverses de la soledat. En la literatura científica, se n’han fixat de tres tipus: la solitud social, que vol dir trobar a faltar persones al teu entorn que et coneguin i que t’integrin; la soledat emocional, que té a veure amb la falta de suport d’una persona íntima, de gran confiança, a qui li pots explicar qualsevol cosa que et passi; i la soledat existencial, que té més a veure amb adonar-se que estem sols al món, que hi arribem i morim sols i que està més vinculada amb el final de vida. I cadascú pot tenir una compaginació d’aquestes soledats o cap.

Just abans de la pandèmia, ja començàvem a estar força conscienciats sobre aquest tema. Parlàvem de l’epidèmia de la soledat i després va arribar la del covid. Durant un temps però, estàvem tots enfocats en el virus, i ara el tema ha tornat a sortir. Viure sol en el context del confinament ha estat molt dur. La pandèmia ha tornat a posar a l’agenda un tema que havíem identificat abans i que hem d’abordar. Han sortit moltes noves estadístiques i s’ha fet molt èmfasi en el fet que no només les persones grans se senten soles.

Necessitem moltes altres informacions, a banda del fet de viure sol: el nivell socioeconòmic i educatiu, les condicions de l’habitatge, la xarxa que té la persona, les limitacions pel que fa a la vida diària... Avui dia tenim moltes eines per controlar aquests riscos. Està estudiat que sentir-se sol comporta un major deteriorament cognitiu, que té a veure amb el fet de tenir poques relacions, poques converses i pocs inputs d’informació. Viure sol també vol dir trigar més a identificar aspectes que afecten aquella persona, ja sigui un deteriorament cognitiu, un bony al pit o una hemorràgia. Si tens una persona que es preocupa per tu i que et veu sovint, serà més fàcil detectar algun símptoma de malaltia mental o física. També hi ha un tema molt interessant, i és que quan estem sols, quan no tenim ningú més per a qui cuinar, mengem més malament. Això es veu molt en persones grans, sobretot dones, que han estat tota la vida cuinant per a la família i fent grans àpats i que quan es queden soles comencen a menjar menys i més malament. Els altres en ajuden molt a cuidar-nos, per tant, quan ets tu sol has de tenir molta consciència d’autocura.

Ara es parla molt del suïcidi en els joves i adolescents. En les persones grans també hi ha aquest risc. No s’ha fet gaire èmfasi en el tema del suïcidi en la gent gran i es tracta d’un risc evident, sobretot en el cas del sentiment de soledat. De fet, la soledat augmenta la mortalitat per qualsevol causa. A més, en viure sol hi ha el risc de morir sol. En aquest cas el més dramàtic és que ningú t’hagi trobat a faltar durant dies i dies...

Hi ha moltíssimes estratègies descrites i utilitzades per abordar la soledat, i totes són molt benvingudes. Però hauríem d’anar entenent què necessita cada persona. Hi ha intervencions grupals, suport psicològic, acompanyament a partir de voluntaris, intervencions que fomenten més activitats a l’entorn, podríem reforçar també les xarxes pròpies de les persones que és una cosa que s’ha fet menys... Hi ha moltes estratègies i encara no en sabem prou per donar a cadascú el que necessita i no estar tan condicionats pel lloc a on vas a parar i el que se t’ofereix. Tot i que la sensació és que es fan moltes coses i que fins i tot s’encavalquen; segurament n’hauríem de fer més i més adaptades a cada situació i a les necessitats i a la voluntat de cada persona.

Com succeeix amb altres fenòmens socials, com més parlem de soledat també és més fàcil que la gent la reconegui. La versió positiva és que cada vegada estem més preparats per afrontar la soledat. La negativa és la que deies, que darrere de tanta tecnologia i de tanta xarxa social hi ha el desig d’omplir un buit. Al final, penso que el que voldrem és tornar a les relacions i al contacte personal. Ho hem vist arran de la pandèmia: després de tanta comunicació telemàtica estem apreciant moltíssim trobar-nos, veure’ns i poder-nos tocar.