Envellir en solitud
Segons dades de l’Institut d’Estadística, prop de 800.000 persones viuen soles a Catalunya, de les quals un 42,5% tenen més de 65 anys
AMB MATISOS
El caràcter de cadascú, els vincles familiars, la xarxa veïnal, les amistats i el suport d’entitats fan que la solitud es visqui amb molts matisosL’AÏLLAMENT DE LA COVID
Els mesos de confinament per la pandèmia de la covid van representar un trauma per a la gent gran que viu solaFENOMEN CREIXENT
L’envelliment en solitud és una realitat creixent, tot i que la manera de viure-la és molt diversa i difícilment quantificableEnriqueta Aparici té 95 anys i viu sola en un pis del carrer Maladeta, a Nou Barris, a Barcelona. Es mou amb dificultat. Fa servir un caminador a l’interior del seu pis i una cadira de rodes quan surt al carrer. Des de fa vint-i-tres anys viu sola. En pocs anys de diferència va perdre el seu marit i la seva mare, que vivien amb ella. Ara només té dos nebots, un dels quals la visita de forma periòdica i fins i tot s’hi queda a dormir de tant en tant perquè no vol que es quedi sola, segons ens explica.
L’Enriqueta és una de les 200.000 persones que viuen soles a Barcelona, segons les dades del darrer padró municipal. Més de la meitat d’aquestes tenen més de 60 anys, una xifra que varia en funció del barri. Fa quatre anys (2019), l’Informe anual de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que oferia dades del 2018, assenyalava un màxim històric en el nombre de persones majors de 64 anys que vivien soles. També oferia algunes dades qualitatives, com ara que el 29,7% dels homes i el 40,5% de les dones arribaven a finals de mes amb dificultats i que la percepció de la soledat era especialment notable entre les dones: el 16,6% dels homes i el 30,5% de les dones havien trobat a faltar companyia sovint o algunes vegades.
En el conjunt del país, la xifra també és considerable. Segons les dades de l’IDESCAT del 2019, les darreres que existeixen, hi ha més de 780.000 persones que viuen soles al conjunt del país, un 42,5% de les quals tenen més de 65 anys. L’envelliment en solitud és una realitat creixent, aquí i arreu del món, tot i que la manera com es viu és molt diversa i difícilment quantificable. El caràcter de cadascú, l’espai on es viu, els vincles familiars, la xarxa veïnal o les amistats, el suport d’entitats com la Fundació Amics de la Gent Gran, la Creu Roja o d’administracions com els ajuntaments o els consorcis de serveis socials, fan que aquesta realitat es visqui amb molts matisos, gairebé impossibles de contenir en una estadística freda i fins i tot en una enquesta com les que es publiquen regularment.
Joana Berga viu en uns pisos tutelats, a l’edifici Balmes d’Olot. S’hi va traslladar amb el seu marit fa quatre anys, malgrat les reticències d’ell a abandonar una masia de la Pinya (a la Vall d’en Bas, a la Garrotxa) que havien ocupat tota la vida. Té un somriure fàcil, permanentment instal·lat als llavis. De fet, només de començar, quan li preguntem l’edat que té, 84 anys, ja es posa a riure, i ho fa cada vegada (unes quantes) que la tracto de “vostè”. Té tres filles, que viuen a la mateixa ciutat i la visiten diàriament. Una filla li fa massatges, una altra la pentina (li costa fer-ho perquè porta diverses infiltracions) i l’altra li va a comprar. També rep el servei de teleassistència, proporcionat pel Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. A més, hi ha un vigilant les vint-i-quatre hores del dia a l’edifici, que la truca a les onze del matí si no ha donat senyals de vida. La Joana s’aixeca tard, cap a les nou, i després d’esmorzar, s’entreté mirant la televisió o fent qualsevol cosa. Quan acaba de dinar –com que “he treballat tant”, diu mentre es posa a riure– fa alguna becaina. A baix, mena un hort i té cura d’alguna jardinera, i també surt a passejar.
A pocs quilòmetres d’allí, a Besalú, hi viu Delfina Portas, la Fina. Va perdre una cama fa vuit anys i necessita ajuda d’una treballadora familiar del servei d’ajuda a domicili del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa per aixecar-se del llit, fer la higiene, esmorzar i fins i tot fer alguna compra o passejar. En els pocs minuts que parlem amb ella, però, ens dona proves de la capacitat per espavilar-se en les feines més quotidianes, des d’estendre la roba fins a collir qualsevol cosa del terra, ajudada amb unes pinces de carn. La Fina rep el servei de teleassistència del Consorci –“la medalla”, n’hi diu–, i disposa d’un altre sistema de control ben sorprenent: “Cada vegada que em cau una cosa a terra, per petita que sigui, puja la veïna de baix a veure si estic bé, a comprovar si he caigut o m’ha passat alguna cosa.” I afegeix: “De vegades m’explica que fins i tot segueix cada moviment que faig al llit. Els veïns són la meva família.” A més de les trucades i les visites dels fills, la Fina té l’acompanyament dels veïns i també la d’un voluntari de Càritas que l’acompanya a passejar una vegada a la setmana.
La Fina no para mai quieta. No es queixa de no poder sortir al carrer gaire sovint. De fet, assegura que no li agrada gaire anar a passejar perquè sí, sense cap destinació; just el mateix que ens diu l’Enriqueta, del districte de Nou Barris de Barcelona, que afegeix: “A mi m’agrada anar al carrer per alguna cosa, no a passejar per passejar.” L’Enriqueta té una persona que l’ajuda a banyar-se i en algunes tasques domèstiques. També li porten menjar dos dies a la setmana a través d’una empresa contractada per l’Ajuntament. La resta dels dies consumeix menjar preparat, que escalfa al microones. Té l’ajuda d’una voluntària que l’acompanya a fer encàrrecs. Es distreu tota sola a casa, tafanejant a la tauleta o fent ganxet i manualitats, i assegura que hi ha dies que va a dormir a la una, tot i que s’aixeca cada matí a les set. “Si no fos perquè estic plena de pròtesis a les cames, estic perfectament bé”, assegura. Però, tot seguit, puntualitza: “Tinc moltes ganes de fer coses, però estic molt enrabiada perquè no les puc fer.”
Una situació molt semblant és la que ens explica Núria Puget, que viu en un novè pis al barri del Guinardó de Barcelona. Té una degeneració macular i només conserva un 10% de visió. Rep l’ajuda d’una treballadora social de l’Ajuntament, que hi va una hora i mitja, dos dies a la setmana. La treballadora l’acompanya al supermercat i l’ajuda a distingir els productes que ha de comprar. També li fa companyia, l’ajuda en algunes tasques puntuals de la casa, com ara estendre la roba i algunes vegades l’acompanya a passejar. A banda del problema de visió, la Núria té “la mobilitat dels 86 anys”, tal com ens la defineix. Fa servir un bastó, però als llocs que coneix es desplaça sola, sense ajuda de cap tipus. Lluny de quedar-se reclosa al seu pis, no para de moure’s amunt i avall. Afirma que té la “gran sort de tenir unes magnífiques veïnes a la mateixa escala”, amb qui va a la llar de jubilats dos dies a la setmana a fer gimnàs de manteniment. També fa txikung, estiraments amb relaxació. Gairebé cada tarda rep la visita d’alguna veïna, amb qui aprofiten per gaudir de les vistes, veritablement espectaculars, amb la Sagrada Família i el mar de fons. De fet, mentre l’entrevistem, rep una trucada d’una veïna que la convida a passar la tarda i ens explica una sortida que ha programat per anar a caminar per la sorra seca de la platja amb les amigues del bloc. El seu marit havia tingut el suport d’un voluntari de la Fundació Amics de la Gent Gran i, des de fa anys, ella també el té. Quan ha de parlar d’aquest suport, no té dubtes: “Tots els amics de la gent gran que he tingut jo o amb qui he tingut relació són fantàstics, amb una atenció molt personalitzada i un acompanyament molt respectuós.” Des de la fundació l’ajuden a fer la declaració de la renda, a gravar els llibres que vol llegir i a qualsevol cosa de “paperassa”.
Inés Esteban, que viu al barri de la Bordeta, just al davant de l’antiga fàbrica de Can Batlló, es va quedar viuda quan tenia 78 anys (ara en té 88). El seu marit havia estat el primer xicot i la parella de tota la vida. I, amb els ulls brillants, confessa que va tenir “molt bona sort” i que va ser una persona molt feliç. Té plena autonomia, i de tant en tant encara fa el dinar per a la família. També fa de cosidora. Els seus fills li truquen o li envien un missatge cada dia per saber com està o què ha fet durant la jornada: “Ja em toca el control!”, afirma mentre somriu. Cada dia surt a passejar: “Em deixo alguna cosa per comprar, i així m’obligo, perquè l’ordinador t’enganxa molt”, afirma. Es defineix com una persona inquieta, a qui li agrada ajudar i escoltar. No necessita suport per fer cap tasca, però cada dimecres rep la visita d’una persona, la Maria, per fer-li companyia: “Inicialment no ho volia, perquè pensava que hi havia gent que ho necessitava més que jo, però n’estic encantada. Estem dues hores fent petar la xerrada o passejant.” I afegeix: “Fins i tot m’he fet amiga de la seva mare i li he fet un calendari!” A banda d’aquest acompanyament, la Inés participa de ple en les activitats dels Amics de la Gent Gran.
Superar la pandèmia
Els mesos de confinament van representar un trauma per a molts. Per a la gent gran que viu sola, encara més. A l’aïllament quotidià s’hi va afegir la dificultat de comunicar-se amb familiars i amics durant moltes setmanes. La Núria ens explica que va tenir la sort de tenir un munt d’audiollibres que li grava un voluntari dels Amics de la Gent Gran. És una lectora voraç, i ens ensenya els darrers exemplar que ha rebut des de l’ONCE, entitat de la qual és sòcia. En aquests moments està llegint En la pell de l’altre, de Maria Barbal. La passió per la lectura la compartia amb el seu marit, que va morir fa sis anys. A banda d’escoltar llibres, es passava el dia caminant amunt i avall pel seu pis, del safareig al menjador i del dormitori al balcó. Una de les filles li truca cada nit abans d’anar a dormir, com un rellotge. Si vol anar a dormir i no li ha trucat, ho fa ella.
Rosa Rigall, que viu en una casa, a pocs metres de l’església de Sant Vicenç de Maià de Montcal, ens rep alegrement. És molt xerraire i confessa que ho va passar molt malament durant els mesos de confinament. No té mòbil, ni tampoc ordinador i només disposa d’un telèfon fix: “Aquests mesos de confinament vaig quedar aïllada del tot. Els meus fills volien venir, però es trobaven la policia, els multaven i els feien tornar. Vaig tenir una patacada que no pensava pas sortir-ne! El primer dia que vaig tornar a veure la meva filla feia més mala cara ella que jo.”
Sentir-se sola
La Joana, que viu en uns pisos tutelats a Olot, també es queixa de la pandèmia, que va trasbalsar el seu dia a dia: “La gent s’ha acostumat a estar a casa i no ens comuniquem tant com abans.” La coordinadora de zona del servei de teleassistència que l’acompanya, l’Helena, explica que durant els mesos de confinament no podien sortir de l’habitació i que costa reprendre les relacions socials entre les persones que viuen als pisos tutelats. La pandèmia (i alguna caiguda recent), també ha provocat que la Joana canviés els hàbits i deixés d’anar a caminar diàriament, tal com feia abans.
L’Enriqueta, la persona amb qui hem començat aquest reportatge, es mostra contundent quan li preguntem si li fa res viure sola: “Estic contenta d’estar sola!”, ens deixa anar. I afegeix: “Puc fer el que vull i si tinc una persona al davant, sovint em fa la impressió que m’infantilitza. Vull anar a la meva.” Només es queixa dels problemes de mobilitat que té: “Si pogués, treballaria!”, assegura. També fa una reflexió més genèrica al voltant de la gent gran que viu sola: “De vegades em porten pels barris a parlar amb la gent gran i totes es queixen que no les van a veure, que els fills fan una vida que elles no l’han feta. I jo sempre els dic el mateix: «Deixeu a la joventut, perquè les coses han canviat!» La Núria, tot i les dificultats de visió i les complicacions derivades de la mobilitat, assegura: “Només puc donar gràcies de la sort que tinc, perquè ni m’avorreixo ni tinc mancança per cap de les coses que puc necessitar.” La seva filosofia de vida, que aplica en el seu dia a dia, és molt clara: “Vull fer, sense cap imprudència, totes les coses que pugui fer, encara que sigui esforçant-m’hi, perquè tinc clar que si reculo, si em quedo asseguda al sofà, cada vegada recularé més.”
La situació de la Joana és molt diferent, sobretot perquè la seva solitud és relativament recent. Feia seixanta anys que estava casada i va perdre el seu marit fa vint-i-un mesos: “Tinc una sensació estranya. Al meu marit el van operar i va viure vint-i-tres anys més, quan inicialment no hi comptàvem. Però encara avui em trobo que quan vaig a un lloc se’m fa més llarg que abans.” Tot i això, reconeix que se sent molt ben acompanyada, tant per la família com pels servei que rep des del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa.
VIURE SOL O SENTIR-SE SOL
La psicòloga Lourdes Bermejo descriu la soledat com “una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin”. En tot cas, és molt diferent viure sol que sentir-se sol. Hi ha casos de persones grans que tenen família o viuen en centres residencials, amb molta gent al seu voltant, però que se senten soles perquè no comparteixen aquest vincle íntim o no se senten integrades. Sigui com sigui, hi ha moltes entitats que es dediquen a ajudar les persones grans que viuen soles, com ara la Fundació Amics de la Gent Gran, la Creu Roja o Càritas. I també administracions que impulsen programes d’acompanyament o seguiment a les persones que viuen soles.